Alameda Principal

Alameda Principal

La Alameda Principal, coneguda simplement com l'Alameda, és una de les principals artèries de la ciutat de Màlaga, Espanya. Considerada un dels eixos urbans més significatius de la ciutat, separa el centre històric del Eixample Heredia, i ha segut, des del seu orige, un punt neuràlgic tant en la vida social com en la configuració urbana de Màlaga. Servix com a via de comunicació este-oest de la ciutat.

Encara que va sorgir en el XVIII, el seu paper com a espai de passejada i trobada va ser especialment rellevant durant el XIX fins a l'obertura de la calle Marqués de Larios en 1891, consolidant-se com l'epicentre del desenroll burgués malagueny. Durant este temps l'Alameda va ser una zona de passejada molt valorada per la pudiente burguesia malaguenya que va construir en ella els seus palaus. L'aspecte actual de l'Alameda es va consolidar despuix d'una profunda remodelació en 1876, quan es varen plantar els seus característics ficus centenaris, es va erigir el monument al marqués de Larios, i es va obrir oficialment al tràfic rodat en 1925. Va ser testic del primer allumenat públic en llànties d'oli o gas.

L'Alameda alberga varis edificis d'interés històric i arquitectònic per a la capital, com l'Archiu Municipal, la sèu provincial de Governació de la Junta d'Andalusia, l'iglésia de Stella Maris, l'edifici Taillefer o l'emblemàtica Equitativa.

Odonimia

El seu nom fa referència als antics àlbers blancs que antany flanquejaven la passejada. No obstant en l'actualitat, els característics arbres de l'Alameda no són àlbers, sino ficus duts des de l'Índia, que varen ser plantats en 1876.

Noms històrics

L'Alameda Principal, com una de les avingudes principals de la ciutat, ha canviat en multitut d'ocasions de nom depenent del devindre històric d'Espanya a lo llarc del XIX i XX.

L'Alameda a lo llarc del temps ha segut coneguda baix els següents noms:

• Passejada Nova: va ser junt a Alameda Principal el primer nom amprat que va caure en desús durant les primeres décades de el XIX.
• Passejada Real: 1816-1836. Va ser el nom oficial dau per les autoritats de l'época.
• Saló Bilbao: 1836-1918. Despuix de l'alçament del lloc de Bilbao pel general Espartero durant la primera guerra carlista. Alternativament es va continuar utilisant el nom de Alameda.
• Alameda de Wilson: 1918-1925. Despuix del fi de la Primera Guerra Mundial l'Alameda va ser batejada aixina en honor al president nortamericà Woodrow Wilson per la seua intervenció en el fi de la lluita.
• Avinguda d'Alfonso XIII: 1925-1931. Durant la dictadura de Cosí de Rivera se li va posar el nom del rei Alfonso XIII.
• Alameda de Pablo Iglésies. 1931-1937. En la proclamació de la Segona República es va eliminar l'alusió al depost monarca i es va canviar pel del històric líder socialiste Pablo Iglésies.
• Avinguda del Generalísimo. Durant el franquisme va adquirir el nom del Generalísimo Franco. En l'arribada de la democràcia l'Alameda va recuperar el seu nom històric i tradicional.

Història

Orígens

En lo que hui és l'acera nort de l'Alameda va haver antigament una plaja a on s'ubicaven les muralles defensives migevals fins a la seua derribe en el XVIII. Com a conseqüència de la sedimentaació de noves terres que duya el riu Guadalmedina, es va ser formant el cridat arenal entre dites muralles i el port. En el XVII se situava en estes vores i com a barri extramuros, la cridada "illa de Arriarán", que apareix mencionada en el Quixot i que era coneguda com un barri de figones i tavernes i epicentre de la picaresca de la ciutat. A principis del XVIII ya es té constància de l'existència d'una chicoteta alameda entre la porta de Especería i la porta de la Mar. En 1722 el viager britànic Francis Carter va escriure:

… front a la porta de Espartería els comerciants han construït una bossa i han plantat àlbers blancs al seu entorn…

En l'any 1721, l'Ajuntament de Màlaga va encarregar a l'arquitecte Felipe Pérez l'elaboració d'un pla per a urbanisar l'àrea situada a l'oest de la Porta de la Mar. El disseny responia a un esquema ortogonal, estenent-se entre l'antic castell de Sant Lorenzo i l'inici del moll de ponent. A partir d'este proyecte, la venda de solars en la zona de l'Alameda es va mantindre activa durant els anys posteriors. En 1756, Félix de Rojas va traçar un nou pla d'una franja del llitoral que mostrava únicament una passejada arborat, encara que no va conseguir consolidar-se com un autèntic espai de recree, tal i com reflectix un text anònim de l'época:

Este cridat "nova passejada"… no mereix tal nom i que en denominar-ho aixina enganyarien a S.M.; que ho constituïxen tres carrers d'àlbers, plantats de nou prop de la mar, i existixen en ell vàries caselles de fusta a on es venen cebes, frutes… La Peixcateria immediata i el lavadero de barrils, situats en la plaja pròxima ho saturen de males olors…

Gravat de la font de Gènova en l'Alameda Principal.

El verdader impulsor de l'Alameda com passege arborat va ser Miguel de Gálvez, qui en 1783 va propondre la seua creació al comte de Floridablanca. Gràcies als seus contactes en l'àmbit militar, el proyecte va ser encomanat a l'eixèrcit i encarregat a l'ingenier militar Fernando López Mercader. L'iniciativa va contar en el respal de destacades figures de la família Unzaga-Saint Maxent / Gálvez-Saint Maxent / Molina-Unzaga, l'influència de la qual en la Cort —en un moment en que colaboraven en alts mandos militars en el naiximent d'Estats Units— va resultar decisiva per a l'aprovació del proyecte urbanístic que va permetre guanyar terreny a la mar i donar forma a este nou espai urbà. El proyecte de l'Alameda va buscar inspiració en els Campos Elíseos de París o el passejada del Prat de Madrit.

Entre 1786 i 1793, Luis de Unzaga i Amézaga, president de la Junta de Reals Obres del port de Màlaga i governador de la Comandància General de les Costes del Regne de Granada (a la que llavors pertanyia Màlaga), va dirigir els treballs d'urbanisació. Va coordinar a varis ingeniers militars, entre ells José Carrión de Mula i Bartolomé Molina —comandant de rendes i cunyat de Unzaga— per a alçar els primers rencs de vivendes, començant pel costat nort. Per a consolidar el seu caràcter de passejada, Unzaga va ordenar la plantació d'arbres, alguns duts des dels monts de Màlaga i atres aplegats per mar. Aixina es va configurar l'Alameda com una passejada arborat flanquejat per cases senyorials, entre elles la pròpia residència del governador, situada en el cantó en la Porta de la Mar. L'acta fundacional de l'Alameda es va firmar el 31 d'octubre de 1783 en Sant Lorenzo de l'Escorial, moment en el que el propi comte de Floridablanca va emetre l'orde d'eixecució del proyecte. El disseny original contemplava una passejada senzilla, compost per dos rencs d'arbres que flanquejaven una placeta central. Esta configuració es va mantindre pràcticament inalterada fins als primers anys del XIX. En 1791, l'arquitecte Miguel del Castell i Neva, també baix les órdens del governador Luis de Unzaga va instalar la Font de Gènova en una nova peana dodecagonal front a la residència de Unzaga, en el cor de l'Alameda.

XIX

Vista de la passejada de l'Alameda en 1852.

A principis del XIX va escomençar a cridar-se Alameda Principal o Passejada Nova. En 1806, en l'arribada del suís Teodoro Reding al govern de Màlaga, es va impulsar un pla de millores per a la passejada. Reding va propondre una replantaació de l'arborat, substituint els antics àlbers per tarongers, baladres i atres espècies florals, en l'objectiu d'embellir i diversificar l'entorn vegetal. Este canvi va ser arreplegat per diversos testimonis de l'época, entre ells el del viager britànic William Jacob, qui en 1810 va deixar constància de la transformació del paisage urbà durant la seua visita a la ciutat:

"Com totes les ciutats espanyoles, Màlaga és una ciutat molt bella en la distància, pero no soporta una inspecció propenca. L'Alameyda (sic) és lo únic bonico que té la ciutat i resulteu magnífica. Dispon d'una passejada central de huitanta peus d'esgambi, en tarongers i baladres plantats a cada costat: a continuació, un carrer apte per a carruages corre per abdós laterals i, llimitant-la, un renc de cases suntuosas i elegants. Quan els arbres creixquen fins a una altura que els permeta proporcionar ombra, serà un lloc encantador, pero, de moment, no són més alts que els arbustos. Al final d'esta passejada hi ha una bella font de marbre que consta de tres tasses, colocades una damunt d'una atra i que disminuïxen de tamany gradualment. De la tassa inferior s'alça una columna sostinguda per belles figures femenines sobre les quals descansa la segona tassa; la tercera es recolza en una columna similar també sostinguda per figures i la totalitat del conjunt està magníficament realisat. Conten d'esta que va anar un regal de la república de Gènova a l'emperador Carlos V. Camí d'Espanya, va ser furtada en la travessia per un corsario algerí i recuperada despuix per don Bernardino de Mendoza, que la va desembarcar en esta ciutat”.

William Jacob

El proyecte de millora impulsat per Teodoro Reding no va aplegar a completar-se en la seua totalitat per l'esclat de la Guerra de l'Independència (1808–1814). No obstant, segons arreplega el croniste Díaz de Escobar, la reforma va ser finalment conclosa en 1816, respectant en bona mida les directrius marcades per Reding. Entre 1819 i 1839 l'Alameda va ser oficialment cridada Passejada Real. Més allà dels successius canvis de denominació, l'antiga Passejada Nova va experimentar un bot qualitatiu decisiu poc despuix de la seua inauguració, quan es va autorisar el derribe de la muralla i, posteriorment, del castell de Sant Lorenzo. Esta obertura va permetre l'expansió del traçat urbà i va marcar l'inici d'una nova etapa per a l'Alameda. Des d'eixe moment, va escomençar la construcció d'edificis senyorials a abdós costats de la passejada, promoguts per les famílies més acomodades de Màlaga, que varen elegir este enclavament com a lloc de residència. Esta consolidació social va otorgar a l'Alameda un caràcter prestigiós, convertint-l'en un espai clau per a la proyecció pública de la nova burguesia malaguenya, desijosa d'exhibir la seua creixent fortuna en un dels escenaris urbans més representatius de la ciutat. Tal va ser l'importància de l'Alameda per a la burguesia, que les classes pudientes de la ciutat varen passar a ser popularment conegudes com l'oligarquia de l'Alameda. Durant este temps i fins a començos del XX l'Alameda va ser coneguda com el «Saló Bilbao», en homenage a l'alçament del lloc de Bilbao per part del general Espartero davant l'ofensiva carlista.

Gravat de l'Alameda i el caixer del Guadalmedina en 1852.

En l'entrada de la segona mitat del XIX, l'Alameda va viure una etapa d'esplendor urbanístic i social. Les famílies més influents de la ciutat, com els Larios i els Heredia, varen alçar en els seus màrgens luxosos palauets, consolidant el caràcter aristocràtic i burgués de la passejada. En este context també es varen obrir hotels de prestigi i una gran varietat de comerços, dels quals solament es conserva el històric celler i taverna de la Casa de Guàrdia, fundada en 1840 per José de la Guàrdia. En motiu del viage d'Isabel II a Màlaga en 1862 l'Alameda va ser decorada en sèt fonts i un estany de huit metros de diàmetro. Va ser també un punt clau durant la Gloriosa en 1868, puix va ser el lloc a on els obrers de la fàbrica L'Indústria Malaguenya varen assaltar la vivenda de Martín Larios. També es varen enfrontar ací les tropes del Govern manades pel general Cavaller de Rodas, i la Milícia Nacional, per la resistència per part d'esta última de depondre les armes. L'última gran remodelació de l'Alameda durant el XIX va tindre lloc en 1876, baix la direcció de l'arquitecte Joaquín Rucoba, figura clau en la transformació urbana de la Màlaga contemporànea. La seua intervenció va supondre una profunda reconfiguración de la passejada, incloent la tala d'eixemplars antics i la plantació de nous arbres, entre els que destaquen els majestuosos ficus de gran porte duts des de l'Índia que encara hui definixen la fisonomia del lloc.

L'Alameda va ser ademés dotada d'allumenat, primer per mig de fanals de gas i posteriorment en allumenament elèctric. En els seus extrems es varen colocar dos fonts ornamentals, entre elles la coneguda Font de Gènova, que va ser traslladada des de l'antiga Plaça Major (actual Plaça de la Constitució), i que, despuix d'un periodo en el Parc, ha retornat al seu emplaçament original. Els laterals de la passejada es varen embellir en escultures de marbre i busts de terracota, configurant un entorn monumental del que donen testimoni numerosos gravats de l'época, a on s'aprecia tant l'ambient paseante com l'activitat de mercadillos i venedors ambulants. En 1884, l'Alameda es va convertir en un improvisat campament de veïns que varen decidir dormir en el carrer despuix d'un terremot que va sacsar la ciutat. El conjunt monumental de l'Alameda es va completar en 1899, quan es va erigir el Monument al segon Marqués de Larios, Manuel Dumenge Laris i Larios, front a la nova carrer del Marqués de Larios. L'estàtua, obra de l'escultor Mariano Benlliure, constituïx un de les fites artístiques i simbòlics més rellevants de l'eix urbà format per l'Alameda i el carrer Larios.

XX

Al començament del XX, l'Alameda Principal va continuar sent un dels espais urbans més emblemàtics de Màlaga, encara que va escomençar a compartir protagonisme en dos nous referents de l'urbanisme malagueny: el Passejada del Parc i la calle Marqués de Larios, abdós desenrollats paralelament i que varen desplaçar a l'Alameda com a principal lloc de referència per a la burguesia malaguenya. A mida que estos nous espais cobraven rellevància, la ciutadania va ser traslladant les seues passejades i reunions cap a ells, especialment cap a la Passejada del Parc, que va escomençar a consolidar-se com el nou epicentre de l'oci burgués a l'aire lliure.

L'Alameda Principal com a avinguda d'Alfonso XII oberta al tràfic rodat en els anys 30.

Per un atre costat, el creixent número de vehículs en circulació va transformar la fisonomia de l'Alameda. En 1924, en el Monument al Marqués de Larios ya plenament integrat en el paisage urbà, l'Ajuntament de Màlaga va decidir habilitar una rotonda entorn a l'estàtua per a millorar la fluïdea del tràfic. Un any més vesprada, en 1925, es va obrir al trànsit rodat l'avinguda central de l'Alameda baix el nom d'Avinguda d'Alfonso XIII, que fins a llavors havia segut una passejada exclusivament peatonal. Esta intervenció va marcar un canvi decisiu en l'us i percepció de l'espai, adaptant-ho a les noves exigències de la ciutat moderna. El tràfic rodat continua fins a dia de hui, si be s'ha reduït notòriament a partir de la semi-peatonalisació portada a terme en 2019. Al començament de giner de 1926, es va procedir al trasllat de la Font de Gènova, situada originalment a l'inici de l'Alameda, als jardins del Parc. L'ambient senyorial i exclusiu que havia caracterisat a l'Alameda durant el XIX va ser arreplegat en to nostàlgic i irònic per l'escritor malagueny Salvador González Anaya, en uns versos que retraten les velles tertúlies baix els arbres orientals, les sòries discretes entre palmitos i el llent pas del temps sobre les figures que la freqüentaven. Durant la Segona República i en el canvi d'aires polítics, l'Alameda va tornar a canviar de nom, passant a ser Alameda de Pablo Iglésies. Durant la Guerra Civil molts palauets varen ser assaltats per milicians revolucionaris, sent un d'ells el palau dels marquesos de Larios.

Vista de l'Alameda Principal en octubre de 1968.

L'Alameda va ser lloc de desfilada de les tropes sublevades i italianes despuix de la batalla de Màlaga en 1937. L'11 de setembre de 1942, durant el franquisme, es va aprovar el proyecte d'unió del Parc i l'Alameda, llavors renombrada com "Avinguda del Generalísimo" en honor al general Francisco Franco. El 12 de febrer de 1947, la companyia de segurs L'Equitativa va adquirir els terrenys de l'antiga Casa Larios, en els números 1 i 3, per a alçar l'actual edifici, que ràpidament va ser malnomenat pels malaguenys com "la gallina Papanatas", en referència popular a les tres esferes decoratives de la seua arremate: "La gallina Papanatas ha posat un ou, ha posat dos, ha posat tres...". En les décades següents, l'Alameda va continuar acumulant elements significatius de la vida cívica i religiosa de la ciutat. El 9 de juny de 1951, en el número 16, es va inaugurar la Delegació Provincial de l'Organisació Nacional de Cegos (ONCE), que més vesprada traslladaria la seua sèu a la calle Quarters. Prèviament, hi havia estat ubicada en el peatonal carrer Granat, front a Sant Josep. En 1961, el general Franco va visitar Màlaga desfilant per l'Alameda. En l'àmbit religiós, el 15 d'octubre de 1961 es va colocar la primera pedra de l'iglésia de Stella Maris, dels Pares Carmelitas, en el cantó en carrer Tomás Heredia. L'iglésia va ser inaugurada en 1965 i és obra del prestigiós arquitecte José María García de Parets. També es va construir la seua prolongació a l'atre costat del riu pel pont de Tetuán en 1966.

Actualitat

Aprofitant les obres per a construir l'estació de metro Atarazanas, ubicada en l'Alameda, es va realisar el proyecte dels arquitectes Juan Antonio Marín Malavé i Javier Pérez de la Font i l'ingenier de camins Pilar Vila Herrero, en el que es peatonalizaron les dos calçades laterals de tràfic, per a evitar el gran impacte i presència que té la circulació de vehículs i la seua corresponent contaminació en el centre de la ciutat, conseguint una passejada peatonal que continue des de la carrer Larios i evoque l'idea de passejada en la que va ser concebuda l'Alameda. Açò també va donar més visibilitat i rellevància als comerços anexos, i va protegir els arbres centenaris.

Aspecte actual de l'Alameda despuix de la seua peatonalisació.

Únicament varen quedar com a carrils per al tràfic els centrals, per a este comés, el Monument al Marqués de Larios, que es trobava just a l'entrada, es va reubicar dèu metros cap al lateral nort, integrat aixina en la part peatonal i també es va procedir a la seua restauració. La peatonalisació va obligar a desplaçar la majoria de capçaleres d'autobusos a atres zones de la ciutat, evitant aixina que totes es concentraren en un mateix punt i saturaren la circulació. També es va incloure la construcció d'un carril bici que creue l'Alameda i de continuïtat als que apleguen fins al centre en el lateral nort.

El paviment utilisat per a l'obra va ser similar al de carrer Alcazabilla, i es va portar a terme en dos fases: el lateral nort, les obres del qual les va realisar Metro Màlaga aprofitant la construcció de l'estació Atarazanas que tindrà un disseny discret per a reduir l'impacte visual; i el lateral sur, les obres del qual les realisaria l'Ajuntament de Màlaga. La remodelació va escomençar en el més de juny de 2018 i, a pesar de que la majoria de zones ajardinades i peatonals varen ser obertes al públic en agost de 2019, l'inauguració oficial no es va produir fins al 30 de novembre del mateix any pel president de la Junta d'Andalusia Juan Manuel Moreno i l'alcalde de Màlaga, Francisco de la Torre.