Un sonet[1] és una composició poètica composta per catorze versos d'art major, endecasílaps en la seua forma clàssica.[2] Els versos se solen organisar en quatre estrofes: dos quartets (estrofes de quatre versos) i dos tercets (estrofes de tres versos), en rimes variables.

Encara que la distribució del contingut del sonet no és estricta, pot dir-se que el primer quartet presenta el tema del sonet, i que el segon ho amplifica o ho desenrolla. El primer tercet reflexiona sobre l'idea central, o expressa algun sentiment vinculat en el tema dels quartets. El tercet final, el més emotiu, arremata en una reflexió greu o en un sentiment profunt, en abdós casos, desnugats pels versos anteriors. D'esta manera, el sonet clàssic presenta una introducció, un desenroll i una conclusió en l'últim tercet, que d'algun modo dona sentit al restant del poema.

Des del seu orige en l'illa de Sicília, el sonet va passar a l'Itàlia central, a on va ser cultivat pels poetes de el Dolce stil novo: Guido Guinizzelli (1240-1276), Guido Cavalcanti (1259-1300) i Cino dona Pistoia, entre uns atres, els qui ampren ya els dos quartets i els dos tercets, estos últims en una estructura variable.

En el XIV varen ser molt importants els sonets amorosos de Dante Alighieri, dedicats a la seua amada Beatrice Portinari, i recollits en el seu llibre Vita nuova. Pero el sonetista més influent de la centuria va ser Petrarca, en que el seu Cançoner el sonet es revela com l'estructura més adequada per a l'expressió del sentiment amorós.[3] A través de l'influència de Petrarca, el sonet s'estén al restant de lliteratures europees.

En el XVI apareix també el sonet «anglés o isabelino» que els catorze versos s'agrupen en tres serventesios i un pareado.


El sonet en llengua espanyola

El primer intent documentat d'adaptar el sonet a la llengua castellana és obra d'Íñigo López de Mendoza, marqués de Santillana (1398-1458), en els seus quaranta y dos sonets «fets al itálico modo».[4] Des de Garcilaso fins al modernisme, el sonet castellà va tindre una estructura fixa en els huit primers versos (ABBA:ABBA), i més lliure en els sis últims, en les combinacions CDE:CDE, CDE:DCE, CDC:DCD, com les més utilisades. Atres sonetistas del XVI varen ser Diego Hurtado de Mendoza, Hernando de Falca, Fernando d'Herrera, Gutierre de Cetina, entre molts uns atres.

El sonet es distribuïx en catorze versos endecasílaps (açò és, d'onze sílabes) distribuïts en dos quartets i dos tercets;[5] en cada u dels quartets riman el primer vers en el quarto, i el segon en el tercer. El sonet és cultivat pels principals poetes, com Lope de Vega, Góngora, Quevedo, Calderón de la Barca, sor Juana Inés de la Creu i Cervantes. Este últim utilisa variants, com el sonet en estrambote o el sonet dialogat. Els temes del sonet són molt variats, des de l'amorós al satíric, passant pels morals i metafísics (en els que va destacar Francisco de Quevedo). Els autors barrocs juguen en la forma del sonet pero no ho alteren en la seua estructura essencial, que continua sent la consagrada per Garcilaso de la Vega i Juan Boscán.

Un eixemple conegut és el següent sonet de Lope de Vega, que tracta precisament sobre la construcció d'un sonet:

Un sonet em mana fer Violante,<br />que en la meua vida m'he vist en tal destret:<br />Catorze versos diuen que és sonet:<br />Burla burlant van els tres davant.<br />

<br /> Yo vaig pensar que no trobara consonant<br />i estic a la mitat d'un atre quartet:<br />Mes si em veig en el primer tercet<br />no hi ha cosa en els quartets que m'espante.<br /> <br /> Pel primer tercet vaig entrant<br />i sembla que vaig entrar en peu d erecho,<br />puix fi en este vers li vaig donant.<br /> <br />

Ya estic en el segon, i encara sospite<br />que estic els tretze versos acabant:<br />conteu si són catorze, i està fet.[6]

Inspirat en est, l'escritor colombià José María Rojas Garrido escriu el sonet «La vida és sonet».

En el periodo neoclàssic decau l'ús del sonet, encara que és cultivat per autors com José Cadalso i Meléndez Valdés, entre uns atres. Tampoc el Romanticisme espanyol li presta molta atenció: entre les Rimes de Bécquer, per eixemple, es troba un únic sonet. La principal renovació del sonet en castellà es produïx a finals del sigle xix, en el triumfo del modernisme.

En els sonets modernistes lo més freqüent és l'orde clàssic dels quartets, pero es varen usar també, per influència del parnasianisme francés, les combinacions ABAB:ABAB i ABBA:CDDC. En esta época apareixen vàries innovacions mètriques: s'utilisen versos d'atres mides, des de trisílabos fins a hexadecasílabos, encara que els més utilisats són els alejandrinos, com el conegut sonet «Caupolicán», en el llibre Blau..., de Rubén Darío; ademés, apareixen sonets polimétricos, que ampren en el mateix poema versos de diferent mida (ho va utilisar també Darío, en el seu sonet dedicat a Cervantes, mescla d'endecasílaps i heptasílaps; Manuel Machado ho utilisa en el seu sonet «Madrigal de madrigals», compost de versos de 7, 9, 11 i 14 sílabes).

Una recuperació modernista és el «sonetillo», sonet d'art menor, que té precedents en el Sigle d'Or i en el Neoclassicisme (Tomás de Iriarte, per eixemple, usa en algunes de les seues faules un sonet en octosílaps).

És molt freqüent, també, el sonet en l'obra dels autors de la generació del 27, sobretot en Jorge Guillén, Gerardo Diego, Rafael Alberti i Miguel Hernández; García Lorca va cultivar esta forma en el seu Sonets de l'amor obscur. Posteriorment alguns poetes, com Jorge Luis Borges, cultiven el «sonet anglés» o «sonet shakespeariano», que consta de tres serventesios i un pareado final, o be escriuen sonets sense rima, com Pablo Neruda. El sonet va mantindre el seu vitalid ad durant la posguerra gràcies a autors que varen saber renovar la seua sonoritat i retòrica, com José García Net, Blas d'Otero, Ángel González i Carlos Edmundo de Ory, i entre els hispanoamericans Alfonso Reis i Javier del Granat. Durant els anys xixanta i setanta va caure en un relatiu descuit, si exceptuem alguns noms de poetes andalusos com Antonio Carvajal o algun de Jenaro Talens i els noms de José García Net, Juan Antonio Villacañas i Carlos Murcià, pero poetes posteriors als novísimos, com Álvaro Tato (i alguns d'estos, com Luis Alberto de Conca o Juan Van-Halen), han repres/représ el seu us, en un fervor no exent d'ironia. Possiblement el millor sonetista espanyol contemporàneu haja segut Leopoldo de Luis, qui va saber donar-li un sentit filosòfic dins del seu pensament materialiste.


El sonet en llengua italiana

Es creu que el sonet va ser creat per Giacomo dona Lentini, líder de l'Escola Siciliana baix Emperador Federico II. Peter Dronke ha comentat que hi havia alguna cosa intrínsec en la seua forma flexible que va contribuir a la seua supervivència molt més allà de la seua regió d'orige. La forma consistia en un parell de cuartetas seguides d'un parell de tercets en l'esquema de rima simètrica ABABABAB CDCDCD, a on el sentit es du alvance en una nova direcció despuix de la ruptura intermija.[7] William Baer sugerix que els huit primers versos dels primers sonets sicilians són idèntics a l'estrofa de huit versos de la cançó popular siciliana coneguda com Strambotto. Ad açò, dona Lentini (o quienquiera que inventara la forma) va afegir dos tercets a el Strambotto per a crear la nova forma de sonet de 14 versos.[8]

Pel contrari, Hassanaly Ladha[9] ha argumentat que l'estructura i el contingut del sonet sicilià bevien de la poesia àrap i no poden explicar-se com una "invenció" de Giacomo dona Lentini o de qualsevol un atre membre de l'Escola Siciliana. Ladha senyala que «en els seus inicis sicilians, el sonet evidencia un contacte lliterari i epistemològic en la qasida»,[10] i subralla que el sonet no va sorgir simultàneament en la seua estructura de 14 versos, supostament definitoria. «De forma reveladora, els intents de tancar el sonet als seus predecessors àraps depenen d'una definició de la nova lírica a la que la poesia de Giacomo no s'ajusta: sobrevivint en recensió del sigle XIII, els seus poemes apareixen no en catorze, sino en sis llínees, incloent quatre files, cada una dos hemistiquis i dos "tercets" cada u en una llínea que s'estén sobre dos files».[11] En opinió de Ladha, el sonet sorgix com la continuació d'una tradició més àmplia de poesia amorosa en tot lo món mediterràneu i es relaciona en atres formes com el strambotto siciliano, el canse provençal, el muwashshah i el zajal àrap andalusí, aixina com la qasida.[12]

 
Els cinc primers sonets de Il Canzoniere de Petrarca.

Guittone d'Arezzo redescubrió la forma del sonet i la va dur a Toscana, a on la va adaptar al dialecte toscano quan va fundar l'escola poètica sículo-toscana o guittoniana (1235-1294). Va escriure casi 250 sonets.[13] Entre la multitut d'atres poetes italians que varen seguir, destaquen els sonets de Dante Alighieri i Guido Cavalcanti, pero més tart el més famós i de major influència va ser Petrarca.

L'estructura d'un sonet italià típic, tal com es va desenrollar, incloïa dos parts que juntes formaven una forma compacta de "argument". En primer lloc, l'octava forma la "proposició", que descriu un "problema" o "pregunta", seguida d'un sextet (dos tercets) que propon una "resolució". Normalment, el nové vers inicia lo que es denomina el "gir", o "volta", que senyala el pas de la proposició a la resolució. Inclús en els sonets que no seguixen estrictament l'estructura problema/resolució, el nové vers o sol marcar un "gir" en senyalar un canvi en el to, l'estat d'ànim o la postura del poema.

Més tart, l'esquema ABBA ABBA es va convertir en la norma dels sonets italians. Per al sextet hi havia dos possibilitats diferents: CDE CDE i CDC CDC. En el temps, es varen introduir atres variants d'este esquema de rima, com a CDC DCD o CDE DCE. Petrarca solia utilisar un esquema ABBA ABBA per a l'octava, seguit de rimes CDE CDE o CDC CDC en el sextet.

A finals del XIV apleguen els primers eixemples de la seqüència de sonets unificada entorn a un sol tema. Aixina ho representa la série de Folgore dona Sant Geminiano sobre els mesos de l'any,[14] seguida de la seua seqüència sobre els dies de la semana.[15] En una data alguna cosa anterior, Dante havia publicat el seu La Vita Nuova, un comentari narratiu en el que apareixen sonets i atres formes líriques centrades en l'amor del poeta per Beatriz.[16] La majoria dels sonets són petrarquistas (ací s'utilisa com un terme purament estilístic, ya que Dante és anterior a Petrarca). El capítul VII conté el sonet "O voi che per la via", en dos sextets (AABAAB AABAAB) i dos quartets (CDDC CDDC), i el capítul VIII, "Morte vilana", en dos sextets (AABBBA AABBBA) i dos quartets (CDDC CDDC). Petrarca va seguir els seus passos més tart, en el sigle següent, en els 366 sonets dels Canzionere, que relaten el seu amor de tota la vida per Laura.[17]

A mida que l'escritura de sonets s'estenia en la societat italiana, entre els practicants es trobaven alguns més coneguts per atres coses: els pintors Giotto i Miguel Ángel, per eixemple, i l'astrònom Galileo. L'acadèmic Giovanni Mario Crescimbeni enumera 661 poetes només en el XVI.[18] Tan comuns eren que en el temps, en paraules d'un historiador lliterari, «cap acontenyiment era tan trivial, cap tan corrent, un comerciant no podia obrir una tenda més gran, un funcionari del govern no podia obtindre uns pocs scudi adicionals de sòu, pero tots els seus amics i coneguts devien celebrar l'acontenyiment, i revestir les seues felicitacions en una còpia de versos, que casi invariablement assumien esta forma».[19]


Referències

  1. ↑
  2. ↑ Domínguez Caparrós (1999), p. 405.
  3. ↑ Adúriz (2006), p. 13.
  4. ↑ Ragucci (1963), p. 62.
  5. ↑ Méndez Bajarano, Mario (1906). La ciencia del verso, Talleres Gráficos de la Penitenciaría Nacional, p. 175.
  6. ↑ Lope De Vega (1958), p. 679
  7. ↑ Peter Dronke, The Medieval Lyric, Hutchinson University Library, 1968, pp.151-4
  8. ↑ William Baer (2005), Sonnets: 150 Contemporary Sonnets, University of Evansville Press, pp. 153-154.
  9. ↑ «Perfil de Hassanaly Ladha en la Universidad de Connecticut» (22 de enero de 2016).
  10. ↑ Ladha, Hassanaly, "From Bayt to Stanza: El Khayāl árabe y el advenimiento de la poesía vernácula italiana": Exemplaria: Vol 32, nº 1 (tandfonline.com), p. 17. Recuperado el 7 de julio de 2021
  11. ↑ Ladha, Hassanaly(2020-01-02).«Ladha, p. 15.».Exemplaria.32(1): 1-31.doi:10.1080/10412573.2020.1743523.
  12. ↑ Ladha, Hassanaly(2 de enero de 2020).«Ladha, p. 26, n.80 .».Exemplaria.32(1): 1-31.doi:10.1080/10412573.2020.1743523.
  13. ↑ Kleinhenz, Christopher (2003). Italia medieval: an encyclopedia, Volume 2, Christopher Kleinhenz. ISBN 9780415939317.
  14. ↑ " De los meses", traducida por Dante Gabriel Rossetti,
  15. ↑ «Rossetti Archive».
  16. ↑ La Vita Nuova (La Vida Nueva)], A. S. Kline, Poetry in Translation 2000-02
  17. ↑ "Petrarca: The Canzonieri", A. S. Kline, Poetry in Translation 2002
  18. ↑ "Història crítica del sonet", Dublin R eview 79 (1876), p. 409
  19. ↑ Richard Chevenix Trench, "The History of the English Sonnet" (Londres, 1884), p.ix

Enllaços externs