Testimoni
El terme testimoni[1] (del llatí: testimonĭum) fa referència a un prova, justificació i comprovació de la certea o veritat d'alguna cosa.[2]
Context històric de l'aparició del testimoni
Antiguetat
Etimologia de la paraula testic:
La paraula testimonie ve del grec màrtir («μάρτυρας», «testic») que fa referència a qui dona fe d'alguna cosa degut a que ho ha vixcut o presenciat. És important mencionar que, per als grecs, la paraula màrtir no tenia un significat de sofriment o sacrifici (semblat al del cristianisme) sino que denotava ser «font de primera mà».[4]
Fals testimoni
En parlar de fals testimoni es fa referència a aquell testimoni que s'expressa d'una manera no verosímil, és dir, que pot ser fantasioso, contradictori i tergiversat.
En l'Antiguetat, moltes cultures com els egipcíacs, babilonios, perses i assiris varen mostrar rebuig cap al fals testimoni. Un dels dèu manaments dictats per Deu en les taules que entrega a Moisés prohibix alçar fals testimoni. Aixina mateix, el còdic Hammurabi <nowiki/>conté un capítul dedicat a est, en l'acadèmia encara es discutix la veracitat d'esta afirmació.
En l'época de l'imperi romà s'imponien castics a els qui sobornaren al testic, aixina mateix, la Llei de les XII Taules condenava als testics falsos en la pena de mort.
Jurídicament es considera fals testimoni al delicte contra l'administració de justícia comés per un testic o pèrit, el qual falta a la veritat en el seu testimoni durant un procediment judicial. Alterar la veritat de manera parcial, modificant fets o senyes rellevants per a una investigació és també un delicte cridat "fals testimoni parcial". Abdós són considerats dolosos i d'autoria directa.
Testimoni en la navegació
- Artícul principal → Testimoni (navegació).
Se li considera testimoni als pergamins, monedes, actes, botons o atres objectes deixats per geògrafs, marins, comerciants, entre uns atres, durant els seus viages d'exploració en l'Edat Moderna i Contemporànea dins d'envasos per a protegir-los del temps. Dits testimonis varen ser deixats per a donar fe d'haver estat en aquells llocs. Els navegants que trobaren algun testimoni deixat per un atre, generalment retiraven per a sí l'original i deixaven una còpia o indicació d'haver-ho retirat junt a un propi.
Alguns dels testimonis trobats en el continent americà són:
- Testimoni deixat pel comandant Pringle Stokes en el mont De la Creu en 1827
- Testimoni deixat pel tinent W.G. Skyring en l'illa Skyring en 1829
- Testimoni deixat pel comandant Robert Fitz Roy en caleta Donkin en 1829
- Testimoni deixat pel comandant Robert Fitz Roy en l'illa Forns en 1830
Testimoni en la religió
El testimoni és un element que s'ha utilisat en la religió per a donar a esta un sentit de veracitat. Est pot ser abordat de distintes maneres; per a la religió catòlica, per eixemple, tota persona té dret de confessar els pecats que ha comés. Els sacerdots són els responsables de mediar entre els creents i Deu, es recorre ad ells per a confessar els pecats comesos, d'esta manera s'intercedix per a ser perdonat per Deu i salvar la seua ànima.
D'esta manera, qui realisa els pecats és testic dels mateixos, per tant, al moment de confessar dona testimoni dels seus actes. És dir, ací el testimoni obedix a un caràcter confessional que té com a objectiu la presentació i el juí dels actes de quí ho enuncia.
Els testics de Jehová, per un atre costat, han fet del testimoni un dels seus principals mijos de propagació religiosa, el seu nom és una autodenominacó basada en el passage bíblic:
El fi del testimoni en la religió és convéncer als no creents -o creents d'atres religions- sobre l'existència d'una religió única i "verdadera", aixina com la reafirmacó de la fe d'els qui ya participen d'ella. Per això és comú que en algunes religions es porten a terme reunions a on es fa us del testimoni com un discurs capaç de generar credibilitat sobre els successos que narra, fent referència moltes voltes no solament a la divulgació de passages bíblics, sino també a experiències individuals considerades "propenques a deu" (trobades, somis, visions, senyals, revelacions, etc.) en les que l'individu dona fe d'un acontenyiment singular, generalment espiritual, del que ha segut objecte i per tant únic testic.[5]
Principis del sigle XX
Despuix de la Segona Guerra Mundial i en especial per lo succeït durant l'Holocaust, el testimoni va adquirir una rellevància i credibilitat important per a reconstruir els fets ocorreguts.
Varis autors consideren que Auschwitz té un paper molt important degut a que és un símbol de la memòria i de la possibilitat de testimoniar. (Jelin, 2002, A. Wieviorka, 1998, Cohen, 2006, M. Wieviorka, 2004 en Blair, 2008[6]).
Durant la Guerra Freda, el testimoni era vist com una forma narrativa relacionada en moviments de lliberació nacional i/o d'atres lluites socials inspirades pel marxisme. No obstant, els escèptics i adversaris al testimoni recorrien a el ret-baiting, és dir, descalificaven les idees d'una persona considerant-les com a comunistes o simpatisants del comunisme (fent excepcions als testimonis que seguiren la seua agenda ideològica).[7]
El testimoni guerriller apareix en els alçament revolucionaris en Amèrica Central (Nicaragua, Guatemala, El Salvador, Cuba), el qual és dissenyat per a guanyar respal i/o reclutes per a les causes que perseguien, és dir, tenien objectius polítics sense cap pretensió acadèmica o lliterària.[7][8] Dit testimoni tenia com a model els Passages de la guerra revolucionària d'Ernesto el "Che" Guevara.
Para Enzo Traverso la figura del testic sorgix en la década dels xixanta, quan es comença a mirar al testimoni com un procés terapèutic a on qui va poder retornar, és dir, aquell que va viure els fets i va sobreviure, pot relatar la seua història.[6]
_cropped.jpg)
Segona mitat del XX
Segons Raymond Williams la manera en que el testimoni sorgix és a partir de que s'escriuen relats sobre la vida laboral de la classe obrera.
En un principi, els relats dels treballadors es llegien en les característiques de les noveles; en el pas dels anys els treballadors varen canviar la manera en que escrivien centrant-se, per eixemple, en el "yo" i relatant de manera singular, lo que tornava estos relats més creibles i, ademés, va permetre que es convertiren en autobiografies; estes varen seguir en la tradició del testic, per eixemple, a l'hora de confessar l'història de la seua vida o en el moment de dir quí eren i quin havien fet en l'apologia d'un juí.
En Llatinoamèrica el testimoni es coneix com a text narratiu, este en algun moment estava constituït quan els subjectes parlen per ells mateixos en lloc de que uns atres parlaren o escrigueren a nom d'ells.[9]
El testimoni com gènero narratiu es va consolidar en els anys setanta del XX, en temps dels moviments de lliberació nacional i radicalisme cultural, "pero la seua canonisació va estar més lligada a la força militar, política i econòmica de la contrarrevolucó en els anys posteriors a 1973".[10] El testimoni ha anat cobrant importància per a mantindre i fomentar la pràctica dels moviments internacionals de drets humans i de solidaritat, persuadint als demés de la transcendència d'un fet. És per açò que, per a Barbara Harlow, el testimoni és vist com una lliteratura de resistència.[8]
Esther Cohen considera que no és sino fins a finals dels anys setanta que sorgix conscientment la figura del testic, puix és fins a eixe moment quan pren un lloc indiscutible en l'història. Posteriorment, en els anys huitanta, el donar testimoni de fets traumàtics adquirix una força molt important per tots els estudis sobre memòria en els que es treballava (guerres, genocidis, desaparicions, etcétera). En Amèrica Llatina l'Institucionalisació del testimoni es dona despuix de la Revolució cubana (anys xixanta), degut a que se li considera com una ferramenta que dona veu a diferents actors en la lluita pel poder en l'esfera pública.
Més avant, en la década dels noranta comença un debat entre el testimoni i la relació en la lliteratura en el sentit de que apareix la figura del mediador qui ajuda al testimoniante a relatar els fets. Per eixemple, el cas del testimoni de Rigoberta Menchú (1982), qui conta lo ocorregut en la guerra de Guatemala i és escrit per l'antropòloga veneçolana Elizabeth Burgos.[6]
El testimoni en Llatinoamèrica també va tindre importància en els texts narratius no ficticis, és dir, en on les coses que s'escrivien eren a partir de fets reals, per eixemple les cròniques colonials, les biografies romàntiques, els diaris de campanya i fins a les històries de vida, que en el pas del temps els antropòlecs i sociòlecs varen fer tan populars (històries de vida de persones que havien participat en els moviments armats, militàncies revolucionàries, etc). La lliteratura que va sorgir despuix de prendre a l'història de vida com a part del text narratiu va ser una lliteratura que incloïa als participants i testics presencials i tenia la finalitat de donar a conéixer les causes, atraure reclutes i reflexionar sobretot dels èxits i fracassos de la lluita.[11]
Mentres es donava la institucionalisació del testimoni, la lliteratura carcelària poc a poc va començar adquirir importància ya que “els testimonis carcelaris narren com a pocs el fracàs dels diversos proyectes polítics que han volgut plantar en Llatinoamèrica”.[12] Estos documents no oficials, ilegals, que expressen veus castigades “ des de la mateixa cela, a amagades i en mig de l'intolerant societat incivil o en l'exili”,[13] servixen com a font per a l'historiografia oficial.
Testimoni i les comissions de veres
Les comissions de veres segons Amnistía Internacional són “organismes d'investigació oficials, temporals, no judicials, encarregats d'investigar sobre abusos contra els drets humans, inclosos els crims contra el dret internacional, i de determinar la veritat”[14]
En este tipo de comissions els testimonis són fonamentals, ya que les investigacions es porten a terme per mig de la recopilació de relats de les víctimes (o de familiars de víctimes) que varen sofrir violacions o atacs als seus drets humans; açò en la finalitat de que es puga saber les raons per les quals es varen cometre eixos crims, de la mateixa manera que conéixer el parador de persones desaparegudes i per a fer reconeiximent públic del sofriment de dites víctimes. La recopilació dels testimonis pot efectuar-se per mig d'entrevistes individuals o assamblees públiques, en estos espais les víctimes poden contar lo que els va passar en frente de autoritats i de la seua comunitat; esta forma de recopilació es va implementar degut a que el treball individual pren molt temps, ademés és una manera eficaç de que persones de diferents llocs del país en conflicte puguen ser partícips d'esta comissió contant lo que els va succeir
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Agamben (2003). p. 17 en Blair, E (2008). p.92
- ↑ Achugar en Blair Trujillo, Elsa (2008).
- ↑ Testimonio completo de la Dra. Gloria Polo.[1]
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Blair Trujillo, 2008.
- ↑ 7,0 7,1 Beverley, 2010, p. 10.
- ↑ 8,0 8,1 Beverley, 2010, p. 23.
- ↑ Beverley, 2010, p. 21-23.
- ↑ Beverley, 2010, p. 77.
- ↑ Beverley, 2010, p. 23-25.
- ↑ Samuel E. Rafael. El otro testimonio:Literatura carcelaria en Latinoamérica, p. 499.
- ↑ Samuel E.Rafael P.499
- ↑ «Comisiones de verdad». Archivat des de l'original, el 12 de febrero de 2015. Consultat el 10 de enero de 2015.
