Monasteri de Sant Andreu de Sureda
El monasteri de Sant Andrés de Sureda[1] (') és una antiga abadia benedictina situada en la localitat francesa de Saint-André. Va estar baix la protecció dels comtes d'Empúries i del Rosselló.
Història
El monasteri va ser fundat en el 820 i el seu primer abat va ser Miró. Es varen construir celes en Sant Martí de Montforcat, Sant Hilari i Sant Martí de Fonollà destinades a donar alberc als peregrins i viagers que es dirigien a Espanya. En 1109 va quedar unit al monasteri de Santa Maria de la Grassa.
A partir del XIII el monasteri va entrar en decadència fins que en 1592 es va unir al cenobio d'Arlés, moment en que va cessar l'activitat monacal en Sant Andreu.
Edifici
De l'antic cenobio només queda en peu l'antiga iglésia. Va ser construïda sobre els restants d'una capella del X, destruïda per un atac sarraceno. Va ser ampliada i novament consagrada en 1121. Es tracta d'un edifici de nau única, en tres àbsits i transepto. Està coberta per una volta de canó i conté pilars de reforç en els que estan adossades columnes i capitels.
En la frontera es pot vore un llindar esculpido, molt semblat al de Saint-Genís-de-Fontaines. En ell pot vore's la figura de Crist beneint en la seua mà dreta mentres en la seua esquerra sosté el llibre de les lleis. En un dels murs de l'iglésia es troba una image d'un apòstol, una de les primeres mostres de l'escultura romànica catalana.
Vore també
Referències
- Pladevall, Antoni, Els monestirs catalans, Edicions Destine, Barcelona, 1970 ISBN 84-233-0511-2
- Artícul en la Gran Enciclopèdia Catalana (en català)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Monasterio de Sant Andreu de Sureda» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.