Anar al contingut

Anell de Monoceros

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
la galàxia de la Via Làctea

L'anell de Monoceros (del grec: monoceros, unicorn) és un llarga i complexa estructura d'estreles que envol en forma d'anell tres voltes la Via Làctea. Vàries hipòtesis intenten explicar l'orige d'esta. Una d'elles afirma que es tracta d'una corrent estelar arrancada de la galàxia nana Canis Major per forces de marea com a part del procés de fusió en la Via Làctea durant un periodo de mils de millons d'anys. Una atra afirma que l'anell no és un anell en absolut, sino més be un component de la forma ondulada del disc galàctic.[1]

La constelació de Monoceros, en el centre de l'asterisme del Triàngul de hivern.
Impressió artística de les corrents estelars de la Via Làctea

La corrent d'estreles va ser descoberta per primera volta en 2002 per astrònoms del proyecte Sloan Digital Sky Survey, i conté 100 millons de masses solars i té 200.000 anys llum de llongitut.[2] Durant l'investigació d'este anell d'estreles i d'un grup de cúmuls globulars estretament espayats similars als associats en la galxia nana Elíptica de Sagitari, varen descobrir la galàxia nana del Ca Major.[3]

Disputa de l'orige

Galàxia nana de Sagitari.

Diverses hipòtesis intenten establir l'orige de l'anell de Monoceros. Segons alguna, es posa en qüestió la forma mateixa de l'estructura.

Restants d'una fusió galàctica

Els braços espirals i les corrents estelars de la Via Làctea podrien ser el resultat d'un impacte en una galàxia més chicoteta, per lo tant, l'anell de Monoceros podria llavors ser el resultat de la fusió de la galàxia nana del Ca Major o Sagitari en la Via Làctea. En 2011, els investigadors varen publicar en la revista Nature simulacions per ordenador d'una fusió entre la Via Làctea i la galàxia nana de Sagitari, fusions que mostren la creació d'anells.

Galàxia ondulada

Mapa estelar de l'entorn propenc al Sol, incloses les 2 000 estreles més lluentes, basat en estudis del satèlit Hipparcos. el disc galàctic es resalta per la densitat d'estreles lluentes en el centre de l'image.

En 2006, un estudi que va utilisar senyes del proyecte 2MASS va posar en dubte la naturalea del «anell», argumentant que les senyes sugerixen que este és en realitat partix del disc galàctic deformat de la Via Làctea.[1] No obstant, les observacions realisades en el Telescopi Anglo-Australià publicades en 2007 sugerixen que un disc deformat no pot crear l'estructura observada, que per lo tant deu formar-se per una flamerada del disc galàctic o tindre un orige extragaláctico.[4]

Varis científics varen reafirmar la seua posició en 2012, afirmant que l'estructura de Monoceros no és més que una sobredensitat produïda pel disc gros, eixamplat i deformat de la Via Làctea.[5]


En 2015, basant-se en els estudis de 2002 que varen revelar l'anell de Monoceros, ML Martialay i els seus colegues varen analisar senyes galàctiques del proyecte Sloan Digital Sky Survey i varen sugerir que la Via Làctea és en realitat un 50 per cent més gran de lo que es creïa anteriorment, mostrant que el disc de la Via Làctea no és solament un disc d'estreles en una superfície plana, sino que és corrugado. A mida que irradia des del Sol, sembla haver a lo manco quatre ones en el disc de la Via Làctea, patró que segons suponen els científics, es trobaria en tot el disc.[6] No obstant, un artícul més recent de 2018 va descartar en part esta hipòtesis i va recolzar la conclusió de que l'anell Monoceros, A13 i l'Anell TriAnd eren sobredensidades estelars expulsades del disc estelar principal, i que la dispersió de velocitat de les seues estreles variables RR Lyrae constituents era major i consistent en la pertinença al halo.[7]

Diagrama que mostra la posició de les coordenades galàctiques.

Utilisant la distància de l'anell de Monoceros, s'ha afirmat que el diàmetro de la Via Làctea s'estén fins a entre 150.000 i 180.000 anys llum. En este paradigma revisat, el sistema solar es troba aproximadament a mig camí entre el núcleu i la vora. [8] No obstant, és més comú en la lliteratura astronòmica definir els tamanys de les galàxies utilisant atres métodos, en particular per mig de l'isofota D 25 i les variacions del radi efectiu. Un estudi anterior realisat en 1998 utilisant l'isofota D 25 va tirar un diàmetro per a la Via Làctea de 26.8 a 1.1 kilopársecs (87,400 - 3,590 anys llum) [9] [10]


S'han utilisat simulacions de n cossos per a investigar la possible ubicació del progenitor d'esta estructura i estos càlculs mostren que, si l'anell té un progenitor de galàxia nana, est podria trobar-se en el fondo d'una de huit àrees específiques del cel. [11] Un anàlisis posterior, que va utilisar senyes de Gaia DR2, va trobar una distribució normal bimodal cap a les coordenades galàctiques (271, +2) graus en la constelació de Vela, que és una de les ubicacions del progenitor propostes en l'estudi anterior.[12] Esta troballa pot indicar la presència del progenitor de l'anell de Monoceros, pero els autors indiquen que també podria ser compatible en l'existència d'una estructura cinemáticament coherent no relacionada.

Una forma d'entendre açò és imaginar-se estar en l'oceà quan les ones són molt altes, o parat en un terreny montanyós. La següent onada d'ones o atres tossals bloquejarien la visió de lo que hi ha més allà. De manera similar, el pròxim ascens en l'estructura galàctica està bloquejant la visió de lo que hi ha més allà.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Y. Momany; S. Zaggia; G. Gilmore; G. Piotto(2006).«Outer structure of the Galactic warp and flare: explaining the Canis Major over-density».Astronomy and Astrophysics.451(2): 515–38.doi:10.1051/0004-6361:20054081.Consultat el 2013-12-21.
  2. ↑ Ibata, Rodrigo; Gibson, Brad(abril 2007).«The Ghosts of Galaxies Past».Scientific American.296(4): 40–45.doi:10.1038/scientificamerican0407-40.
  3. ↑ Newberg(1 d'abril de 2002).«The Ghost of Sagittarius and Lumps in the Halo of the Milky Way».The Astrophysical Journal.569(1): 245–274.doi:10.1086/338983.
  4. ↑ Conn, Blair C.; Lane, Richard R.; Lewis, Geraint F.; Gil-Merino, Rodrigo(1 d'abril de 2007).«The AAT/WFI survey of the Monoceros Ring and Canis Major dwarf galaxy».Monthly Notices of the Royal Astronomical Society.376(3): 939–959.doi:10.1111/j.1365-2966.2007.11503.x.
  5. ↑ Lopez-Corredoira, M.(July 2012).«Comments on the "Monoceros" affair».Astrophysics Data System.
  6. ↑ Scott Sutherland (2015-03-16). «This 'corrugated' view of the Milky Way just made our home galaxy a LOT bigger.». The Weather Network. Archivat des de l'original, el 2015-03-19.
  7. ↑ Sheffield, Allyson A.; Price-Whelan, Adrian M.; Tzanidakis, Anastasios; Johnston, Kathryn V.(2018).«A Disk Origin for the Monoceros Ring and A13 Stellar Overdensities».The Astrophysical Journal.854(1): 47.doi:10.3847/1538-4357/aaa4b6.
  8. ↑ Yan Xu(2015-03-01).«Rings and Radial Waves in the Disk of the Milky Way».The Astrophysical Journal.801(2): 105.doi:10.1088/0004-637X/801/2/105.
  9. ↑ Goodwin, S. P.; Gribbin, J.; Hendry, M. A.(August 1998).«The relative size of the Milky Way».The Observatory.118: 201–208.
  10. ↑ Castro-Rodríguez, N.; López-Corredoira, M.; Sánchez-Saavedra, M. L.; Battaner, E.(2002).«Warps and correlations with intrinsic parameters of galaxies in the visible and ràdio».Astronomy & Astrophysics.391(2): 519–530.doi:10.1051/0004-6361:20020895.
  11. ↑ Magda Guglielmo(2018-03-11).«On the origin of the Monoceros Ring - I. Kinematics, proper motions, and the nature of the progenitor».Monthly Notices of the Royal Astronomical Society.474(4): 4584–4593.doi:10.1093/mnras/stx3048.
  12. ↑ de la Font Marcos, Raúl; de la Font Marcos, Carlos(2018-11-21).«Searching for the lost Unicorn: a prominent feature in the radial velocity distribution of stars in Vés-la from Gaia DR2 data».Monthly Notices of the Royal Astronomical Society Letters.481(1): L64–L68.doi:10.1093/mnrasl/sly163.