Ansa de Henle

En el renyó, el ansa de Henle és un tubo en forma de forqueta (similar a la lletra "O") sent una estructura que es troba en les nefronas. És la porció de la nefrona que conduïx des del túbul contorneado proximal fins al túbul contorneado distal. Cridada aixina en honor al seu descobridor, el anatomista alemà Friedrich Gustav Jakob Henle . El torra té la forqueta en la mèdula renal, de manera que la primera part (la branca descendent) baixa de la corfa fins a la mèdula, i la segona (la branca ascendent) torna a pujar a la corfa.

Segons la llongitut del ansa de Henle, es distinguixen dos tipos de nefronas:

• Nefronas corticales, en un ansa de Henle curta, que baixa únicament fins a la mèdula externa.
• Nefronas yuxtamedulares, en un ansa de Henle llarga, que baixa fins a la mèdula interna, aplegant fins a l'extrem de la papila.

La capacitat de concentrar l'orina depén fonamentalment de la llongitut del ansa de Henle. Per això, els animals que viuen en mijos de gran escassea d'aigua, que necessiten concentrar al màxim la seua orina, presenten un gran número de nefronas yuxtamedulares (per eixemple, els dromedaris).

Funció

Identificació del fluix renal a lo llarc de la nefrona.

La seua funció és proporcionar el mig osmótico adequat per a que la nefrona puga concentrar l'orina, per mig d'un mecanisme multiplicador en contracorrent que utilisa bombes iòniques en la mèdula per a reabsorber els ions de l'orina. L'aigua present en el filtrat fluïx a través de canals d'acuaporina (AQP), eixint del tubo de forma passiva a favor del gradient de concentració creat per les bombes iòniques.

El filtrat primari passa al túbul contorneado proximal, que es conecta en la branca descendent del ansa de Henle (en una zona ampla cortical i una estreta medular), que presenta baixa permeabilitat a ions i urea, pero és molt permeable a l'aigua, ya que presenta canals de acuaporina tipo 1 (AQP1), d'expressió constitutiva, tant en el costat apical com en el basolateral. En esta zona es reabsorbe el 20 % de l'aigua filtrada.

A continuació es troba la branca ascendent del ansa de Henle, en una zona estreta medular interna, una ampla medular externa i una ampla cortical. Este segment és impermeable a l'aigua i permeable als ions. En la branca ascendent del torra es troben canals iònics Na⁺-K⁺-2Cl^- (NKCC2), específics d'esta zona, en el costat apical del epiteli, que reabsorben el sodi (Na⁺), el potassi (K⁺) i el clor (Cl^-) de l'orina per mig de transport actiu, associat a l'activitat de la bomba Na⁺-K⁺ present en el costat basolateral. En esta zona es produïx la reabsorció del 25 % del Na⁺ filtrat en el glomérulo. El K⁺ reabsorbido torna a eixir a la llum del tubo del ansa de Henle, lo que és important per a mantindre el funcionament del transportador Na⁺-K⁺-2Cl^-, ademés de generar un potencial electroquímic positiu en la llum, que favorix la reabsorció paracelular de cationes importants, com sodi (Na⁺), potassi (K⁺), magnesi (Mg²⁺) i calcio (Ca²⁺).

L'impermeabilitat a l'aigua de la branca ascendent del ansa de Henle està associada en la permeabilitat del torra descendent. La reabsorció d'aigua en el torra descendent es produïx gràcies a l'acumulació de clorur de sodi i urea en la mèdula, que genera un gradient iònic necessari per a poder reabsorber l'aigua. A la seua volta, la concentració de clorur de sodi en el intersticio medular es deu a l'acció conjunta del cotransportador Na⁺-K⁺-2Cl^- (NKCC2) i la bomba Na⁺-K⁺ de la branca ascendent, que transvasan el clorur de sodi de la llum del tubo fins al intersticio medular.

A mida que l'aigua s'extrau de la llum del torra descendent, el filtrat de l'interior del tubo és cada volta més concentrat en clorur de sodi, de manera que este és reabsorbido en major mida en el torra ascendent, lo que aumenta l'osmolaritat de l'intersticio: es produïx per tant un efecte multiplicador en contracorrent. ya que el fluix del torra descendent i del torra ascendent són en direccions opostes, es produïx una estratificació osmótica: a l'inici del torra descendent (en la zona d'unió entre la corfa i la mèdula), la concentració del mig intersticial és d'aproximadament 300 mOsm/L, mentres que en baixar pel ansa de Henle, l'osmolaritat aumenta de forma gradual, fins a alcançar un màxim de 1200 mOsm/L en la zona de la papila (en una nefrona yuxtamedular, quan el sistema funciona al seu màxim rendiment).

A la seua volta, l'aigua que ix del torra descendent no diluïx el gradient de l'intersticio medular perque és absorbida immediatament pels vasa recta ascendents (vore "Suministre de sanc").

El NKCC2 és bloquejat per la furosemida i uns atres diuréticos de torra, causant una orina més voluminosa i diluïda en aumentar la cantitat de sodi excretado en l'orina, el qual arrastra l'aigua en si.

La zona ascendent del ansa de Henle es continua en el túbul contorneado distal, a on es produïx de nou reabsorció i secreció d'ions, per a concentrar encara més l'orina.

Finalment, el tubo contorneado distal conecta en el túbul colector, que és comú a vàries nefronas. La seua funció és determinar la concentració final de l'orina a través de les hormones aldosterona i vasopresina (AVP o ADH).

Suministrament de sanc

El ansa de Henle és proveïda de sanc per una série de tubos capilars rectes que descendixen de les arteriolas eferentes corticales. Estos tubos capilars, cridats vasa recta (en llatí, gots rectes), també tenen un mecanisme d'intercanvi de contracorrent que prevé la pèrdua de soluts de la mèdula, mantenint d'eixa manera la concentració medular. A mida que l'aigua és conduïda osmóticament des de la branca descendent cap al intersticio, entra fàcilment en els vasa recta. El fluix de sanc que passa a través dels vasa recta és baix, per a donar temps a que es produïxca l'equilibri osmótico, i pot ser alterat canviant la resistència de les arteriolas eferentes dels gots.

Ademés, els vasa recta contenen les proteïnes grans i els ions que no varen ser filtrats a través del glomérulo, que proporcionen una pressió oncótica que permet als ions entrar en els vasa recta des de l'intersticio.

Referències

• Douglas C. Eaton, John Pooler (2004). Vander's Renal Physiology, 6th edition edició, McGraw-Hill Medical.