Furs de Valéncia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Archiu:Furs copia.jpg
Primera fulla del llibre dels Furs de Valéncia. Destaca la lletra capitular.

Els Furs de Valéncia, Furs del Regne de Valéncia o Furs Valencians van ser la llegislació territorial valenciana durant més de quatre sigles, des de 1261, quan Jaume I els va jurar i va promulgar en una reunió de les Corts Valencianes el mateix any, fins a 1707, en els decrets de Nova Planta.

Els Furs de Valéncia eren les lleis pròpies valencianes. Estan vigents fa més de quatre segles, des del 1261, quan Jaume I els va jurar i promulgar i arromançar, durant la reunió de les Corts Valencianes el mateix any, fins al 1707, després de la derrota en la Batalla d'Almansa el dia 25 d'abril i el consegüent Decret de Nova Planta del Regne de Valéncia, en Juny del mateix any, perguérem els furs.

Els Furs de Valéncia son un conjunt de normes establides pel rei Jaume I per al regim jurídic de la Ciutat de Valéncia i, posteriorment, del Regne de Valéncia. Es un Còdic inspirat fonamentalment en el Dret Romà. Escomençà nomenant-se Furs a partir del 22 de Març de 1251, ans es nomenava Costum.

La Guerra de Successió que enfrontà als valencians partidaris de l'Archiduc Carles en els de Felip d'Anjou, motivà la batalla d'Almansa i l'abolició dels Furs.

Els Furs varen ser firmats pel notari Boronat de Pera, qui va dirigir la recopilació per encàrrec del Rei Alfons (lo que li va conferir al llibre caràcter de llei). En els anys posteriors a 1240 les aspiracions de la "costum" depenien de la voluntat del Rei, que la havia concedit. Per això la ciutat i les viles tractaren d'obtindre l'irrevocabilitat del dret valencià per part del Rei, la definitiva constitució del Regne com a Estat sobirà.

Açò va succeir en abril de 1261, en que consta la celebració de les primeres Corts Valencianes, en les quals el rei Jaume I jurà els Furs i les Costums de Valéncia, i dispongué que, de la mateixa forma que ell hi havia jurat i confirmat els Furs i les costums, els seus successors ho juraren també avant la Cort General, a l'escomençament del seu regnat.

Orige

Els furs s'originen en els costums i les cartes pobles otorgades pel rei o els senyors, majoritàriament seguint el fur d'Aragó com el cas de Burriana en 1233. Únicament es troba una excepció fins a 1240 i es el fur de Lleida concedit a Cervera del Mestre en 1235. Segons les senyes disponibles pareix que Jaume I donava clara preferència a les lleis aragoneses. Estes costums foren una série de normes de la vida comuna i d'ordenació de la ciutat de Valéncia i diverses viles, que es van crear després de la conquiste per Jaume I. La norma valenciana s'aplicava en part del territori conquistat, mentres que una atra part seguien els Furs d'Aragó. També s'incorpora a esta llegislació, (o almenys no es deroga) un tribunal d'orige romà i consolidat pels musulmans, el Tribunal de les Aigües de la vega de Valéncia. El primer costum fon promulgat per Jaume I el 21 de març de 1238, en Xàtiva, conferint juges civils i criminals, aixina com la (Cambra dels jurats de Valéncia) en la ciutat. Esta creació de lleis pròpies per a Valéncia suponia una oposició al poder de la noblea aragonesa que desijava estendre els furs d'Aragó a Valéncia.

El 21 de maig de 1239 apareix el primer privilegi en que es parla del cúria de Valéncia , en el que se li dona un lloc per al seu tribunal.

El 29 de decembre de 1239 concedix Jaume I a Valéncia el Justícia.

És en 1251 quan, inspirat pel nom dels furs d'Aragó es va començar a mencionar als costums valencians com furs, després de l'orde real d'arreplegar totes les normes que havien segut promulgades en els primers anys de la Valéncia cristiana. En aquell any Jaume I va ordenar que els juges s'atingueren als furs i va arromançar-los, es dir escriure-los "en la llengua que parlava el poble" el romanç valencià .

Durant un temps les aspiracions de les "costums" depenien de la voluntat del rei que les havia promulgat, i per tant podien ser revocades per este. La ciutat de Valéncia i algunes viles van tractar d'obtindre la irrevocabilitat del dret valencià per part del rei, per lo que es va solicitar que el rei jurara els furs. Açò va succeir finalment el 7 d'abril de 1261. Jaume I va jurar en Valéncia, davant de les Corts Valencianes els furs de Valéncia. Quatre dies més tart va promulgar un privilegi al nou regne, segons el qual, tots els successors del monarca també havien de jurar-los en Valéncia abans de complit el mes del seu regnat. Esta supeditació del rei als Furs va supon la constitució del Regne de Valéncia com a estat sobirà.

El text dels furs es va conservar en un registre redactat per l'escrivà Boronat de Penya.

Acceptació i extensió dels Furs de Valéncia

El jurament dels furs per Jaume I i per atres reis de la Corona d'Aragó va obtindre contraprestacions econòmiques per a la corona. El primer jurament de 1261 ho va fer el rei a canvi d'una assignació de 48.000 sous reunits i donats per la ciutat de Valéncia, els llocs i viles de l'Horta de Valéncia que pertanyien a clercs i nobles i les viles de Castelló de la Plana, Vilafamés, Onda, Llíria, Corbera, Cullera i Gandia.

És important aclarir que estos furs no van ser inicialment els furs de tot el Regne de Valéncia. És molt destacat l'absència en les Corts de 1261 de les viles reals més importants del regne en aquella época, com eren Morella, Burriana, Morvedre (Sagunt), Alzira i Xàtiva.

Més concretament, l'any 1263 els furs aragonesos regien en Cirat, en Morella, en Vallibona, en Vinaròs, Boixar i Fredes, en Vilanova, la Mola Escabrosa, Corachà, la Penya de l'Aranyol, en Castell de Cabres, Castellfort, Burriana, Benicarló, Almassora, La Salzedella i Lludient, Benassal, Albocàsser, Catí, i Riu de Truites.

En 1263 els costums de Lleida regien en Calig, Cervera del Maestrat, Rosell i Sant Mateu, Vilafamés, Vinaròs i Cabanes. I els de Barcelona regien en Castell de Chivert, Moncada i Beniacaldim d'Almenara.

Com a mostra d'interés de Jaume I en els furs, en 1270 Jaume I va tornar a ordenar els juges que no s'atingueren als decrets sino als furs. En 1271 va tornar a confirmar els furs intentant deixar clara la seua voluntat de consolidació del nou règim. També als que s'adheriren el rei els condonaria alguns deutes pendents.

Un fet molt important per a la consolidació dels furs fon el decret que Pere III, fill de Jaume I jurara també els furs en 1277, en la seua coronació. Pero va tindre un impacte important el fet que Pere fora escombregat pel papa, fet que aparella la potestat dels regnes de trencar el tribut de vassallage. Això fon aprofitat per Catalunya i Aragó, pero especialment per Valéncia, per a reforçar els seus furs i privilegis. De fet, a partir de 1283, en virtut del Privilegium Magnum , el rei no podia impondre nous imposts sense l'aprovació de les corts. Ademés, en Valéncia li fon otorgada la potestat de nomenar cònsuls.

L'any 1283 el rei Pere III autorisa la instalació del Consolat del Mar de Valéncia, que fon el primer d'Espanya.

En el temps, a pesar de l'oposició de part de la noblea als furs de Valéncia i davant del risc que el restant del territori es pogueren aplicar els furs d'Aragó, la corona i les Corts Valencianes van ser consolidant a poc a poc els furs de Valéncia, com a normes per a tot el territori del Regne de Valéncia.

De fet, en les Corts Valencianes de 1329 fon quan Burriana i Vilarreal van acceptar els furs de Valéncia i es van incorporar a les Corts Valencianes. Fins aquell moment havien estat someses als furs aragonesos.

Característiques pròpies dels Furs i les seues implicacions

Les circumstàncies pròpies del Regne de Valéncia van obligar a certes característiques especials dels furs. L'ajust ètnic (cristiàns, musulmanes i judeus) va donar lloc a problemes d'estructuració jurídica. Açò, sumat als interessos del rei de restar poder a la noblea feudal va fer que la nova llegislació valenciana establira unes formules pre-democràtiques, en una juridicitat romanista dins d'un poder real prevalent. Açò contrastava en les velles estructures feudals dels atres regnes i comtats de la corona. Al contrari que en atres regnes de la Corona d'Aragó i de el restant de la península, els ciutadans del Regne de Valéncia estaven lliures de l'arbitrarietat dels senyors. El ius soli es va impondre sobre el ius sanguinis per primera vegada en els regnes de la península.

Esta població estava ademés en una fase de mútua adaptació ètnica (el poble ajusdadis que menciona Eiximenis). Açò va configurar a poc a poc en la ciutat de Valéncia un règim polític urbà, de ciutat-estat, mercantil, artesanal i mesocràtica, comparable al d'atres ciutats mediterrànees (Venècia, Gènova, etc.) que estaven també en efervescència. Les facilitats econòmic-comercials van atraure immigrants de tota Europa a la busca d'una millor qualitat de vida, i Valéncia va entrar en una fase d'expansió econòmica i cultural que li portaria a un floriment polític, lliterari i artístic anterior al sigle d'Or espanyol.

Els furs van establir també els llímits del regne, fins a 1304 delimitat pel tractat d'Almizra de 1244, a la llínea Biar-Busot i a partir d'eixa data, en virtut del tratat de Torrella incorporaria Oriola Guardamar, Elig, Santa Pola i Novelda. Este territori era l'àmbit d'aplicació de la llei valenciana que estipulava ademés sobre la moneda valenciana, les mesures, volums i pesos aixina com la redacció i datació unificada dels documents públics.

El conflicte de 1333

En 1333 el rei Alfons IV d'Aragó, davall la influència de la seua segona dona, Leonor, va donar els senyorius de Xàtiva, Alzira, Morvedre (Sagunt), Alacant, Morella, Castelló de la Plana i Burriana a l'infant Ferrando, (fill de Leonor). Açò infringia una promesa feta davant de les Corts en els anys 1329 i 1330. Açò va provocar un enfrontament entre una porció de la noblea que donava soport a la mida i una atra porció junt en el poble pla que van reaccionar contra ella i en favor i defensa dels furs. El cap del jurat de Valéncia, Francesc de Vinatea, es va entrevistar numeroses vegades en el Rei i en Elionor fins que va conseguir l'anulació de la donació, en la conseqüent irritació de Leonor, pero donant fi al conflicte i als disturbis civils que estava provocant.

Guerra de Successió, decrets de Nova Planta i abolició dels furs

Després de la seua victòria sobre el Archiduc Carles d'Àustria en la Guerra de Successió Espanyola, el primer rei Borbó d'Espanya, Felip V va promulgar els decrets de Nova Planta que van posar fi a tot el sistema llegislatiu i polític valencià. Segons estos decrets els funcionaris eren nomenats pel rei i el valencià fon prohibit com a llengua de l'administració, de l'ensenyança i de la predicació.

(...)Considerant haver perdut els Regnes d'Aragó i de Valéncia, i tots els seus habitadores pel rebelió que van cometre, [...] i tocant-me el domini absolut dels referits regnes [...], puix a la circumstància de ser compresos en els atres que tan llegítimament posseïxc en esta monarquia, s'afig ara la del just dret de la conquista que d'ells han fet últimament les meues Armes en el motiu de la seua rebelió; (..)
'He jujat convenient (aixina per açò com pel meu desig de reduir tots els meus regnes d'Espanya a la uniformitat d'unes mateixes lleis, usos, costums i tribunals, governant-se igualment tots per les lleis de Castella tan lloables i plausibles en tot l'univers) abolir i derogar sancerament, com per descontat Done per abolits i derogats, tots els referits furs, privilegis, pràctica i costum fins ací observades en els referits regnes d'Aragó i Valéncia; sent la meua voluntat, que estos es reduïxquen a les lleis de Castella, i a l'us, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i en els seus tribunals sense cap diferència en res (...)
Extracte del Decret d'abolició dels furs d'Aragó i Valéncia

Edicions Fascimil

Donada l'importància de l'obra, hi ha edicions facsimilars, l'última d'elles va vore la llum en l'octubre del 2006, i fon editada per l'empresa Valenciana Ceremonial Ediciones, sobre l'original custodiat per l'Ajuntament de Valéncia. Acompanyant l'obra d'un important treball d'investigació a càrrec de numerosos catedràtics de la Universitat de Valéncia, cada un d'ells doctor en la seua disciplina.

Atres edicions no han tingut la mateixa sort, com ara la de l'Universitat de Valéncia que va ser furtada per encàrrec del Campus del Tarongers a finals del Segle XX.


Bibliografia

  • Chabas, Roque. Gènessi del dret foral de Valéncia. 1902. Valéncia. Facsimil Servici de reproducció de Llibres. París-Valéncia, S.L. ISBN 978-84-8339-380-2
  • Ubieto Arteta, Antonio. Orígenes del Reino de Valencia. 1981 (primera edició 1971).Zaragoza. ISBN 84-7013-154-0

Enllaços externs

Referencies