Ç (cedilla)

Ç (cedilla)

La C cedilla o C caudata (Ç o ç), també cridada cze, cezeta, çe o senzillament cedilla o caudata, és una lletra que consistix en una C llatina en una chicoteta z (zetilla) en forma de virgulilla davall. És originària d'Espanya i encara que el castellà la va abandonar despuix del reajustament de les sibilants, és usada actualment en els alfabets d'atres idiomes com el portugués, francés, català, occità, albanés, turc i azerí.

La ce en cedilla servia per a representar en espanyol el mateix sò que Plantilla:Grafia i Plantilla:Grafia pero davant de les vocals a, o i o: ça, ço i çu (per eixemple «plaça»). Per a això en eixa época no servia la lletra Z, perque za, zo i zu tenien un sò distint, més suau. Es tracta d'una c en una virgulilla davall. El nom «cedilla» és el diminutivo de cedixca la pronunciació antiga del nom de la lletra Z. La seua grafia és una evolució de la zeda en l'escritura visigótica al imbricarse gràficament en un rasgueo o copete curve, tan gran, que s'assemblava i evocava la c llatina encara que no ho anara, donant el següent resultat aproximat: _Z^C (Ꝣ).

S'usa per a un sò [s] en portugués, català, occità i francés. En albanés, turc i azerí s'usa per a representar [tʃ]. També es va usar en castellà medieval per a representar un sò semblat a [ts].

També és usada per alguns escritors gallecs.

Història

Evolució de C + Z visigoda a Ç.

L'orige del signe és una z que en l'escritura visigótica duya damunt una c chicoteta en forma de copete (tècnicament cridada virgulilla). En el temps, en l'escritura el copete va prendre cada volta major cos, mentres que la z es empequeñecía, aplegant finalment a convertir-se en la virgulilla a modo de menge que es coloca baix de la c per a convertir-l'en cedilla.

La disminució de l'us de la ce cedilla en idioma espanyol es comença a observar en escrits de mitan del Medioevo.^{cita requerida} A fins de la mateixa época en els escrits ya començava a ser reemplaçada per la z, la c o la s.^{cita requerida}

He ací un eixemple en l'escrit de Baltasar Gracián: «El major sabio juga tal volta desta pieça, i ai tals ocasions, que el millor saber consistix en mostrar no saber».

A pesar del seu desús en espanyol, hui s'ampra per a escriure els noms no adaptats d'atres llengües com Eça de Queirós (portugués), Barcelona (català) o garçon (francés). Els noms geogràfics com Torremanzanas (La Torre dels Maçanes) o Curazao (Curaçao) poden conservar la ç originària, sent pronunciada com a s. La grafia hispanizada és Curazao, de la mateixa manera que Azores (en portugués: Açores) o Alenzón (en francés: Alençon).

Usos

En espanyol antic

La ce cedilla es va usar antigament per a un sò que es creu que era la consonante alveolar africada sorda /ts/ —per eixemple: plaça—, semblant i opost al de l'antiga z, que es creu que representava la consonante alveolar africada sonora /dz/ —p. eix.: vezino—. A raïl de l'última gran transformació fonològica de l'espanyol, culminada cap als sigles xvi i xvii, la diferència entre eixos dos fonema va desaparéixer, en la pèrdua de la sonoritat com a traça rellevant en fricativas i africadas. Per un atre costat, en el nort i centre d'Espanya, el fonema va adquirir un sò [θ] i en el suroest es va fusionar en /s/. Degut a que el número de grafies per als sons que quedaven resultava excessiu (z, c, ç) i a que el seu us ya no responia a diferències reals, la RAE va decidir, en el xviii, simplificar l'alfabet eliminant la ç.

En català

El renom del F. C. Barcelona és «Barcelona», que és una broma interna per la manera de pronunciar «Barcelona» dels propis barcelonesos. En la foto, aficionats de el F. C. Barcelona.

En català es coneix com a ce trencada ('ce trencada'), com en castellà antic, abans de Plantilla:Angbr, Plantilla:Angbr, Plantilla:Angbr i a final de paraula. Existix un document de l'any 1011 a on s'identifica el seu us per primera volta.

Alguns eixemples en Plantilla:Angbr són: amenaça ('amenaça'), torçat ('torçut'), xoriço ('chorizo'), forçut ('forzudo'), dolç ('dolç') i caça ('caça').

Una paraula molt coneguda en tot lo món és Barcelona, una acurtada del nom de l'equip Fútbol Club Barcelona que té un orige burlesco. El terme «Barcelona» sorgix perque en el dialecte català de Barcelona quan la vocal Plantilla:Grafia és átona es pronuncia /ə/, lo que a persones d'atres zones a on no usen eixe sò vocàlic especial els recorda al de /a/; fenomen que també ocorre en Plantilla:Grafia → /o/. Supostament els barcelonistes, nom que se li dona als seguidors d'este equip, exageraven este sò de forma tan còmica que als seus oponents els sonava a "Barçalona" en lloc de "Barcelona", per lo que el club va acabar rebent este renom.

En el territori valencià, les Normes del Puig fan un us diferenciat a l'oficial de la grafia 'ç', lo que correspon al caràcter no-unitarista d'esta normativa, que diferencia valencià i català. No obstant, les Normes del Puig gogen d'escàs reconeiximent jurídic, d'organisacions culturals, universitats o editorials. La creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en 1998 va brindar oficialitat plena i única a les Normes de Castelló, fet que va dur a les Normes del Puig a adquirir un paper testimonial, que mantenen a dia de hui.

En turc i atres llengües túrquicas

En turc, la ce cedilla representa el sò de «che». La cedilla també apareix en la lletra Ş.

En atres idiomes com el turc, els de ascendència túrquica que s'escriuen en alfabet llatí i l'albanés, es considera una lletra independent que representa el sò africado postalveolar sort [tʃ]. Com a eixemples poden mencionar-se les paraules Çakmak, türkçe, tatarça, Dolmabahçe.

Proposta per al seu us en el dialecte andalús

En el Dialecte andalús, s'ha realisat la proposta EPA (Êttandâ pal andalûh), en el qual es vol realisar una reforma a l'ortografia del dialecte andalús per a utilisar la cedilla (ç) en les distintes varietats llingüístiques del dialecte. La cedilla (ç) es podria llegir en les quatre principals varietats llingüístiques del dialecte andalús, representant el ceceo, el seseo, el Heheo o Jejeo i la distinció. D'esta manera, el grafema /ç/ representarà el sò /s/, /z/ i /h/, segons el parlant. Este fenomen du ocorrent des de fa més d'un sigle.

Vore també

• Ş
• Ș
• Signe diacrític