Renaixença valenciana

La Renaixença valenciana fon un moviment lliterari, cultural i social que sorgí en les terres de l'històric Regne de Valéncia en els últims anys del sigle XIX. Les personalitats que varen participar en este moviment reivindicaven el paper que la llengua valenciana jugava dins de les institucions i, sobretot, en la lliteratura culta. Este moviment va tindre algunes característiques comunes en uns atres que varen sorgir en terres veïnes a la Comunitat Valenciana, com en Catalunya o les Illes Balears.

HistòriaEditar

Entre 1870 i 1930 el Regne de Valéncia viu un periodo d'esplendor soles comparable en el Sigle d'Or en el qual se recuperaren les senyes d'identitat valencianes que en estos sigles li havien intentat llevar.

El moviment naix en la Provença i Constantí Llombart el portà a Valéncia. Carmel Navarro i Llombart, més conegut pel seu seudònim de Constantí Llombart fon u dels escritors més representatius en llengua valenciana que destacà per la seua activitat política republicana, pel seu valencianisme i per la varietat dels seus escrits. En la burgesia valenciana estava l'escritor i periodiste Teodor Llorente també valencianiste que fundà el diari Las Provincias i aplegà a ser diputat en les Corts d'Espanya. Atre important personage fon Fèlix Pizcueta, que dirigí la revolució en Valéncia en els lliberals progresistes contra Isabel I pero en la Restauració tornà de Madrit a Valéncia quan participà en la Renaixença en les seues poesies, obres de teatre i artículs periodístics. També contactà en Constantí Llombart i Teodor Llorente. Els tres pensaments defensors de la Valenciania s'uniren en Lo Rat Penat fundat per Constantí Llombart i del qual tots foren presidents. L'institució seguix hui en dia recuperant les Senyes d'Identitat Valencianes sent una institució clau de la cultura valenciana. També se fundà en 1915 el Centre de Cultura Valenciana, ara Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), que junt en Lo Rat Penat són institucions eixos de la cultura i llengua valenciana.

De caràcter universal fon l'escritor i polític republicà valencià Vicente Blasco Ibáñez. Naixqué en Valéncia l'any 1867 a on estudià Dret, carrera que apenes eixercí. Fon discípul de Constantí Llombart qui el convencé per a que escriguera en valencià les primeres noveles encara que la major part de la seua obra està escrita en castellà. Vicent Blasco Ibànyez fundà el seu partit republicà en l'any 1898. També fundà el seu diari, El Pueblo (1893) a on difonia el seu ideal blasquiste. Realiste i naturaliste les seues noveles foren les més llegides del món. Entre elles estan Arroz y tartana (1894), Cañas y barro (1902), La barraca (1898) o Entre Naranjos (1900), entre unes atres, es poden considerar noveles regionals, llibres de caràcter històric, entre els quals es troben: Mare Nostrum, El caballero de la Virgen, Los cuatro jinetes del Apocalípsis (1916) que va captivar al públic nortamericà o El Papa del Mar, com també autobiogràfics com La Maja Desnuda o Los Argonautas, i socials com El Intruso o La Catedral. Vicente Blasco Ibáñez muigué en Menton (França) en l'any 1928 i fon soterrat en la ciutat de Valéncia durant la Segona República Espanyola. També foren grans escritors valencians Azorín i Miquel Hernandez.

En el teatre valencià sobreixqué el sainetiste Eduart Escalante.

En la pintura valenciana destacà el gran pintor Joaquim Sorolla qui mostrà la societat valenciana de finals del sigle XIX i principis del XX, sent un mestre de la llum. També Pinazo o Doménech entre atres, foren destacats pintors de l'época.

En l'escultura el valencià Marià Benlliure fon u dels majors escultors de tots els temps, en reconiximents internacionals i que deixà moltes escultures per tota Espanya.

També hi hagué un gran desenroll valencià en la música. Molts músics hi hagueren com el Mestre Serrano compositor de l'Himne de la Comunitat Valenciana (1909) en lletra de Maximilià Thous, estrenat davant del rei Alfons XIII durant l'inaguració de l'Exposició Regional celebrada en Valéncia en l'any 1909.

Vore tambéEditar