Alfarería en la província d'Alacant

Gerro decorat del jaciment arqueològic de l'Escuera, d'época ibèrica, en la desembocadura del riu Segura.

l'alfarería en la província d'Alacant (Espanya), ademés del llegat arqueològic conservat en els museus d'Alcoy i la capital provincial, té els seus focs alfareros més importants en Agost, Orba i Biar, este últim documentat ya en el sigle xvi.

Agost

És centre artesà més important de la província, molt representatiu de l'evolució de l'indústria ceràmica més genuinament alfarera en l'Espanya meridional.

Ademés de la singular gama botijera, destaca la cantarería de Agost: el “cànter del bodonet” i el “cànter a sis” per a medir l'aigua; el “cànter de la col señoreta”, en un pitorro com algunes cantarilles; els models específics per a localitats veïnes, aixina per eixemple: “gandiano”, “valencià”, “mascota”, “vilero”, “manchec”, “pinosero”, “dels clotets”, “de Gràcia” (per a la zona d'Altea), el rallo aragonés, el cànter 'llarc' usat en Elig, el “chato o culona” per a l'horta murciana; o recipients semividriados, o barnizados com el “cànter del picot”; ademés de peces singulars de l'alfarería de nóvia com la “gerra de nóvia” brodada a la barbotina.

També classificats per Schütz, són característics els chiulets de Agost, denominats “rossinyols, rossinyols, canaris i xiulets”. Estes chicotetes peces musicals de juguetería alfarera d'a penes sèt centímetros d'altura, disponen d'un pitorro en bolita que quan s'omplin d'aigua i es bufa reproduïxen una simulació de trinats de pajarillos. Estan associats al ceremonial festiu de celebracions religioses com la Missa del Gall o el Dumenge de Resurrecció. En l'àmbit regional, s'usen en la cridada “Procesió dels xiuletets” de la Festa de Moros i Cristians d'Alcoy. En alfarería vidriada, Agost ha mantenint des d'antic una bregada competència en Bailén.

El museu

Síntesis i suma de la cultura ceràmica en Agost és la seua museu de Alfarería, creat en 1981 per iniciativa privada de l'etnóloga alemana Ilse Schütz que durant dèneu anys va ser la seua propietària i directora, fins que, en març de 2000, l'Ajuntament de Agost es va fer càrrec dels costs de personal i manteniment del Museu. El Museu, que conta ademés en una biblioteca especialisada, reunix en les seues instalacions una interessant colecció d'objectes de valor iconográfico.

Tipos i morfologia de les botiges de Agost

Les botiges

Una de les peces d'alfarería d'aigua més típiques de Agost és la botija ("càntir"), fet de fanc blanc en sal, tornejat a mà i cuit en forns morunos de fins a tres pisos de cabuda. Sis de les dotze alfarerías, existents en 2001, ho fabricaven en les argila locals, creant una tipologia personal a partir de les seues variades formes. Aixina, les que apareixen en l'image anexa: botija de pera, botija-ànet, mamella, botija-roll, botija carreter, botija de tres chiulets i botija de tambor. Tipologia que s'amplia en la classificació que va fer Seijo Alonso, i que a partir de huit forma bàsiques (el cos inicial de la peça) produïx més de trenta models diferents. Eixes huit formes de partida són: globulars, esfèrics, abombats, de tonel i de tonel invertit, de con invertit, circulares (com els botiges de roll), i zoomorfos que simulen ànets i galls.

Biar

L'indústria melera de Biar, famosa ya des del sigle xviii, va dur associada la fabricació de orzas i parres meleras de fanc blanc sense vidriar i sagellades en l'escut de la vila, que es fabricaven en el barri dels Carrils, junt al castell.

Des de 1794, també es va desenrollar en Biar indústria d'escurada fina manufacturada per mestres ceramistas procedents d'Alcora, com confirmaria Madoz en 1847, i el recort de la fàbrica de Sant Vicente Ferrer fundada en 1884 per Fernando Amorós Azorín, i les seues ponderades botiges modernistes i ceràmica variada d'escurada dorada (o de reflexos metàlics).

L'etnógrafa Natacha Seseña dona notícia també del treball d'investigació desenrollat per la ceramóloga alemana Ilse Schütz en els archius municipals sobre els rancs de les alfarerías del sigle xix en Biar. Llabor que es continuaria després en els tallers d'artesans del sigle xx, com en el cas de les famílies Maestre Francés –casat en la filla d'un ceramista de Manises– i Maestre Castelló.

Referències documentals

Martín de Viciana, en el llibre III de la Crònica de l'inclita i coronada ciutat de Valéncia i el seu regne (1564), menciona catorze fàbriques de alfarería en Biar. I ya en el sigle xviii s'arrepleguen senyes documentals en la Descripció del regne de Valéncia i Corregimientos de José Castelló (que cita alfares en Biar, Onil i Orba); aixina com en l'obra de Tomás Ricord Notícia de les vàries i diferents produccions del regne de Valéncia, com també de les seues fàbriques i artefactes (1793); o en la d'Antonio Joseph Cavanilles Observacions sobre Història Natural, geografia, agricultura, població i fruts del reyno de Valéncia (1797).

Aixina mateix, l'alfarería alacantina va quedar registrada en el Catastre d'Ensenar (1752), les Memòries polítiques i econòmiques d'Eugenio Larruga (1792), el Diccionari geogràfic-estadístic d'Espanya i Portugal (1826 i 1829) de Sebastián Miñano; i el Diccionari geogràfic-estadístic-històric (1846-1850) de Pascual Madoz que enumera alfares en nou viles alacantines. Una atra senya que facilita Seseña és que la producció de Agost i Petrel va estar present en l'Exposició Agrícola Industrial de 1860, organisada per la Societat Econòmica d'Amics del País.

Bibliografia

• (2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón. ISBN 84-609-5626-1.
• Seseña, Natacha (1976). Fancs i escurades d'Espanya (en ES), Madrit, Prensa Espanyola. ISBN 84-2870-402-3.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSeseña1997">Seseña (1997). Cacharrería popular (en ES), Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-4255-X.
• (1975) Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional.