Abadia de Santa María d'Arles
L'abadia Santa María d'Arles (en francés: Abbaye Sainte-Marie d'Arles-sur-Tech) és una antiga abadia benedictina que es troba en la localitat francesa d'Arles-sur-Tech en el Vallespir.
Història
El cenobio original es va alçar en el 785 per Castellà, un monge que havia aplegat fugint de les zones ocupades pels sarracenos. L'ubicació elegida varen ser uns antics banys romans. El monasteri va rebre el nom de Santa María del Vallespir. Va ser objecte de numerosos preceptes reals; Luis el Piadós en 820 i Carlemany en 811, varen garantisar l'immunitat del cenobio al mateix temps que li concedien diverses terres. En 858 l'abadia va sofrir un atac per part de piratas, provablement normandos o sarracenos. L'assalt i posterior saqueig va durar tres dies i varen ser assessinats varis dels monges.
En els inicis del X, la comunitat de Santa María es va traslladar a un nou emplaçament, situat en el centre de la vall, lloc que ocupa l'edifici actual. Va ser a partir de llavors quan els comtats de Besalú i de Cerdanya varen prendre el cenobio baix la seua protecció.
Els enfrontaments entre els senyors veïns varen provocar que a mitan del XI el monasteri entrara en un periodo de crisis. L'autoritat comtal perdia força en favor de la dels senyors feudals. Per això, el monasteri va buscar nous protectors, com Guifred, arquebisbe de Narbona o Arnau de Llers. Bernat II, comte de Besalú, va comprar en 1078 a estos nous protectors els drets que tenien sobre el monasteri i ho va unir en el cenobio de Moissac, filial de Cluny. La dependència de Mossaic va durar quatre sigles durant els quals Santa María va aumentar les seues possessions i va consolidar el seu prestigi.
L'iglésia del monasteri també va ser reformada durant este periodo. Entre els abat reformadors destaca Ramon Bach (1261-1303) qui es va encarregar de construir l'enfermeria, el claustre i el palau abacial i l'altar dedicat a sant Benito. Ademés, aument en dos el número de monges de la comunitat.
A principis del XIV, coincidint en un periodo de despoblació, el monasteri va escomençar a decaure. A finals d'eixe mateix sigle la comunitat era de 20 monges, molt inferior a la que tenia un sigle abans. Des de 1592 i fins a 1734 va quedar unit al monasteri de Sant Andreu de Sureda. Durant la Revolució francesa el cenobio va ser secularizado i la seua iglésia va quedar convertida en el temple parroquial de la vila d'Arles-sur-Tech.
Edifici
L'actual iglésia de Santa María està orientada cap a ponent, alguna cosa poc habitual en les iglésies del romànic; es creu que esta orientació es deu a una primitiva estructura que es va preservar durant les obres realisades en el XI. El temple va ser consagrat en dos ocasions, 1141 i 1157, i poden distinguir-se dos etapes de construcció corresponents a estes dates.
A la primera etapa corresponen tant la planta de basílica com els tres àbsits que es troben orientats cap a la zona de ponent. Ací poden vore's certs elements típics del primitiu art romànic com són les arcades de l'àbsit principal o les que presenta la frontera d'alce, que tenen una galeria en capitels esculpidos. Dins del mur d'esta frontera es varen buidar atres tres àbsits coberts en volta de mija esfera. L'àbsit central està dedicat a sant Miguel i es troba elevat per damunt de la portalada d'accés. L'iglésia original estava coberta en armassons de voltons.
Al periodo de 1157 pertanyen la volta de les tres naus, aixina com les pintures presents en la capçalera. També és d'este periodo la capella dedicada a Sant Miguel. En ella poden vore's encara pintures de molt bona calitat en un Pantocrátor, figures d'arcàngels i dels tetramorfos aixina com algunes inscripcions. Les pintures varen estar cobertes per l'orgue fins a 1953 quan es varen recuperar durant una restauració.
La capçalera occidental del temple està emmarcada per dos campanars romànics de planta quadrada. En la zona d'alce es trobava un nàrtex que precedia a l'entrada i que ha desaparegut per complet. Solament poden vore's els antics encaixos en la frontera.
La portalada té llindar de granit i es descarrega en un arc de mig punt. L'arc conta en una arquivolta que està decorada en palmes tallades al bisell. Esta arquivolta està arrematada per la figura de dos mònstruos en actitut amenazadora. En el centre del tímpan es troba incrustada una creu grega que està esculpida en un relleu molt baix. En el centre es troba el Pantocrátor mentres que en els braços de la creu, emmarcats en uns círculs, estan els símbols dels quatre tetramorfos. Este relleu, del XI i inspirat en temes bizantins, recorda als de Sant Genís i als de Sant Andreu de Sureda.
El claustre va ser el primer de tots els claustres gòtics del Rosselló. Va ser construït per l'abad Ramon Desbac a finals del XIII; és de marbre procedent de Céret mentres que les columnes es varen construir en pedra duta des de Girona. Té forma de quadrilàter irregular i únicament té pilars en els seus ànguls. Una série d'arcs ogivals descasan sobre dobles columnes. Els capitells tenen una decoració molt austera.
En l'iglésia es conserven diversos monuments funeraris, com el de Guillem Gaulcelm, fallit en 1211. Es tracta d'una escultura yacente, atribuïda a Ramón de Bianya. La tomba de Gaulcem es troba sobre un sarcòfec de marbre blanc del V. Conegut com la Santa Tomba, segons una llegenda, el sarcòfec va guardar durant un temps els cossos de sant Senén i de sant Abdón. Les relíquias d'estos sants varen aplegar fins a santa María gràcies a les gestions que va realisar l'abad Arnulf. Els fidels atribuïxen propietats miraculoses a l'aigua que brota baix d'esta tomba.
Hi ha dos busts d'estos dos sants realisats en argent pel mestre de Perpinyà Miquel Alerigues entre 1425 i 1440. Es troben dins d'un retaule barroc de 1646. Este retaule, obra de Llàtzer Tramulles, té una dotze de plafons en els que apareixen representades diverses escenes de la vida dels sants Senén i Abdón. També es conserva el retaule conegut com del Roser del XVII i un atre més, també barroc, del XVIII dedicat a sant Pedro. Conserva també una pila bautismal del XII realisada en marbre
Vejau també:
Bibliografia
- Pladevall, Antoni; Els monestirs catalans, Edicions Destine, Barcelona, 1970 ISBN 84-233-0511-2
- Este artícul conté una traducció derivada de «Abadía de Santa María de Arles» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.