Anar al contingut

Aragonés migeval

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

L'aragonés medieval és la llengua romanç que es parlava en el Regne d'Aragó en l'Edat Mija. També és conegut com a aragonés antic, romanç aragonesa medieval o dialecte aragonés medieval. És el precursor de l'actual aragonés.

També es diu "aragonés medieval" a la forma d'escriure esta llengua, la qual no representava tots els caràcters del parla popular. No obstant, per a este concepte existix un terme més específic, el de scripta medieval aragonesa, que era la forma de la romanç aragonesa medieval que s'utilisava en els documents i texts oficials de l'Edat Mija.

La llengua romanç aragonesa medieval ha aplegat fins als nostres dies gràcies a documents oficials i obres lliteràries, principalment dels sigles XII, XIII, XIV i XV.

Similituts llingüístiques

L'aragonés medieval compartia prou traces en les romançades medievals navarrés i rioixà. És per això que en ocasions siga englobat per alguns filòlecs, junt en eixes dos romançades medievals afins, dins de la denominació global de navarroaragonés.

L'aragonés medieval era molt més pròxim al català que actualment:

Sent Aragó una zona pont entre el domini llingüístic castellà i el domini català i occità no és d'estranyar la coincidència de bona part del lèxic aragonés en el d'estos àmbits confrontants [...]. En época medieval, el lèxic aragonés va deure presentar una acusada afinitat en el català i l'occità, afinitat que mantenen en part les parles altoaragonesas actuals. En estendre's el regne pirenaic per terres de la vall de l'Ebre [...] es va accentuar l'influix castellà, i des de fins de l'edat Mija, el lèxic aragonés ha evolucionat paulatinament cap a posicions més concordes en els dialectes hispànics.
Pablo Terrado: "La llengua de Terol a fins de l'Edat Mija" [1]

De fet els seus documents registren moltes coincidències i influències.

Història

Pertanyents a temps de Jaime I d'Aragó el Conquistador ya trobem texts extensos en aragonés com el "Vidal Mayor" o documents del Monasteri de Veruela, com la carta pobla de Pozuelo d'Aragó (1245).

L'oficialitat de la romanç aragonesa es va produir quan Pedro III d'Aragó el Gran va trencar en el monopoli de l'escritura que tenia l'iglésia, en llatí, creant un monopoli real en l'escritura en romanç. Va quedar fixada aixina una forma oficial d'escriure en romanç aragonesa en el Regne d'Aragó. Esta forma d'escriure oficial va ser imitada a grans traces en els texts escrits de la major part del regne. Aixina, es va passar a no representar a penes dialectalisme i localisme en els texts escrits. No obstant, en zones com les comunitats de l'Extremadura aragonesa es va seguir escrivint representant les traces dialectals i locals de la romanç aragonesa de la zona.

Fonts

Les principals fonts per a conéixer l'aragonés medieval són:

  • Elements romançades en texts llatins, en el cridat llatí notarial aragonés.
  • Texts romançades: des de fins del sigle XII i principis del sigle XIII.
  • Toponímia aragonesa.

En alguns aspectes les primeres fonts són millors que les segones. Molts caràcters genuïns no són representatius en les segones fonts perque es consideraven vulgars i és una época en la que el castellà es desenrolla i és un model per als escribanos aragonesos.

Entre els texts medievals escrits en romanç aragonesa tenim el Liber Regum del sigle XII, el Fur romanç de Terol del sigle XIII, el Vidal Mayor, etc. Alguns llibres com Raó feita d'amor també són considerats per alguns com una mostra de l'aragonés medieval.

En les Comunitats de llogarets de les ciutats de l'Extremadura aragonesa de Calatayut, Daroca, Terol i Albarracín, les fonts revelen que l'aragonés medieval de les comunitats aragoneses presentava ya algunes coincidències en la romanç castellana i caria d'alguns elements presents en l'aragonés medieval de la vall de l'Ebre i l'Alt Aragó. Este aragonés està representat per texts d'importància històrica com el Fur romanç de Terol i va sofrir un procés de castellanisació, per lo manco en la llengua escrita, abans que l'aragonés de la vall de l'Ebre.

A finals del sigle XV, coincidint en el regnat de Fernando II d'Aragó el Catòlic, l'aragonés escrit de la vall de l'Ebre i l'Alt Aragó evoluciona cap a formes més coincidentes en el castellà i desapareix en la llengua escrita la fonètica típica aragonesa primitiva (-it-, -ll-, etc.). Els texts mostren una fonètica molt similar a la castellana, llevat en la conservació de la f- inicial. D'ací en avant els texts oficials són ya en castellà. Únicament trobem alguns texts que conserven les traces aragoneses primitives, com l'aragonés aljamiado i alguns texts del vall de Tena del sigle XVI. A nivell popular, el lèxic aragonés primitiu fosiliza en els aspectes relacionats en l'agricultura, la ganaderia i l'artesania locals. Gran part dels neologismes són ya coincidentes en els utilisats en el regne de Castella. Es perden molts cultismes medievals.

Grafia

Consonants

  • El fonema palatal líquit /l/ es representava:
    • l: en la majoria dels casos.
    • ll: en paraules que en llatí tenien l·l geminada, a voltes térmens jurídics cults: apellación, cancellado, i casos d'ultracorrecció per confusió en els anteriors (ellectos, carcellería, carcell).
    • ll: en pronoms: ell, aquell.
    • ll: en alguns topònims en sufix -uelo, -uela: Oriuella, Escoriuella i provablement Ruviellos.
  • El fonema palatal lateral /ʎ/ era representat com:
    • li: mulier, el meulian.
    • ly.
    • l simple: Foz la Viela, 1279-1280.
    • yll: Val de Coneyllvos, XIII.
    • ll.
    • lg: Castelgon, 1141.
  • El fonema palatal nassal /ɲ/ (ñ en espanyol) era representat com:
    • ni: Boltania, Fanianares, Irunia.
    • in: Fainanas, Cabainnas, Peinnalen.
    • ny: Boltanya, Cabanyas.
    • gn: Savignaneco, estagno
    • nn: Irunna, Capannas.
  • El fonema alveolar africado sort /t͡s/ es representava com a c, ç o z.
  • El fonema prepalatal africado sort /t͡ʃ/ era representat com a i, i, g quan derivava de les sílabes llatines IA, IO, IU, GE, GI, i per i, i, ch, x en atres casos:
  • El fonema /v/ era representat com o i com a v i pronte es va confondre en B. Era fricatiu i no bilabial com en castellà medieval meridional i valencià.
  • El fonema /b/ era representat com a b
  • El fonema /k/ era representat com:
    • c: davant de o, a i o: casera, gaveta.
    • ch: davant de vocal velar.
    • ch: en posició interior: Rochafort, Gaschoniella.
    • ch: en posició final: Canyamach, Ornach, Avraych.
    • q: en casos com quenca, baquna.
    • qu: pot estar davant de totes les vocals: cuenqua, chiqua.
    • k: kuarros.

Fonètica

Alguns caràcters generals de la fonètica aragonesa medieval són els següents:

Sordes intervocàliques

Solen conservar-se en els texts llatins de l'época de Ramiro I d'Aragó. En els de l'época d'Alfonso I d'Aragó no, i apareixen hipercorreccions. En els texts romançades no es troben a sovint molts casos de conservació.

Grups inicials -PL-, -FL-, -CL-

Solen conservar-se. En Navarra varen ser els últims caràcters primitius que es conserven en els texts.

-KT- > -it-

Els texts romançades usen -ch- més a sovint quant més tardanos són. S'observa que els texts destinats a més gent i major grau de cultura tenen ch, i els de círculs més chicotets mostren -it- fins a finals del XV. La -ch- reflectix castellanisació, pero també podria tindre relació en el fluix quotidià de gascons i occitans cap al Valle de l'Ebre.

En el XIV, Johan Ferrandez d'Heredia i les seues escribanos solien escriure -ch- (dits, fechos) en conte de -it- (ditos, feitos), com en els texts notarials del Alt Aragó i L'Almunia de Donya Godina. És possible que els escribanos del taller d'Heredia prengueren per a estes traduccions la fonètica del aragonés de les comunitats aragoneses o del suroest que devia parlar el gran maestre hospitalari.[2]

Segons Bernard Pottier, el grup -it- es castellaniza entre 1468–1480 en texts cults o oficials, perque en estos texts que estudia troba les paraules en fonètica aragonesa primitiva feito, dito, leitera, peitos, dreito, ueito, bueito fins a 1478, i les formes en -ch- són posteriors a 1469.

-LY-, -C'L-, -G'L- > -ll-

Solen aparéixer, pero en el XV ya no tant. Segons Bernard Pottier, el periodo de canvi de -ll- cap a la -j- castellana, llavors fricativa palatal sonora, és de 1485–1490, pero formes com tinalla apareixen encara en 1497.

En l'aragonés medieval de les comunitats aragoneses la substitució gràfica de la -ll- per una i, j o x (representant una ch) es dona abans que en el Valle de l'Ebre o el Sistema Ibèric oriental. Podem llegir els topònims: Torrijas, Peraleios, Val de Coneios, La Foz de la Vieia. Ya a finals del XV trobem una x (Foz de la Viexa, Torrixos), que deu representar una ch (D'acort en Rafael Lapesa, la x castellana substituïx al fonema /g/ castellà equivalent a la ch en casos com estos en el XVI i es fa J en el XVIII).

Africades alveolars

La africada alveolar sonora, representada en algunes lengues romançes medievals com z es va neutralisar ensordeciendo. Des del XI s'atesta la confusió de les africades alveolars sonora (z) i sorda (representada per ç) en l'alfabet llatí. En texts aljamiados com el Poema de Yuçuf també veem confusions entre les lletres zāi i çin en la versió tardana B. En l'aljamía hebrea en aragonés les z i ç dels texts en alfabet llatí s'escriuen en samekh i xin, en les mateixes confusions.

Africades prepalatals

L'evolució de les consonant en les sílabes llatines IA, IO, IU, GE, GI, va produir un fonema prepalatal africado que ya era sort en el XII, neutralisant-se en el fonema prepalatal africado sort hui representat per ch. L'interpretació tradicional, que interpreta l'evolució fonètica de l'aragonés com a tributària de la castellana, no ho considera aixina, i autors com Rafael Lapesa han considerat que va poder ser sonor fins despuix de l'Edat Mija basant-se en la manera d'escriure-ho més a sovint coincidente en eixe fonema en castellà, català, occità i francés. Manuel Alvar ya cita casos d'estar escrit ch (Belchit, Marchant) en els elements romançades del llatí notarial aragonés. Alguns microtopónimos de Tudela que hui s'escriuen en la j castellana es varen escriure en ch en el XIII. En el XV, en Saragossa, s'escrivia Porta Cinecha alternant en Porta Cineja, i en Bielsa, Pontache alternant en Pontaje. Per una atra part, en llocs del suroest d'Aragó i Navarra, a on l'aragonés va evolucionar cap a formes més propenques al castellà en anterioritat, hi ha aragonesisme en ch (chito, chelar), i tenim el cas d'aragonesisme molt estesos en espanyol com chepa que competix en giba.

Morfologia

Artículs

En els texts llatins els artículs romançades que trobem són:

  • Lo, els, la, les, són els casos que trobem més a sovint.
  • O, vos, a, as, en uns pocs casos que provenen de l'Alt Aragó.
  • Ero, era, ro, etc. en uns pocs casos que provenen de l'Alt Aragó.

En els texts romançades hi ha casos de lo, o, vos, a, as, en topònims, etc., pero en general predomina el mateix artícul que en castellà, i les mateixes formes contractas del sistema:

  • el, la, els, les.
  • del, de la, dels, de les.

Destaca el fet, present també en català i en castellà medieval, de l'us de la combinació "artícul + possessiu + sustantiu" (en la meua fi, en la nostra senyal, a la seua cambra).

Pronoms

L'objecte indirecte de tercera persona es marca en li (traça este compartit en el català) com en sía li apparellado; no li lieuen l espasa). També apareixen pronoms subjecte precedits de la preposició a per a indicar el complement directe: que sían a tu plazientes; a tu ha plazido (traça que novament també es troba en català). També distinguix entre el relatiu qui (persones) i que (coses): el dito noble qui leuará l espasa; el més honrrado dels vispes qui allí seran; una atra duenya qui lieue (açò també seguix succeint en català).

Número

Els plurals solen presentar-se en la forma coincidente en el castellà medieval en els texts romançades, pero hi ha moltes excepcions, com podem vore en la Crònica de Sant Joan de la Penya:

  • ibers, corts, etc.

A voltes, estes excepcions són topònims:

  • Abolpillars (1155), Golpellars (1175), en el terme de Saragossa, sigles despuix Golpellares.

Numerals cardinals

Veem numerals cardinals que encara existixen en les varietats orientals i centre-orientals del idioma aragonés actual. Estos numerals cardinals es troben en tot l'aragonés medieval del Alt Aragó i el vall de l'Ebre i en romanç navarresa medieval:

  • Ueito, en les variants ueyt, ueyto, hueyt, hueyto.
  • Setze, per un error d'escritura de la t (o d'interpretació de la grafia medieval) ix en alguna gramàtica descriptiva del XX com seize.

Demostratius

Es troben formes en -i final en lloc de -i:

Per a indicar objectes lluntans:

Possessius

  • Lur, lurs és el possessiu de tercera persona de més d'un posseïdor.

Ve del llatí ILLORUM, en genitiu plural i equival al rumà lor, italià loro, francés leur, occità lor i català llur.

Verps

  • Els verps solen estar escrits en formes coincidentes a les del castellà medieval, pero en mig de les formes majoritàries trobem atres formes aragoneses pròpies.
  • La terminació verbal -etz sol presentar-se com en castellà medieval -ades o -ais, poques voltes com -eds, -ez.
  • Els passats imperfectes d'indicatiu s'escriuen com en castellà medieval -ia-, -aba, en algunes excepcions: fevan, feua, exivan, requerivan, escrit tot en o, etc... en els texts notarials de l'Alt Aragó, i també en la "Crònica de Sant Joan de la Penya".
Et va mudar els hy del monesterio de Clunyego de l'orde de Sant Beneditto, qui a l'ora pululiua et floriua en tota xpistiandat
  • El passat perfecte simple sol estar escrit com en castellà medieval, pero veem a voltes formes en -oron i formes pròpies en -é: exié 'va eixir' (català eixí), die 'dió', umplié 'va omplir' (català omplí).
  • El pretérito perfecte de verps intransitius, com en atres lengues romançes, es forma en el verp 'ser' i no en el verp 'haver': sía hauido 'hi haja hagut' o sían leuados ('[els] han dut').

Adverbis

Hi ha molts adverbis arrematats en -ment. Esta forma encara es dona en algunes paraules del aragonés actual: tásament, malament, etc…, encara que són considerats cultismes en la llengua aragonesa actual. En part del aragonés medieval de les comunitats aragoneses apareixen en la forma -mentre (coincidente en el romanç navarresa) en r epéntica que fa que no es perga la –i final.

  • Aprés < AD PRESSUM: despuix. Esta forma encara es conserva en l'aragonés actual del Valle de Tella i té un significat semblat a "dimpués" pero no coincidente del tot.
  • Avant < AB DAVANT: abans. Molt usual en aragonés medieval i navarrés medieval. En aragonés actual hui és debán i adebán.
  • Encara: encara. Es registra en l'aragonés medieval de Terol (i també en Navarra) encara fins a finals del XV. Esta forma es dona en l'actualitat en l'aragonés, en les varietats orientals.
  • Plus: es registra en l'aragonés medieval. Esta forma també es registra en la Rioja ya en les Glosses emilianenses, escrites en romanç rioixana.
  • Els seus, suso < SURSUM: en alt.
  • Iuso, juso, aiuso < DEORSUM: avall. En la llengua ribagorzano actual, es conserva en la forma dichós.
  • Tantost: en seguida.

Preposicions

  • A, Ad (quan la paraula següent escomença per vocal). Ad aquell.
  • Veta < Caput: junt a. En una sauina qui staua veta una penyuela.
  • Çaga < ar sâqa: darrere de.
  • Enta: cap a. D'us comú en aragonés medieval i apareix també en el XIV en Navarra. Hui en dia es conserva encara en la llengua aragonesa d'Ansó, Embún, Benás i Camp, principalment en la forma abreviada ta. enta > ta.
  • Per, pora, per a: En aragonés actual es dona la forma evolucionada pa.
  • Per a < Pro ad.
  • Per a < parell < Per.
  • Sense, sines de, sinse < SINE
  • Ensomo de: damunt de.
  • Desus de, desús de: baix de.
  • Tro a, tro en, entre a < INTRO: fins a.

Conjuncions

  • Car < QUARE: puix, perque. S'utilisava en aragonés medieval i navarrés medieval, igual que en occità, català, i francés.
  • Doncas: puix, per tant. Com en occità doncas/donc, en francés donc i en català doncs.
  • JatSía.

Referències

  1. ↑ Terrado Pablo, Javier (1991). Institut d'Estudis Turolenses (ed.). La llengua de Terol a fins de l'Edat Mija. ISBN 84-86982-30-8.
  2. ↑ Francho Nagore Laín, Aspectes llingüístics de la redacció romanç dels furs de Terol i Albarracín en comparació a atres texts medievals aragonesos. Temps de Dret foral en el sur aragonés: Els furs de Terol i Albarracín I Estudis. El Justícia d'Aragó.

Bibliografia

  • Manuel Alvar. "Estudis sobre el dialecte aragonés [sic]". Institució Fernando el Catòlic. (1987).
  • Anchel Conte et al. L'aragonés: Identitat i problemàtica d'una llengua. Llibreria General (1982).
  • Rafael Lapesa. Història de la llengua espanyola. Editorial Gredos. (1981).
  • Javier Terrado Pablo. La Llengua de Terol a fins de l'Edat Mija. Institut d'Estudis Turolenses, 1991.
  • Francho Nagore Laín. Aspectes llingüístics de la redacció romanç dels furs de Terol i Albarracín en comparació a atres texts medievals aragonesos. Temps de Dret foral en el sur aragonés: Els furs de Terol i Albarracín I Estudis. El Justícia d'Aragó.
  • Francho Nagore Laín. "Belles areas lesicals orichinals en Aragó". Rolde, 100, giner-setembre de 2002, pp. 165–176.