El rioixà precastellano era la varietat dialectal més occidental de la romançada navarroaragonés. Representa l'evolució del llatí vulgar en La Rioja i en el nort de l'actual Soria. Es té testimoni escrit en les Glosses Emilianenses de el X, i alguns topònims migevals escrits en texts llatins.

Context històric

Les Glosses Emilianenses no representen els primers texts castellans, com es creïa en un principi, ya que després d'estudis més profunts ha quedat demostrat que utilisen normes fonètiques aragoneses: feito, muito, get (ye), etc., i en el detall de que quan es varen escriure La Rioja no havia segut anexionada encara al Regne de Castella, pertanyent esta al de Navarra. Per lo tant, el text que figura en les Glosses Emilianenses és navarroaragonés en la seua varietat rioixana.[1]

Segons els llingüistes Claudio García Turza i Miguel Ángel Mur Munilla, esta parla posseïx més característiques que ho unirien al grup de llengües relacionades en l'aragonés que al castellà, ademés de posseir atres característiques coincidentes en el astur-lleonés, traces euskéricos i moltes atres que, al no existir coincidències, es consideren pròpiament rioixanes. Seria una de les llengües històriques que formarien part del conglomerat dialectal que posteriorment donaria lloc al idioma castellà.[1]

Despuix de l'incorporació al Regne de Castella, La Rioja es castellanizó entre els sigles XI i XIII. D'esta época data la colecció documental anomenada Llibre Becerro del Monasteri de Valvanera, que té encara caràcters precastellanos, com l'artícul lo.

A pesar d'esta castellanisació, actualment es conserven característiques d'esta llengua en el dialecte rioixà.

Característiques

Diftongació de la o tònica, també davant yod: uamne/uemne (lat. tard. hómine, cast. home), uello (llatí oculu(m)) Diftongació de li' tònica: sieculos (cast. sigles) Conserva g- inicial (perduda en castellà): geitar (lat. eiectare, cast. tirar, fr. jeter, it. gettare ) Conserva -ns-: ansa (cast. torra, fr. anse) Conserva -mb-: lombo (cast. llom) En els grups llatins -lt-, -ct- adopta -it- i no -ch- com el castellà: muito (cast. molt), feito (cast. fet) En l'escritura ampra grafemas navarresos: quoatro (o muda), yn/ynn (per ñ)

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 García Turza, Claudio; Mur, Miguel Ángel. «Glosses emilianenses. Orige de l'idioma castellà». Consultat el 19 d'abril de 2024.

Bibliografia

Alvar, Manuel. Manual de dialectologia hispànica. Barcelona. Ariel, 1996. ISBN 8434482177


Referències