Abadia de Casamari

Erro al crear miniatura:

Abadia de Casamari

La abadia de Casamari és un dels més importants monasteris italianos d'arquitectura gòtica cisterciense. Va ser construïda en 1203 i dedicada en 1217. Es troba en el territori del municipi de Veroli, província de Frosinone en el Lacio.

L'iglésia abacial té la consideració de basílica menor des del 14 de juny de 1957.

Història

Va ser edificada sobre les ruïnes de l'antic municipi romà denominat Cereatae (dedicat a Ceres. El nom de Casamari és d'orige llatí i significa Casa de Mario, lloc de naiximent de Cayo Mario, célebre general que va anar sèt voltes cònsul romà i adversari de Sila en la guerra civil de l'any 88 a. C.

En la decadència del imperi romà i les posteriors invasions bàrbares, Cereatae-Casa Marii va sofrir la mateixa sòrt que la urbs, fins que els monges benedictinos es varen instalar en el lloc i varen fundar l'abadia en el XI.

La crònica del cartario o chartarium casamariense redactat pel monge Gian Giacomo de Uvis a petició de l'abad indica algunes senyes de la fundació. Segons eixe relat, en l'any 1005 alguns monges de Veroli varen decidir reunir-se en un monasteri i varen elegir Cereatae-Casa Marii per a això. Varen edificar el monasteri sobre els restants un temple de Mart. Alguns d'ells (Benito, Juan, Orso i Azo) es varen dirigir al monasteri de Sora per a solicitar l'hàbit.

Segons alguns historiadors la construcció d'una iglésia dedicada a sant Juan i a sant Pablo es pot datar en l'any 1005, encara que la construcció del monasteri es remonta a 1036.

Entre els anys 1140 i 1153 els monges cistercienses varen substituir als monges benedictinos.

Entre els sigle XII i XIX el monasteri va viure distints avatars: va adquirir possessions en la zona i va iniciar la fundació de nous monasteris en el sur; a inicis de el XV va començar un periodo de decadència a la parell que atres monasteris de la regió.

En 1623 els monges eren sol 8. Va tornar a tindre un periodo de prosperitat despuix de 1717, quan Clemente XI la va confiar als monges cistercienses reformats, cridats comunament trapenses. En 1799 alguns soldats francesos varen despullar l'abadia.

En 1874 l'abadia va ser declarada monument nacional i readquirió aixina una posició de prestigi i una major estabilitat econòmica. En 1929 la congregació de Casamari va ser elegida canónicamente com a congregació monástica i afegida a les demés que integren l'orde del Císter. En l'actualitat conta en setze monasteris.

Arquitectura

Erro al crear miniatura:

El cor de l'iglésia de l'abadia.

La planta de l'abadia és similar a la dels monasteris francesos: l'entrada passa a través d'una porta en doble arc. En l'interior es troba un jardí la part central del qual està ocupada pel claustre, de forma quadrangular, en quatre galeries i una coberta semicilíndrica.

la sala capitular és un ambient format per nou intercolumnios i per quatre pilastres i és usada per a les reunions. Des del claustre s'accedix a l'iglésia que té planta basilical en tres naus; la frontera presenta un gran pòrtic. Darrere de l'altar es troba el cor construït en 1940. Les finestres de l'iglésia duen alabastre en lloc de vidres.

Activitats de l'abadia

L'abadia de Casamari va ser sèu de vàries activitats realisades pels monges ademés de l'oració: varen ser mestres de l'Institut Sant Bernardo, fundat en 1898 dins de l'abadia; ademés gestionen la farmàcia, la licorería, la restauració dels llibres, la biblioteca i el museu arqueològic.

La farmàcia interna està composta per un erbarium botanicum o hortus botanicus i d'un armarium pigmentariorum la data del qual de fundació és incerta, pero es hipotiza en al voltant de 1760. La licorería interna va ser ideada entre el XVIII i el XIX; abans els monges fabricaven també les botelles. la tipografia va ser inaugurada en l'any 1954 i imprimix també els texts de l'escola. La biblioteca conta en 50 000 llibres. El museu i la pinacoteca estan situats en la part oposta a l'iglésia partint des del claustre. En les sales de el XIII es conserven vàries troballes entre els que destaca el restant d'un clau de elephas o mammuthus meridionalis (espècie d'elefant o mamut nano presente en la península itálica en el Pleistoceno), ademés de restants d'época romana.

Bibliografia

• Farina, Federico (1990): L'abbazia vaig donar Casamari nella storia dell'architettura i della spiritualità cisterciense, Edizioni Casamari, 1990.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Abadia de Casamari.
• Pàgina web oficial