Agira
Agira (latín Agyrium, siciliano Aggira) és un municipio italiano de 7.669 habitants de la Província de Enna segons el cens de 2022. Queda localisat en l'interior de Sicília a 35 km de la Ciutat capital de Enna, de la província que du el seu mateix nom, predomina el llac Pozzillo junt a la ciutat de Regalbuto.
Evolució demogràfica
| Any | 1861 | 1871 | 1881 | 1901 | 1911 | 1921 | 1931 | 1936 | 1951 | 1961 | 1971 | 1981 | 1991 | 2001 | 2011 | 2022 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Població | 11 588 | 11 838 | 13 698 | 17 634 | 22 480 | 25 717 | 15 443 | 15 350 | 16 528 | 14 079 | 11 814 | 9146 | 9150 | 8348 | 8500 | 7669 |
Història
Introducción: Orígenes y Población Antigua
L'orige de la ciutat és remot, i segons alguns prehistoriadores podria haver existit un assentament fa 30.000 anys cita requerida. En algun moment de la seua història va ser poblada pels sículos. [1]
Apareix per primera volta en les fonts en el nom de Agirio (en grec, Ἀγύριον). Diodoro Sículo destaca el cult que se li havia rendit a Heracles, que segons la tradició havia consagrat en Agirio un recint en honor a Gerión i un atre en honor de Yolao. També destaca atres espais arquitectònics de la ciutat.[2] Cap a l'any 404 a. C. estava governada per un rei de nom Agiris, aliat de Dionisio I de Siracusa. En els anys següents va dominar a les ciutats veïnes i va aplegar a ser la polis més poderosa de l'illa despuix de Siracusa. Va aplegar a tindre uns 20.000 habitants. En 392 a. C., sent aliada de Dionisio el Vell, va ser atacada per l'almirant cartaginés Magón.[3]
En el 339 a. C. estava governada pel tirà Apoloniades, derrocat per Timoleón, que anexionó la ciutat als dominis siracusanos.[4]
Més vesprada va ser somesa per Fintias de Agrigento, del jou de la qual va ser una de les primeres ciutats en lliberar-se. Pocs anys despuix va ser aliada de Hierón II tirano de Siracusa que li va concedir la mitat del territori que pertanyia a la polis de Ameselum.[5]
Durant la dominació romana va ser una ciutat pròspera, segons Cicerón, gràcies a la seua riquea en cereals, que donava treball a 250 agricultors, pero per les exacció dels pretores varen ser reduïts a 80.[6] Plinio el Viejo la califica de ciudad estipendiaria (tributària).[7]
En época cristiana es dia que hi havia un altar miraculós en l'iglésia de Sant Felipe, sant del que deriva el nom de l'actual Filipo de Argiro.
D'esta ciutat va ser natiu Diodoro Sículo.[8]
Desarrollo histórico y época griega
Agira s'eleva sobre el Monte Teja a 824 metros sobre el nivell de l'mar. Des del seu cim es dominen les valls de Salso i Dittaino, la part occidental de la planura de Catania i es pot gojar d'una vista espectacular que en un ampli círcul d'horisó comprén el Etna, els llac Nebrodi, Madonie, Pozzillo i Sciaguana.[9][10]
El territori municipal s'estén per 163 quilómetros quadrats, entre una altitut mínima de 130 metros i una màxima de 828 (Mont Scalpello), i s'utilisa principalment per a cultius extensius (blat, faves, vinya, olivera, armeler, etc.) i pastura.
Definir a Agira com una ciutat antiga no és ni fantàstic ni gratuït, perque basta repassar la seua història, encara que siga breument, per a donar-se conte de que els seus orígens es remonten a l'época dels primers assentaments humans en l'interior de Sicília. i que la seua vida s'entrellaça i interactua en la de totes les ciutats sicilianes més antigues, tant en la costa com en l'interior. El seu propi nom denota un orige grec si, com afirmen varis historiadors, entre ells Attardi, Rubulotta i Fazello, deriva del grec Argyrion o Agyrion que significa argent. En el seu territori, de fet, sembla que va haver mines d'argent, de les que no obstant hui no queda cap rastre.
La ciutat, originalment habitada pels Siculi, segons el testimoni de Diodoro Sículo, l'ilustre historiador naixcut en la ciutat, va jugar un paper important en la lluita entre Siracusa i Cartago durant el periodo grec. En este periodo la ciutat estava coberta d'esplèndits monuments, temples, un teatre segon en Sicília només despuix del de Siracusa i falcava les seues pròpies monedes en la efigie de Heracles. De fet, Diodoro Sículo diu que l'héroe, en passar per ací, va deixar les seues chafades i les dels seus bous en el sol pedregoso. S'hauria donat conte aixina del seu orige diví i hauria acceptat per primera volta els honors divins que li varen rendir els Agirinos. En agraïment cap a ells, va construir un gran llac, posteriorment recuperat pels àraps, en el lloc a on ara es troba trobar els jardins públics de Piazza Europa. Sembla que també va construir dos temples, un dedicat a Gerión, en el lloc a on algun historiador local diu que ara es troba l'iglésia de Santa María Llatina i l'atre en Yolao, sobre el que es troba la iglésia de Santa Margarita.
Entre els ritos en honor a Heracles, consistents en sacrificis de tot tipo, carreres en cavalls prop de la porta anomenada Eraclea, es recorda la costum dels jóvens de Agira de dedicar el seu cabell a Lolao, el seu nebot i companyer. Este us va estar present fins a principis del XX, en la diferència de que el cabell era oferit a San Felipe, qui a lo llarc dels sigles va ocupar el lloc de Hércules en el cult als Agirinos.
No obstant, el mit de Hércules seguix tan viu hui que el municipi de Agira va fer construir en el seu honor en 1934 una font monumental de tres pisos, segons un disseny de Antonio Morina: la part estava dominada per una gran estàtua de l'héroe mític, mentres que en la base dotze panels rectangulars ilustraven els seus famosos dotze treballs. Este monument va ser retirat en la década de 1960 per a deixar espai a l'edifici de correus. Sembla que l'actual administració municipal vol tornar als Agirini este monument tan volgut en la seua memòria.
Dominación Romana y Época Cristiana
Els testimonis sobre Agira en época romana nos remeten a Cicerón. En el seu Verrine descriu als habitants de Agira com un poble ric, ilustre i fidel; el seu camp, no obstant, va quedar desert i sense cultivar pels robos de Verres.
En este periodo va nàixer en Agira Diodoro Sículo, l'escritor grec autor de la Biblioteca Histórica en quaranta volums, el primer en l'Antiguetat que va intentar l'aventura d'escriure una història universal. El seu treball ha segut jujat de diverses formes per la crítica. No obstant, una cosa és segura: sense la contribució de Diodoro, el nostre coneiximent de l'història antiga seria certament inferior.
Durant l'imperi de Nerón, la tradició situa la evangelización de la ciutat com a obra de San Felipe, sant hacedor de milacres enviat pel propi Sant Pedro en la tasca d'anunciar el Evangelio, destruir els ídols pagans i sobretot aüixar als dimonis que, segons la llegenda, , estaven encaramallats en el cim de la montanya.
L'historiografia més recent i acreditada, no obstant, situa l'arribada del sant a Agira cap als sigles VII-VIII. Va fundar allí un gran monasteri basiliano, l'importància del qual queda demostrada per la vida dels sants monges de la zona italo-grega (Sicília-Calàbria-Campània) i per estudis recents sobre la vida de San Felipe.
També són moltes les llegendes que han florit entorn a la figura de San Felipe. Sempre es parla de batalles titánicas entre ell i els dimonis que atormenten a la població. És també molt rica l'anècdota de les seues portentoses lliberacions de possessions diabòliques, fins al punt de que durant sigles el seu santuari, especialment en la seua festa del 12 de maig, va ser destí de pelegrinages des dels països més lluntans de Sicília, des de Calàbria i des d'illa de Malta per a invocar la lliberació del diable.
Hui en dia no queda cap rastre del monasteri fundat per San Felipe. Provablement en l'época de la dominació àrap va ser abandonat. Va tornar al seu antic esplendor baix els normandos: en 1094, de fet, varen confiar el convent de Agira als monges benedictinos, els qui ho varen ampliar i ho varen convertir novament en un important centre espiritual i cultural. L'abadia va prendre llavors el nom de Santa María Llatina.
Edad Media y Época Normanda
En época normanda també es varen construir algunes iglésies, entre les que mereixen especial menció la de Santa María la Major i la dels SS. Salvador.
Als normandos els varen seguir els suevos, d'els qui es va construir en 1215 l'iglésia de Santa Margarita sobre lo que abans era una iglésia bizantina dedicada a Santa Sofia en una menuda capella en honor a Sant Sebastià.
En 1537, Carlos V va conferir a Agira el privilegi de "imperi mer i mixt" i va afegir el territori a la propietat real de l'estat, per lo que no podia ser venut, ni enajenado, ni embargat, ni concedit com a baronia. També es va concedir a la ciutat el dret a posseir l'estandart. És de color roig, en un àguila bifaz i en el centre, sobre fondo blau, la figura de Sant Felipe en vestidures sacerdotales.
La prosperitat econòmica del país en aquella época queda demostrada per la presència d'una important fira que va tindre lloc en el periodo comprés entre 11 i 18 de maig, coincidint en la festivitat de San Felipe, i que va atraure a grans masses d'estrangers de les zones circumdants. La vida religiosa era intensa per la presència de diverses órdens religioses, tant masculines com a femenines, i un gran número de confraries.
Declive y Revitalización
Els privilegis concedits per Carlos V no varen impedir que Felipe IV, per a engordir el seu propi tesor, ho venguera en 1625 a tres rics comerciants genoveses. La ciutat d'alguna manera va trobar els recursos necessaris per a lliberar-se de la humillante condició i va conseguir reunir els 38.000 escuts d'or necessaris per a la redenció. De fet, no obstant, l'acontenyiment va marcar el començ d'un llent decliu, tant econòmic com a demogràfic.[11]
Época Contemporánea
En el periodo de el Risorgimento, la vida política i cultural de la ciutat estava dominada per unes poques famílies nobles. Entre ells va tindre particular importància la família dels barons Zuccaro vaig donar Cuticchi, oberta a les innovacions i posant-se del costat dels patriotes que varen lluitar per l'unificació del Reino de Italia.[12]
En les primeres décades del XX la ciutat contava en més de vinticinc mil habitants. L'economia es basava en l'agricultura, les mines de sofre, el processament de l'argila, art en el que els alfareros de Agira eren mestres insuperables en tota la zona circumdant, i en una artesania molt floreciente.
Presente de Agira
Hui en dia, despuix de la crisis agrícola i artesanal dels anys 50, el tancament total de les mines i els tallers de alfarería, la població s'ha reduït a només un terç.
Agira es presenta com una ciutat bella i tranquila, en cases apiñadas unes a unes atres, un sistema de carreteres i una estructura urbana clarament atribuible als àraps (el districte de Rocche vaig donar Sant Pietro encara es conserva raonablement), les seues belles i numeroses iglésies, algunes de les quals daten d'época normanda i reconstruït en gran part en estil barroc despuix del terremot de 1693, els seus antics convents, entre ells el de Sant Agustín dels Pares Ermitaños Agustinos, i el recentment restaurat de Santa María de la carta certificada (2003). Pero lo que provablement més fascina al visitant són les indescriptibles vistes que es poden gojar des de la pintoresca Piazza Roma, des del mirador de la Torre vaig donar Sant Nicola i del castell medieval, en un horisó que va des del Etna fins a la planura de Catania, des dels llac artificials de Pozzillo i Sciaguana fins a Madonie i Nebrodi.[13]
San Felipe de Agira
Felipe de Agira (també Argirò, Aggira, Agirone, Agirya o Argira) va ser un confesor cristià i un dels primers misionero cristians en terra Siciliana.[14]
Existixen dos històries paraleles d'este sant que donen a possibles dates en les que va viure este sant. Tradicionalment, a través dels escrits de Atanasio de Alejandría, es manté que Felipe de Agira és un sant del I, naixcut en l'any 40 en Capadocia (moderna Turquía) i mort el 12 de maig del 103. Un atre estudi recent diu que va nàixer de pare siri en Tracia en una data desconeguda del V, els germans majors de la qual es varen ofegar mentres peixcaven.
Felipe era conegut com el "Apòstol dels sicilianos", ya que va ser el primer misionero cristià que va visitar eixa illa.
La seua festa se celebra el 12 de maig. És patrón de la ciutat de Agira, Sicília, i de la ciutat de Żebbuġ en Malta; se li celebra també en la ciutat de Limina, Sicília, a on també va viure.
Supostament, les seues relíquies varen ser descobertes en l'iglésia dedicada ad ell Abadía de San Filippo d'Agira en Agira. Felipe és un dels sants patrons de les Forces Especials de l'Eixèrcit dels Estats Units i també és conegut pel seu poder per a realisar exorcismos
Ciutats agermanades
Referències
- ↑ (en Italiano), Antonio Gramignani.
- ↑ Diodoro Sículo IV,24; XVI,83.
- ↑ Diodoro Sículo XIV,95; XIV,96.
- ↑ Diodoro Sículo XVI,82.
- ↑ Diodoro Sículo XXII,13.
- ↑ Cicerón, Verrinas III,27-31; III,51-52.
- ↑ Plinio el Vell III,91.
- ↑ Diodoro Sículo I,4,4.
- ↑ «AGIRA».Agira.
- ↑ «Agira en la historia de Sicilia».Spes ediciones Palermo.Sicilia:
- ↑ «La redención de la ciudad intacta de San Filippo. Defensa de la libertad, el autogobierno y las estrategias locales.».
- ↑ (en italiano), Sacristía de la colegiata de las SS. Salvador..
- ↑ «ACT. Pasado y presente entre las calles de una ciudad».Pro Loco de Agira 1985.Agira, Sicilia:
- ↑ (en italiano).
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Agira.