Apócrifo de Santiago

Artícul principal → Manuscrits de Nag Hammadi.

Icon d'estil neo-bizantino de Santiago el Just.

El Llibre Secret de Santiago o Apócrifo de Santiago (NHC I, 1-16) està ubicat dins dels Evangelios Apócrifos cristians de Nag Hammadi, relatius a les ensenyances de Crist, descartats per mig de la conformació del Cànon del Nou Testament. Està conservat en una sola còpia copta trobada en el Còdex I de Nag Hammadi. Sembla independent dels texts canònics, i va ser escrit provablement en la primera mitat de el II.

Este text és un de tres d'este còdex que no tenen títul (els atres dos són l'Evangelio de la Veritat i El Tractat Tripartit). En casos com este, en els que el títul antic no ha sobrevixcut, qualsevol títul modern deu reflectir les prioritats del text. Degut a que el nostre text es presenta en forma d'una carta (1,1-2,4) que arreplega certa ensenyança confidencial de Jesús, el seu títul actual és apropiat.

És el segon text del seu còdex, encara que escomença en la primera pàgina del còdex, por cuanto l'oració de l'apòstol Pablo que li precedix està escrita sobre la portada del còdex. És seguit pel Evangelio de la Veritat, el Tractat de la Resurrecció, i el Tractat Tripartit.

Aspectes lliteraris generals

Està escrit en sub-akhmímico, un dialecte del copto, pero segons els especialistes la llengua original de composició va ser el grec helenístico. La traducció podria haver tingut lloc a principis de el IV de la nostra era. Desafortunadament, el manuscrit està en un mal estat, ple dels estanys, especialment en la part superior dels fulls, i particularment en les primeres quatre pàgines.

En relació en la seua data de composició, El Llibre Secret de Santiago pot haver-se escrit a mitan de el II, por cuanto combina el to polèmic de certs fragments contra l'iglésia ortodoxa institucionalisada i un to més pacífic en el seu conjunt. Predomina l'aspecte no amenazador del text, i presupon la tensió pero no la ruptura oberta en l'iglésia establida.

Poguera haver-se escrit en Aleixandria o, en tot cas, hauria circulat per allí. Les proves internes orienten a Egipte com a lloc de procedència. Els orígens dels dits de Jesús utilisats podrien ser de el I.

Està clar que els destinataris del tractat es distinguixen de l'iglésia cristiana oficial. Provablement rebugen la doctrina de l'expiació; fan cas omís de la segona vinguda de Crist i de la resurrecció general. Esperen ascendir, en l'ànima o l'esperit, al regne del cel. Açò, junt en l'abundant terminologia típicament gnóstica, ha dut a la majoria dels investigadors a concloure que el treball és cristià gnóstico, encara que carix de l'influix valentiniano o d'atres teologias gnósticas conegudes. L'especial aparició post-resurrecció de Jesús, i el recurs a Santiago com a orige d'una tradició confidencial autèntica, són mijos que els gnósticos usen a sovint per a llegitimar el seu mensage.

Gènero lliterari, seccions i contingut

En relació en el gènero, com es va indicar dalt, el Llibre Secret de Santiago comença com una carta. L'asseveració de que este text és en realitat una carta enviada per Santiago està molt desenrollada: afirma ser el segon text enviat per Santiago, i haver segut escrit originalment en hebreu. El receptor deu anar en conte per a assegurar-se que solament siga divulgat entre els respectables (1,20-25): este tipo d'advertència és una característica comuna dels texts esotèrics.

Hi ha canvis repentins i contradiccions molt importants entre seccions. Els dits, les profecias, les paràboles i les regles per a la comunitat atribuïdes a Jesús, estan insertats en la descripció d'una segona aparició post-resurrecció, a continuació de la carta nomenada. La referència a l'escritura en hebreu i a la carta prèvia són els detalls més provables aportats per l'escritor simplement per a crear l'atmòsfera. El diàlec entre Jesús i els seus discípuls sembla ser una tècnica lliterària secundària. Una atra part del Llibre Secret de Santiago pot haver segut una adició: el primer i més llarc dels discursos, de dos pàgines, que és una exhortaació al martiri. El seu estil distintiu i el tema indiquen que podria tractar-se d'una interpolació posterior.

Tres teories, totes elles plausibles, han segut presentades per a explicar estes seccions del llibre. La primera planteja l'existència d'una carta (1, 1-7) a la que seguix un llibre de revelació originalment distint. L'unió de les dos seccions seria obra d'un redactor que, en el procés d'edició, va adornar el material resaltant el paper de Santiago. Una atra considera els passages sobre martiri (4, 1-5, 6) i profecia (6, 1-4) com a adició secundàries; la seua omissió deixa un document possiblement més primerenc constatant en ell dits més breus. Una tercera teoria veu el document com a treball d'un escritor. Per a tots, el segment de carta i el llibre de revelació usen una gramàtica especial infreqüent: la bienaventuranza en el verp en futur (1, 4; 7, 3; 8, 3. 9). No obstant, açò també podia ser el treball d'un redactor que intentava posar en harmonia les dos seccions.

El resultat més important dels estudis és la conclusió de que els dits que la tradició va conservar en este document són independents dels evangelios canònics. El Llibre Secret de Santiago està basat en una colecció primerenca de dits, segons es pot inferir d'algunes pistes: la referència al recort dels dits de Jesús destaca quan la tradició oral encara era forta, la referència a la «producció de l'escriga» indica que encara no hi havia un cànon establit de lliteratura evangèlica, l'anàlisis dels dits individuals indica que són independents del Nou Testament, i la referència a Santiago mostra que el document ve d'un temps en que els relats sobre Jesús estaven relacionades en la competència autoritativa baix els noms de discípuls individuals de Jesús.

Al voltant de 2, 4 (hi ha un dany considerable en les llínees que precedixen a 2, 4 aixina que un no pot saber en seguritat exactament on comença l'episodi) l'escenari està preparat per al diàlec de revelació que comprén el restant de la carta. Descriu una escena pintoresca: els dotze discípuls es troben junts despuix de la crucifixió de Jesús, escrivint tot lo que poden recordar de les seues ensenyances. (Notem de pas que són els 12 discípuls els qui estan compromesos en esta activitat, i que estan gravant tant les ensenyances públiques com les instruccions confidencials: el nostre text està, per lo tant, donant autoritat apostólica a l'existència d'abundants evangelios. També és important anotar que la referència a 12 discípuls obvia la suposta desaparició de Judas Iscariote despuix de la traïció).

El text ratifica això en aumentar l'ensenyança de Crist als discípuls: flama a Pedro i Santiago al seu costat i els dona les ensenyances confidencials durant 550 dies. Fa recalcament en l'importància d'omplir-se d'esperit (4,19), i també ratifica la necessitat del sofriment. Sofrint, un guanya l'amor del Pare i es fa igual, o inclús millor que Crist (6,19-20). En resposta a una qüestió de Santiago, Crist declara que l'época de la profecia ha terminat (6, 29-30): un deu tindre el coneiximent per a rebre el regne dels cels (8,26-27).

Un tema important en esta revelació és la necessitat d'independència; que els discípuls simplement no deuen dependre de Crist, sino que deuen prendre l'iniciativa ells mateixos. En un passage commovedor, Crist reprende a aquells que han permaneixcut callats quan devien haver parlat, o s'han dormit quan devien haver estat desperts (9,18-10,6).

Des del principi fins al fi, Crist parla en paràboles, usant imàgens metafòriques evocadores dels discursos conservats en texts tals com els evangelios canònics i l'evangelio de Tomás. Termina el cos principal de la seua dissertació en tres idees més fortes: el regne dels cels és com un gra de cereal, madura i ompli el camp en més grans (12, 22-30), un deu anar en conte per a que l'orgull no ho convertix en un desert (13, 17-23), i l'activitat de Crist es compara en la construcció d'una casa (13, 2-8).

Quan termina la dissertació, Pedro es queixa de l'ambigüitat d'estes ensenyances (13, 27-36), i és reprendido enèrgicament (13,36-14,19). Es fa recalcament una atra volta en l'independència del fidel creent: ni el Pare pot tirar del regne a algú que ha rebut la vida i cregut (14,15-19).

Despuix de l'insistència a Santiago i Pedro en que presten atenció a lo que ho aguarda, Crist es va. Santiago i Pedro, agenollant-se, envien els seus cors despuix d'ell i perceben guerres i gran agitació (15, 6-13). Les seues ments continuen l'ascens, i perceben cors celestials i regocijo (15, 14-23). Pero la pujada dels seus esperits és interrompuda per l'arribada dels atres discípuls (14, 23-34). Crist (14,41-15,3) beneïx a un que ve despuix dels discípuls (potser fa referència al círcul propi de l'escritor). Este punt es remarca quan al final del text Santiago declara la seua esperança en que aquells a els qui ilustra es posaran en el seu camí (16, 8-19).

Referències

Enllaços externs

• The Secret Book of James (Early Christian Writings)
• Bibliothèque copte de Nag Hammadi