Panarion (grec koiné: Πανάριον, derivat del llatí: panarium, que significa "panera"), en l'heresiologia cristiana primitiva, és la més important de les obres d'Epifanio de Salamina.

Panarion

Va ser escrita en grec koiné a partir de 374 o 375, i publicada uns tres anys més tart,[1] com un tractat sobre les herejíes, i el seu títul es referix al text com un "atarassana de remeis per a contrarrestar els verins de l'heregia".[2] Tracta de 80 sectes religioses, grups organisats o filosofies, des de l'época d'Adán fins a finals del IV, detallant les seues històries i refutando les seues creències.[3] El Panarion és una important font d'informació sobre els evangelios judeocristians, el Evangeli dels ebionitas i el Evangeli dels hebreus.

El tractat pot considerar-se una seqüela del Ancoratus (374), del propi Epifanio, que adopta la forma d'una carta a l'iglésia de Siedra en Panfilia, en a on es descriu cóm la "barca" de l'Iglésia pot contrarrestar els vents contraris del pensament herético, i quedar "ancorada" (ἀγχυρωτός). D'ahí el títul de l'obra; el Ancoratus inclús esbossa el contingut del Panarion dins del seu text.[1]

Les seues traduccions llatines del XVI li varen donar el nom de Adversus Haereses (llatí: "Contra les heregies").[4]

Contingut

El tractat comença en dos proemis: un índex i una descripció dels métodos i el propòsit de Epifanio en escriure. L'obra es dividix en tres llibres, en un total de sèt volums. Termina en lo que des de llavors s'ha cridat De Fide, una breu descripció de la fe catòlica ortodox de la Gran Iglésia.

El número de sectes que comprén l'obra es basa en el Cantar dels Cantars 6:8-9, citat a continuació en l'original hebreu i en la traducció anglesa de JPS de 1917, traduïda a l'espanyol:

ח שִׁשִּׁים הֵמָּה מְלָכוֹת, וּשְׁמֹנִים פִּילַגְשִׁים; וַעֲלָמוֹת, אֵין מִסְפָּר. 8 Hi ha xixanta reines, huitanta concubines i innumerables donzelles.
ט אַחַת הִיא, יוֹנָתִי תַמָּתִי 9 La meua coloma, la meua immaculada, no és més que una.

Epifanio va interpretar les huitanta concubines com les sectes que prenen el nom de Crist sense tindre verdaderament una relació de compromís; les xixanta reines són les generacions des d'Adán fins a Jesús; l'única coloma com la verdadera esposa, l'Iglésia; i les innumerables vérgens com totes les filosofia alienes al cristianisme.[1]

La primera secció del primer dels tres llibres conté un relat de 20 sectes heréticas anteriors a l'época de Jesús; la partix restant està ocupada en la descripció de 60 sectes del cristianisme.[3] No obstant, el número total de sectes era en realitat 77, perque tres de les 20 primeres són noms generals: helenisme, samaritanisme i judaisme. En les edicions del Panarion, cada heregia està numerada per orde; d'ahí que siga habitual citar el Panarion de la següent manera: Epifanio, Haer. N [el número de l'heregia].


La forma general, encara que no universal, en que Epifanio descrivia cada secta inclosa en quatre parts: una breu menció de la relació de la secta en les sectes prèviament mencionades; una descripció de les creències de la secta; una llarga refutació de la seua doctrina, incloent arguments de les escritures i reductio ad absurdum de les seues creències; una comparació de la secta en un animal repulsivo, particularment una serp.[1]

Necessàriament, gran part de l'informació continguda en esta gran compilació varia en valor. El Panarion reflectix el caràcter de Epifanio i el seu método de treball. A voltes, la seua intensa passió li impedix indagar cuidadosament en les doctrines a les que s'opon. Aixina, segons la seua pròpia confessió (Haer., lxxi), parla de l'apolinarisme de sentides. En Constantinopla, va tindre que reconéixer davant els monges origenistas, als que s'oponia, que no coneixia ni la seua escola ni els seus llibres, i que només parlava de sentides (Sozomeno, Hist. eccl., VIII, xl). No obstant, existix molta informació que no es troba en cap atra part. Són rars els capítuls dedicats únicament a la refutació doctrinal de les heregies. Com apologista, Epifanio va semblar generalment dèbil a Focio.[2]

El Panarion proporciona informació molt valiosa sobre l'història religiosa del IV, be perque l'autor es llimita a transcribir documents conservats per ell mateixa, be perque arreplega les seues observacions personals. Sobre Hieracas (Haer., lxvii), dona a conéixer una curiosa secta egipcíaca en la que l'ascetisme i el treball intelectual eren igualment estimats. En relació en els melicianos d'Egipte (Haer., lxviii), ha conservat importants fragments de l'història egipcíaca contemporànea d'este moviment. Respecte a l'arrianisme (Haer., lxix), aporta una carta apócrifa de Constantino. Transcribe dos cartes d'Arrio. És l'únic que nos dona informació sobre la secta gòtica dels audianos (Haer., lxx), aixina com sobre la secta àrap dels coliridianos. Va utilisar l'informe perdut de la discussió entre Fotino (Haer., lxxi) i Basilio de Ancira. Transcribió una carta molt important del bisbe Marcelo de Ancira (Haer., lxxii) al papa Juliol I, i fragments del tractat d'Acacio de Cesarea contra Marcelo. Sobre els semiarrianistas (Haer., lxxiii), dona en les Actes del Concili de Ancira (358) una carta de Basilio de Ancira i una atra de Jorge de Laodicea, i el text taquigráfico d'un singular sermó de Melecio en el moment de la seua instalació en Antioquía. En el capítul dedicat als anomeos (Haer., lxxvi) ha conservat una monografia d'Aecio.[2]

Atres obres

Epifanio també va escriure Anacephalaeoses, com epítome, o versió abreviada, de la seua Panarion.[3] Agustín les va utilisar com a base per a la seua Contra Omnes Haereses ("Contra totes les heregies").[1]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Williams, Frank; traductor. "Introduction". The Panarion of Epiphanius of Salamis, Book I (Sects 1-46). 1987. (E. J. Brill, Leiden) ISBN 90-04-07926-2.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Epiphanius of Salamis. Catholic Encyclopedia.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Long, G. (ed.), The penny cyclopædia. Society for the diffusió of useful knowledge. 1833. p. 477.
  4. ↑ Epiphanius of Salamis. Excerpts on the Council of Nicaea.