Trastorn per atracón
El trastorn per atracón (TA) o ingesta compulsiva (binge eating disorder o BED en anglés) és un trastorn de la conducta alimentària recentment descrit com una malaltia independent, que es presenta per l'ingestió en un periodo determinat d'una cantitat d'aliments que és superior a lo que la majoria de la gent ingerix en circumstàncies similars i la sensació de falta de control sobre lo que s'ingerix durant eixe episodi. Este trastorn es diferencia de la bulímia en que no presenta conductes compensatòries com l'inducció de la bossada o el consum de laxantes després de l'ingesta.[1]No obstant, alguns professionals consideren el TA com un tipo de bulímia, incloent abdós diagnòstic dins del mateix espectre clínic.[2] En la majoria dels casos, es dona un aument de pes, aplegant inclús a l'obesitat, com una conseqüència metabòlica del trastorn psiquiàtric. El cas clínic típic és el d'un pacient que sent periòdics desijos d'ingerir aliments de forma descontrolada (en ocasions, sobrepassant l'ingesta de 6000 calorias diàries), pero, a diferència de la bulímia, no busca contrarrestar el atracón en conductes compensatòries destinades a previndre l'aument de pes, per eixemple per mig del bossada autoinducido, un us indegut de laxantes o enemas, o en eixercici extenuante.[3]
El trastorn per atracón és el trastorn alimentici més comú en els Estats Units, que afecta a un 3,5 % de les dònes i al 2 % dels varons, i és freqüent en fins a un 30 % d'aquells que busquen un tractament per a baixar de pes. Es va descriure per primera volta en 1959 pel psiquiatra i investigador Albert Stunkard com "síndrome d'alimentació nocturna" (Night Eating Syndrome (NES)), i el terme "trastorn per atracón" va ser falcat per a descriure la mateixa conducta alimentària compulsiva, sense la connotació nocturna. El diagnòstic ha segut provisional fins a la publicació de la quinta edició del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals o MDE (DSM-5 per les seues sigles en anglés) de 2013, on s'ha classificat com un trastorn independent de la conducta alimentària. El trastorn per atracón s'associa epidemiológicament en l'obesitat, el sobrepés i atres trastorns metabòlics, encara que pot donar-se en individus en un IMC normal. De fet, fins a un terç dels pacients en diagnòstic actual o recent de el TA no són obesos. Poden existir factors genètics que predisponguen al desenroll del trastorn. Este trastorn té una alta incidència de comorbilitat psiquiàtrica i es correlaciona genèticament en múltiples fenotips neuropsiquiátricos i metabòlics.[4]
Història
El trastorn va ser descrit per primera volta en 1959 pel psiquiatra i investigador Albert Stunkard com "síndrome d'alimentació nocturna" (SAN).[5]El terme "atracones" va ser falcat per a descriure el mateix comportament alimentari de tipo atracones pero sense el component nocturn exclusiu.[6]
En general, hi ha menys investigacions sobre el trastorn per atracón en comparació a l'anorèxia nerviosa i la bulímia nerviosa.[7]
Causes
Els atracones s'han associat molt últimament a síntomes d'adicció, en especial a aliments en alt contingut en sucre, farina i sal. Açò està en llínea en atres teories de l'adicció que no s'atribuïx a l'estalvi dels síntomes d'abstinència, sino a un problema principal en els centres de recompensa del cervell.[8] Per al menjador compulsivo, l'ingestió d'aliments fomenta la lliberació anormal de neurotransmisores de serotonina i la dopamina. Açò podria ser una atra senyal de factors neurobiológicos que contribuïxen al procés adictivo. Cada volta es fa més clar que l'adicció al menjar té molt més que vore en els receptors de dopamina en el cervell, que qualsevol atre neurotransmissor. La dopamina té que vore en els sistemes de recompensa en el cervell i l'adicció al menjar és la causa de la compulsió per menjar, ara cridat pel DSM-5, trastorn per atracón.[9]
Ademés dels factors biològics i fisiològics, es poden determinar factors de risc en adolescents des del pla de lo social i sicològic, tals com l'insatisfacció en l'image corporal, disfunció familiar, sintomatologia depressiva i estrés percebut. Atres investigacions també varen tindre en conte quins són els factors disparadores de l'atracón, entre ells es troben: tensió emocional, escomençar a menjar alguna cosa i estar sol/a.[10]
Vore també
Referències
- ↑ American Psychiatric Association. «Guia de consulta dels criteris diagnòstics de el DSM V». Consultat el 30 de setembre del 2022.
- ↑ «Psychological treatments for bulímia nervosa and binging».Cochrane Database of Systematic Reviews.doi:10.1002/14651858.CD000562.pub3.Consultat el 2024-01-26.
- ↑ «ICD-11 for Mortality and Morbidity Statistics». icd.who.int. Consultat el 2024-02-01.
- ↑ «Genome-wide analysis of a model-derived binge eating disorder phenotype identifies risk loci and implicates iron metabolism».Nature Genetics.55(9)
- 1462–1470.ISSN 1546-1718.doi:10.1038/s41588-023-01464-1.Consultat el 2024-01-26.
- ↑ Stunkard AJ (April 1959). "Eating patterns and obesity". The Psychiatric Quarterly. 33 (2): 284–95. doi:10.1007/BF01575455. PMID 13835451. S2CID 11125426.
- ↑ «"Binge Eating: Recognition, Diagnosis, and Treatment"».
- ↑ Saguy, Abigail C.; Gruys, Kjerstin (May 2010). "Morality and Health: News Mija Constructions of Overweight and Eating Disorders". Social Problems. 57 (2): 231–250. doi:10.1525/sp.2010.57.2.231.
- ↑ «The tempted brain eats: Pleasure and desire circuits in obesity and eating disorders».Brain Research.1350
- 43–64.ISSN 0006-8993.doi:10.1016/j.brainres.2010.04.003.Consultat el 17 de setembre de 2019.
- ↑ Compulsive overeating
- ↑ «El trastorn per atracón: anàlisis i tractaments». Consultat el 30 de novembre de 2022.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Trastorno por atracón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.