Albillo

Erro al crear miniatura:

Albillo

Camp en vinyes de albillo en El Tremole, Àvila, Espanya.

L'albillo és una varietat espanyola de vinya (vitis vinifera) blanca.

Història i descripcions

En la segona mitat del XVI el vi de Sant Martín, realisat en albillo, era molt popular en la cort de Madrit. S'envellia en barriques en Àvila, una regió més freda, i existia un refrà que dia: "Vi de Sant Martín tancat en Àvila val més que un florín". Es va consumir també com a raïm de taula, fins que va escomençar a usar-se més habitualment per a tal fi el raïm moscatell romà i el raïm Itàlia.

La primera menció escrita de l'albillo va ser realisada en l'obra Agricultura general (1513) de Gabriel Alonso de Herrera. En eixa obra descriu al vi d'esta varietat com "molt clar, de gentil color i sabor". També va dir que el vi podia conservar-se algun temps i que la seua calitat millorava si es mesclava en les varietats cigüente, moscatell i hebén. Fa una descripció de la vinya que es correspon molt be en el cep plantat en Sant Martín de Valdeiglesias i Cebreros:

[...] les millors de tots els raïms blancs; són raïms redons, chicotetes, molt apretades en les arracades, tenen unes pintes entre prietas i leonadas, madura abans que cap atra. Rehúye llocs airosos, perque té la fusta tendra i en poc aire es quebranta molta branca. Aixina mateix és bona per a llocs humits i pluviosos, perque encara que molt plou no es podrix ni s'obri el raïm.

Benito Pérez Galdos, en la seua novela Fortunata i Jacinta, posa en boca de l'anglófilo Moreno lo següent: "Moreno, extremant les seues antipatia, sostenia que en Espanya no hi ha més que tres coses bones: la Guàrdia Civil, els raïms de albillo i el Museu del Prat",

Eduardo Abela (1885), va descriure a esta vinya de la següent forma:

Sarmientos moltíssims, postrats, res onejats, rollizos i de color pardo rojosos; fulls alguna cosa irregulars, raïms mijans, casi iguals, blanes i sucoses, verdes i molt apiñadas. La fama del Albino de Madrit és ben coneguda, i no menys la del de Cebreros (Àvila), d'a on s'exporta en gran cantitat per a dur-l'al mercat de París

Ceps de albillo

Simón de Rojas Clemente i Rubio (1807) va argumentar que l'albillo no era una varietat sino una família de varietats:

el Albillo no és una varietat, sino una tribu que acull dins d'ella un número elevat de varietats molt semblades entre sí, lo que dificulta el treball de diferenciació entre unes i unes atres

Sobre les característiques ampelográficas, per a Clemente la descripció general de la família albillo conta en:

Sarmiento molts, postrats llarcs prims tendres: Fulls chicotets d'un vert pujat. Arracades casi cilíndriques.

Clemente va escriure vàries voltes sobre el cep albillo castellà, que poguera ser l'albillo de Madrit o l'albillo major, freqüent la DO Ribera del Duero. Sobre el cep albillo castellà va escriure:

Sobre l'albillo laleña diu que té "raïms poc apiñadas i verts" i que es diferencia de l'albiñllo castellà en que té:

Raïms més chiques, menys prolongades, no tan blanes, de hollejo gros, alguna cosa asproses i menys empalagosas. El he observat en les Cuevas, pagament de Sanlúcar

De l'albillo loco diu que té:

Sarmientos tendits llarcs durs: Fulls grans borrosas, en la borra molt adherente: Arracades aovado-cilíndrics: Raïms molt apiñadas redones verdes blana

Segons Clemente, l'albillo loco es diferencia de l'albillo castellà en que:

[...] brota en el temps ordinari. Fulls mijans, les inferiors grans, alguna cosa irregulars, lobadas per lo comuna, a voltes palmeadas, en els sens eixamplats o acorazonados, gajos casi sancers

De l'albillo de Granada diu que:

Sarmientos broncos: Fulls mijans verts borrosas: Raïms molt apiñadas mijanes alguna cosa oblongas blanques blana

El fet de que existix una subdivisió dins de l'albillo és compartit per Lezcano, que en 1991 escriu:

Rodríguez-Torres (2000) va definir els tres tipos de albillo que es planten en Espanya en funció d'investigacions realisades per l'Institut d'Investigacions Agropecuarias. El albillo descrit per Alonso de Herrera (1513) és el cultivat en Sant Martín de Valdeiglesias, Bou i Cebreros; el albillo descrit per Manso de Zúñiga (1905) i el albillo major descrit per García dels Salmones (1914) és el torrontés cultivat en la DO Ribera del Duero i Cigales; el primerenc i primerenc blanc de Cigales, el albillo de la comarca de Cangas del Narcea i que és cridat malvasía en la DO del Bierzo és chasselas vaig dorar.

Regions

El albillo de Madrit es cultiva solament en la DO Vins de Madrit. El albillo major es cultiva en les DO Ribera del Duero i DO Cigales, la chasselas vaig dorar es cultiva en el nom de albilla en la DO Ribeiro i també es cultiva un atre albillo distint en la DO del Ferro i la DO La Palma.

Segons l'Orde APA/1819/2007, de 13 de juny (BOE del dia 21), l'albillo és una varietat de vinya destinada a la producció de vi recomanada en el Principat d'Astúries, Illes Canàries (gual), Castella-la Mancha, Castella i Lleó, Extremadura (pardina) i Madrit. Està autorisada en Cantàbria, Castella-la Mancha (pardillo o marisancho) i en Galícia. És varietat principal en la Denominació d'Orige Vins de Madrit i autorisada en la Denominació d'Orige Ribeiro. Atres denominacions en les que es cultiva són: Almansa, casi totes les de Canàries, Manchuela, Ribera del Duero (allí és l'únic varietal blanc autorisat), Arlanza, La Rioja, Bou i Chacolí de Viscaya.