Diferència entre les revisions de "Història de la llengua valenciana"
| Llínea 46: | Llínea 46: | ||
== Regne de Valéncia (1238-1707) == | == Regne de Valéncia (1238-1707) == | ||
| + | {{Sigle d'Or valencià}} | ||
Gràcies als furs concedits per Jaume I, el Regne de Valéncia fon totalment independent de la Corona d'Aragó. | Gràcies als furs concedits per Jaume I, el Regne de Valéncia fon totalment independent de la Corona d'Aragó. | ||
| Llínea 65: | Llínea 66: | ||
Despuix de l'abolicio dels furs del Regne de Valencia en mediant el Decret de Nova Planta (1707), el regne de Valencia pati una llaugera castellanisació i l'idioma pergue algunes de les seues paraules en favor d'atres castellanes. No obstant, la llengua Valenciana, ha mantingut caracter i personalitat propia, com vehicul d'expressio natural del poble valencià. I ha de reclamar i obtindre per tot aixo, el ranc, la proteccio, l'us i el nom que com idioma unic i independent se mereix. | Despuix de l'abolicio dels furs del Regne de Valencia en mediant el Decret de Nova Planta (1707), el regne de Valencia pati una llaugera castellanisació i l'idioma pergue algunes de les seues paraules en favor d'atres castellanes. No obstant, la llengua Valenciana, ha mantingut caracter i personalitat propia, com vehicul d'expressio natural del poble valencià. I ha de reclamar i obtindre per tot aixo, el ranc, la proteccio, l'us i el nom que com idioma unic i independent se mereix. | ||
| + | |||
| + | {{VT|Història moderna del valencià}} | ||
== Edat Contemporànea: catalanisació del valencià i conflicte llingüístic == | == Edat Contemporànea: catalanisació del valencià i conflicte llingüístic == | ||
Revisió de 09:44 9 jun 2015
El 'valencià és una llengua romànica, derivada del llatí, que pertany a la subfamília itàlica dins del conjunt indoeuropeu. És la llengua oficial de la Comunitat Valenciana i també es parla en la regió d'El Carche, en Múrcia.
Des del naiximent fins al periode visigot
Poble prerromanics en el territori de l'actual Comunitat Valenciana
Del 1000 al 218 a.C. s'establixen en el territori de l'actual Comunitat Valenciana els ibers aixina com els fenicis o els grecs. Estes són les llengües que conformen el substrat del valencià. El 218 aC els romans desembarquen en Empúries.
Hi ha paraules dels pobles prerromans que formen part del sustrat llingüistic del valencià com son tossal, clot, brranc, arc, barraca, bassa, arse, bonyigo, caparra, carrasca aixina com toponims com Toris, Onda, Oropesa, Tyrius, Ondara [1].
La romanisació i la substitució llingüística pel llatí
- Artícul principal → Procés de romanisació.
Tot i haver desembarcat el 218 a.C., la romanisació del territori no començà fins al segle I a.C.. Per "romanisació" s'entén el procésd'implantació al territori de la cultura, les lleis, els costums i la llengua de l'imperi romà, que era el llatí.
De mica en mica es va produint un canvi llingüístic en estes territoris, i despuix d'una etapa de bilingüisme entre el llatí i les llengües indígenes, el +llatí s'acaba imponent. No obstant això, s'observen en el llatí parlat decada territori particularitats frut de la influència de les llengües indígenes que s'hi parlaven (substrat). D'esta manera, des d'un primer moment hi ha diferències entre el llatí parlat en la península Ibèrica i el d'Itàlia. I encara, dins el llatí de la Península també hi ha diferències (era diferent el llatíparlat a una zona del parlat en una atra). Els parlants, pero, no tenien encara consciència d'estes diferències.
El llatí i la formació de la llengua valenciana
- Artícul principal → Caiguda de l'imperi Romà.
L'imperi romà, al llarc del segle V d.C., començà a descompondre's, i també la unitat que representava el llatí, i este fet donà pas al naiximent de les llengües romàniques, algunes de les quals són: el portugués, el castellà, el català, l'occità, el francés, el sart, l'italià, el rumà, el baleà i el valencià. El conjunt d'estes llengües, o el lloc on es parlen, és el que es coneix com a Romania. La Romania es dividix endos blocs: 1) l'oriental (italià i rumà) i 2) l'occidental (portugués, castellà, català, occità, francés, sart i reto-romànic).
Periodo visigot
Durant el periodo visigot (segles VI fins al VIII), apareix en Valéncia l'Escola Monastica Valenciana, que serà coneguta pels seus escrit apologetics, redactats en llatí visigotic. On pot mencionar els prestams llingüstics d'orige germànic que encara perduren en el valencià como son bramar, sala, brasa, roba, llonja, orgull, guarnir, estaca, tapa, aspa aixina com alguns toponism Carlet, Godella, Oliva, Relley, Tous, etc[2].
Mentres que el llatí cult queda per als monasteris, el poble comença a parlar una llengua que evoluirà del llatí vulgar visigot a la parla romanç valenciana [3]
Domini musulmà
Durant l'ocupació islàmica de la península Ibèrica, iniciada en el segle VIII d.C., permaneixeran molts pobladors iberorromans en els territoris dominats pels àraps. Açò fon aixina primordialment per un par de raons:
- No existien uns mijos de transport eficaços per a lafugida, per lo que la movilitat de la població era molt reduïda.
- I també perque, de forma generalisada, no se massacrava a la població civil conquistada, sino que se li permetia continuar vivint en les seues costums sempre que se someteren com serfs, no causaren problemes i contribuïren en el pagament d'imposts i servicis al manteniment de la nova classe dominant (els musulmans). En atres paraules: els vençuts eren la ma d'obra explotada que generava la riquea fruïda pels vencedors.
Els "mossaraps" o pobladors autòctons iberorromanos somesos pels araps parlaven en llati vulgar. Dit llati vulgar en el pas del temps fon perdent la seua uniformitat, (si es que en algun temps la tingue), evolucionant i diferenciant-se d'unes zones de la península a atres.
La llengua mossàrap parlada en la major part dels territoris de l'actual Comunitat Valenciana ya participava de rasgos que li son propis a l'actual Valencià, tal i com ha aplegat a demostrar Lleopolt Penyarroja en el seu llibre "El Mossàrap de Valéncia".
Com be apunta est autor, el problema del "mozarabismo", a l'hora d'explicar el naiximent del valencià a partir d'ell, es que s'identifica al "mossàrap" únicament en "l'iberorromà cristià que vivia en terres musulmanes", sense plantejar-se que "mossàrap" en la verdadera vertent llingüística de la paraula seria "l'iberorromà, de religió cristiana o convertit a l'Islam, que vivia en territori musulmà i que continuava mantenint la seua llengua romanç".
Aixina puix, encara que cert numero d'iberorromans hagueren pogut aplegar a ser islamisats (per la força o no) i havesen abandonat la seua religio cristiana, açò no significaria necessàriament que hagueren perdut la seua llengua derivada del llatí vulgar i parlaren exclusivament en àrap.
Nomes tenim que donar-mos conte lo difícil que resulta hui dia, a pesar dels mijos tècnics en els que contem, erradicar d'un grup social i huma el seu idioma i substituir-ho per atre estrany. Per tant, molt mes complicat seria en aquells temps fer que els mossàraps deixasen de parlar en romanç, mes encara si tenim en conte que musulmans i mossàraps no convivien barrejats, sino en poblacions o burcs separats uns d'atres, i en estrictes normes socials que prohibían i castigaven les relacions entre abdós grups (tal i com despuix continuà succeint quan els cristians reconquistaren les terres musulmanes hispaniques).
Reconquista cristiana
En el moment de la reconquista cristiana del Taifa de Valencia per part del rei aragones Jaume I "el Conquistador" i les seues tropes cristianes, hauria que preguntar-se quina cantitat de "mossaraps" existien en terres valencianes. Evidentment, no estem parlant de "mossaraps cristians" solament, sino de tots aquells iberorromanos que continuaven parlant romanç, encara reconvertidos a la religio islamica (entre atres coses per a evitar les represalies dels fundamentalistas islamics).
Ademes, de la mateixa forma que existiren "criptojudeus" i "criptoislámicos", (judeus o moros "convertits" al cristianisme nomes en apariència i que mantenien a amagades la seua original religió hebrea o islamica), tambe existiren els "criptocristianos"; mossaraps que adoptaren la religio islamica nomes en apariencia, mentres que de forma secreta mantenien les seues creencies cristianes i la seua llengua romanç. Es llogic pensar que tots estos "criptocristianos", despuix de la reconquista, retornarien a través d'una nova "conversio" a la seua original religio cristiana, engrossant el numero de persones de parla mossàrap entre els cristians de les terres valencianes.
En la constitucio dels furs del Regne de Valéncia, Jaume I envià la traducció dels furs al valencià ("Per a que els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los" ordenà que se traduiren a la llengua que el poble parlava: el romanç).
Regne de Valéncia (1238-1707)
Plantilla:Sigle d'Or valencià Gràcies als furs concedits per Jaume I, el Regne de Valéncia fon totalment independent de la Corona d'Aragó.
Molts dels que aplegaren en les tropes de Jaume I i els seus prohoms, foren "mossaraps" valencians que fugits temps arrere de l'invasio musulmana cap a territoris mes al nort peninsular, ara, reclutats com soldats, retornaven als seus llocs d'orige, reintroduint la mateixa llengua romanç que ells o els seus antepassats parlaven quan vivien alli; i per consegüent sumant-la a la dels "mossaraps de llengua" (cristians o no) que havien permaneixcut en la zona.
El desinterés català per la reconquista de Valencia s'evidencia pels resultats dels clamaments del rei per a les successives expedicions, pero té una justificacio: els catalans no podien vore a Valencia com una prolongació del seua propi territori perque fins el segle XIV les terres al sur de l'Ebre (des de Gandesa a Amposta) formaren part del regne d'Arago, no del comtat de Barcelona ni de ningú atre comtat catala. Per atre costat foren els discols nobles aragonesos, tals com Pere d'Azagra o Blasco d'Arago, quins en les seues iniciatives personals escomençaren a senyorejar part del territori valencià i el rei, inquiet per esta tendencia particularista, assumiria el proyecte molt tardanament.
En la primera aplegada dels conquistadors, el professor Ubieto considera que un 51% serien aragonesos, un 12% catalans i els atres 37% navarresos, provençals, castellans, etc... El total de repoblaments durant l'edat mija, apenes aumentaren el 5% (segons Ampar Cabanes) de la poblacio total del Regne de Valencia.
En el llibre d'Antoni Ubieto, que estudia el "llibre del Repartiment" i el "llibre dela Avehinaments", demuesta que els repobladors vinguts de la "Marca Hispanica Catalana" son escasos (1'2% en 1387, 4'2% en 1401 i 2'5% en 1475) , per lo que la seua influencia en el parlar romanç fon minima. [Romanç Valencià]. Pero ademes molts d'estos repobladors estes eren mossaraps valencians que temps arrere, havien fugit cap al nort i noroest peninsular buscant refugi en terres cristianes i que baix la pressio demografica, el desarrelament i l'escassea de mijos de subsistencia en aquelles terres nortenyes, retornaven ara com repobladors cristians, parlant el seu romanç valencià.
Això aclariria per que l'idioma Valencià actualment posseix forts caracteristiques diferenciadoras en el "catala oriental" parlat en la "Catalunya Vella". Existixen evidencies que apunten a que l'idioma valencia i "catala oriental" ya se trobaven clarament diferenciats en els temps de la "reconquista".
En concret l'assunt se clarifica a l'estudiar el cas de la llengua Balear, la qual posseix certes caracteristiques similars a les del "Catala oriental", al mateix temps que presenta l'esqueixe particular de "parlar salat" de manera generalisada en totes les illes de l'historic Regne de Mallorca.
Durant l'Edat Mija, eixes gents de parla romanç foren molt influides pels trovadors i els jocs florals de La Provença, cosa que deixà marca en el parlar dels habitants del regne.
No se pot negar cert paregut de l'idioma Valencià en el Català, pero el Català no ha segut mai la llengua del Regne de Valencia. Ademés, a l'hora d'explicar els pareguts entre l'idioma Valencià i el Catala s'ha de tindre be present que el Regne de Valéncia fon el primer regne de la península en desenrollar i tindre (en els segles XIV-XV), un Segle d'Or lliterari (en idioma Valencià i anterior al Castella). L'esplendor, prestigi i influencia de la lliteratura Valenciana d'estos segles sobre les atres llengües peninsulars fon considerable, i mes encara sobre la llengua Catalana, que adoptà i feu seues formes de l'idioma Valencià, alguna cosa que propicià que el Català fora cada volta mes paregut a la Llengua Valenciana.
Despuix de l'abolicio dels furs del Regne de Valencia en mediant el Decret de Nova Planta (1707), el regne de Valencia pati una llaugera castellanisació i l'idioma pergue algunes de les seues paraules en favor d'atres castellanes. No obstant, la llengua Valenciana, ha mantingut caracter i personalitat propia, com vehicul d'expressio natural del poble valencià. I ha de reclamar i obtindre per tot aixo, el ranc, la proteccio, l'us i el nom que com idioma unic i independent se mereix.
Edat Contemporànea: catalanisació del valencià i conflicte llingüístic
A finals del segle XIX, escomençaren els primers intents d'anexio de la llengua valenciana per part del nacionalisme pancatalaniste, s'aplegaren fins a falsejar documents historics, com la traduccio falsejada d'Antoni Bofarull del "Llibre de Repartiment del Regne de Valéncia" per a inventar-se els noms de les families catalanes. Estos intents, deuen la seua orige a la riquea d'esta llengua i sobre tot a l'interés del pancatalanisme de posseir un Segle d'Or i una Biblia traduida al seu idioma, que en realitat està traduida al Valencià.
Part de l'intent de suplantacio ha segut finançat en diners public de la Generalitat Catalana, diners destinat a sobornar a filolecs, entitats pancatalanistes i academics, per a que inventen teories o falsegen documents historics.
Vore també
Referències
Bibliografia
- Penyarroja, Lleopolt El Mossarap de Valenci
Vínculs externs
- Breu història de la llengua valenciana (I)
- Historia del Valencià
- Historia del valenciano
- Breu historia sobre l'orige de la Llengua Valenciana
- Origen del idioma valenciano
- Llengua valenciana abans de Jaume I
