Abadia de Lagrasse

Abadia de Lagrasse

Vista general, en el Pont Vieux, únic mig d'accés entre el poble i l'abadia durant l'Edat Mija.

L'abadia de Lagrasse (La Grassa en occità; en francés: Abbaye Sainte-Marie de Lagrasse o Sainte-Marie-d'Orbieu), és una abadia benedictina romànica francesa, els orígens de la qual daten del VII. Situada en el sí del massiç de les Corbières, a les vores del riu Orbieu en el poble de Lagrasse, a 35 km de Carcassona, en el Llenguadoc.

Història

Claustre neoclàssic integrat en les antigues construccions romàniques

Va ser fundada en el VIII per l'abad de Narbona, Nimphridius (Nebredius), companyer de Benito d'Aniane, adoptant la regla monástica benedictina; açò la convertix en una de les més antigues d'Europa; encara que la llegenda diu que va ser fundada per Carlomagno en produir-se un milacre en el lloc, lo cert és que la va ampliar i va elevar al ranc d'abadia en l'any 779.

L'abadia benedictina es va enriquir ràpidament per numerosos donatius i privilegis dels senyors de la comarca i del Comtat de Barcelona: terres, castells, diòcesis, priorats...

En el periodo entre els sigles IX i XII l'abadia va eixercitar un gran paper en el Llenguadoc, convertint-se en la seua capital espiritual. En el XII dominava extensos territoris, les diòcesis de Tolosa, Béziers i el Comtat d'Urgel. Estava en contínues disputes per unes fructíferes minas en els Senyors occitans del castell de Termes.

Durant les etapes agitades dels sigles XIII, XIV i XV, en la pesta, la Creuada albigense i la Guerra dels Cent Anys, va experimentar un fort decliu. Durant este periodo és reforçada i fortificada. Un sigle més vesprada, Philippe de Lévis, bisbe de Mirepoix, inicia la construcció d'un gran campanar inacabat. En afiliar-se a la congregació de Sant Mauro en el XVII, experimenta un nou impuls tant espiritual com a material; ya en el XVIII, el bisbe de Carcassona, Armand Bazin de Bezons, es convertix en el penúltim abat de Lagrasse. baix el seu mandat es renoven i construïxen noves dependències monásticas, un pati d'honor, un edifici de celes monásticas i un claustre d'estil clàssic. Esta obra oferix a Lagrasse l'originalitat de ser hui una de les rares abadies de la regió que yuxtaponen en harmonia edificacions migevals i neoclàssiques.

Durant la Revolució francesa, en 1796, l'Estat s'apodera d'ella i és venuda en dos parts separadament, dividint-la, com ben nacional, situació que perdura contemporáneamente. En 1896, la Congrégation dones Filles de Notre Dona'm dones Sept Douleurs s'instala en part dels edificis abadials, instaurant un asil. L'atra part de l'abadia és ocupada per obres socials de militars condecorats: Œuvres socials dones Médaille militaire (Obra Social de l'associació dels "Médaille militaire") creant en les dependències un orfenat.

En 1979, els edificis i el torreón varen ser habitats per una comunitat teófila bizantina fins a 2004, quan Els Chanoines Réguliers de la Mère de Dieu (Canonges Regulars de la Mare de Deu) els adquirixen en el respal de Jacques Despierre, bisbe de Carcassona.

En 1981 la Mairie (alcaldia) de Lagrasse adquirix la divisió ocupada pels militars, denominant-se en francés Abbaye Sainte-Marie-d'Orbieu.

Setenta y cuatro abadés s'han succeït al cap d'este important monasteri benedictino que va regnar sobre el Llenguadoc, part del Comtat de Barcelona i posteriorment partix de la Corona d'Aragó durant l'Edat Mija.

Arquitectura

La part més antiga de l'abadia és la primera casa abacial; comprén un claustre de chicotetes dimensions en bastes columnes coronades per capitels romànics representant esculpidas escenes de la Luxúria.

La galeria superior conduïx a la capella de l'abad, del XIII, a on es troben murs decorats per fresca i el sol cobert per taulells d'argila barnizada, representant diversos motius. Junt a estos dos edificis es troben els cellers i sòtols, grans sales abovedades (300 m²)i poc allumenades en un majestuós fumeral. En la part superior, damunt dels sòtols, es troba el dormitori dels monges, del XIII, cobert per un armassó d'arcs diafragmàtics reforçats, en la part exterior de l'habitàcul, per contraforts afegits en el XIV.

L'antiga iglésia romànica de l'abadia està formada per una sola nau, del XI, casi en la seua totalitat derrocada actualment, abovedada en ogives i flanquejada per nervis en mig punt. Termina en un presbiteri travesero a la parell abovedado. Un transepto molt antic s'obri entre els nervis dels costats. Els tres absidiolos semicirculares arrematades per arcs cegos, les almenas superiors del XIV i un travesser en creu ya d'estil gòtic, terminen de configurar la nau.

En l'actualitat l'iglésia nova, d'época més recent, comunica el nou palau de l'abad, del XVIII, a través d'un pati rodejat per arcades. El claustre, d'esta mateixa época, és d'estil neoclàssic. Obres de restauració han posat al descobert una antiga porta romànica en arc de marbre esculpido, aixina com varis capitells, atribuïts al célebre escultor Mestre de Cabestany.

En esta part de l'abadia es troba la torre fortificada (inacabada) elevada en la primera mitat del XV, de pla octogonal, construïda a semblança de la torre de la catedral de Mirepoix (Arièja); des del seu campanar, de 40 metros d'altura, es domina perfectament la conca de la vall del riu Orbieu.

• 
  Celes monásticas, utilisades durant els sigle XIX i XX com a orfenat i asil
• 
  Iglésia romànica, vista de les tres absidiolas i les almenas

Bibliografia i Referències

• Documentació del Conseil Général de l'Aude (11220-Lagrasse)
• Espéraza Rolf Prenen. El romànic. Arquitectura, escultura, pintura. Colónia, 1996 ISBN 3-89508-547-2

Enllaços externs

• Conseil général de l'Aude [1] archivat en Wayback Machine.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Abadia de Lagrasse.