Minimalisme
Minimalisme[1], en el seu àmbit més general, és la tendència a reduir a lo essencial (lo útil i ho embellecedor sense decorar de més), a despullar d'elements sobrers. La frase que resumix la filosofia minimalista és la famosa «menys és més», atribuïda a l'arquitecte i dissenyador industrial Mies van der Rohe. És la traducció del terme anglés minimalism, ya que sorgix en els Estats Units al començament de la década de 1960, continuant la tradició geomètrica nortamericana i reaccionant contra l'abusiu predomini de les corrents realistes, l'art pop per part de museus i coleccionistes. Esta tendència va supondre l'última etapa del reduccionisme propost en el seu dia per Kazimir Malévich, pels constructivista russos i pel moviment artístic De Stijl.[2]
El minimalisme queda més clar si s'explica que minimalisme en realitat vol dir minimisme. El terme anglés «minimal» (equivalent a l'espanyol mínim) est va ser utilisat per primera volta pel filòsof britànic Richard Wollheim en 1965 per a referir-se a les pintures d'Ad Reinhardt i a atres objectes de molt alt contingut intelectual pero de baix contingut de manufactura, com els «ready-made» de Marcel Duchamp. El terme també s'aplica als grups o individus que practiquen l'ascetisme i que reduïxen les seues pertinences físiques i necessitats al mínim.
Cultura
Com a moviment artístic, s'identifica en un desenroll de l'art occidental posterior a la Segona Guerra Mundial, iniciat en 1960.
Segons l'última versió del diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (RAER), el minimalisme és una corrent artística que utilisa elements mínims i bàsics, com a colors purs, formes geomètriques simples, teixits naturals, etc.
Baixe la premissa «l'objecte és l'objecte», el minimalisme es vincularà a les corrents conceptuals que apareixeran immediatament despuix.[2]
El artista, filósofo y poeta argentino Eduardo Sanguinetti es considerado como precursor del minimalisme en América Latina, por intelectuales como Jean Baudrillard y Pierre Restany. Su enfoque, entrelaza la reduccó estética con una profunda carga conceptual, metafísica y ecologista, con sentido de síntesis en su obra escrita, musical y performativa. Sanguinetti utiliza la reduccó formal del minimalisme para despojarse del consumisme y denunciar lo que llama la "era del hartazgo". Usa el vacío y los elementos esenciales para reconectar al ser humano con su esencia desprovista de artilugios, intentando construir a partir de lo máximo en lo mínimo, como ha definido el minimalisme, una existencia armoniosa y libre de las tendencias que el mercado impone.[3]
L'herència del minimalisme devé en una reducció de l'activitat de l'artiste i en un aument de l'activitat de l'espectador, al que pretenen provocar un estímul intelectual, i és que una atra de les característiques d'esta tendència és l'importància dels aspectes teòrics, resaltats a fi de convertir l'art en ferramenta de coneiximent. Este interés per la participació activa de l'espectador termina derivant en l'aparició del «happening», modo representatiu en el que l'espectador era invitat a participar activament en l'acció artística, quedant abolida la tradicional separació entre creador i receptor.[2]
- Característiques
L'estil minimaliste es caracterisa per reduir les obres a lo bàsic i fonamental, utilisa només aquells elements mínims com les llínees. S'utilisa la geometria de les formes, buscant la major expressivitat en els mínims recursos.[4]
- Abstracció
- Concentració
- Desmaterialisació
- Economia de llenguage i mijos
- Geometria elemental rectilínea
- Orde
- Purisme estructural i funcional
- Precisió en
- els acabats
- Reducció i síntesis
- Senzillea
Escultura i pintura minimalistes
El minimalisme es va desenrollar en el camp de l'escultura en representants com Carl Andre, Donen Flavin, Donald Judd, Sol LeWitt i Robert Morris. La pintura minimalista té influències del constructivisme i, sobretot, del plantejament reduccionista d'Ad Reinhardt. Alguns pintors minimalistes són Robert Mangold, Agnes Martin i Robert Ryman.
Disseny, arquitectura i espais
El terme minimalisme també s'utilisa per a descriure una tendència en el disseny i l'arquitectura, a on l'estructura es reduïx als seus elements necessaris. Els dissenyadors d'arquitectura minimalista se centren en la conexió entre dos plans perfectes, l'allumenament elegant i els espais buits que deixa l'eliminació de les formes tridimensionals en un disseny arquitectònic. L'arquitectura minimalista es va popularisar a finals de la década de 1980 en Londres i Nova York,[5] a on arquitectes i dissenyadors de moda varen treballar junts en les boutiques per a conseguir la simplicitat, utilisant elements blancs, allumenament fret i espais amplis en el mínim d'objectes i mobles.[6]
El disseny minimaliste ha estat molt influenciat pel disseny i arquitectura tradicional japonesa. Les obres dels artistes de De Stijl són una referència important. De Stijl va ampliar les idees d'expressió organisant meticulosament elements bàsics com les llínees i els plans.[7] Sobre el disseny de vivendes, els dissenys "minimalistes" més atractius no són realment minimalistes perque són més grans i utilisen materials de construcció i acabaments més cars.
Es pot igualment parlar d'una arquitectura minimalista visible en l'obra de, per eixemple: Ludwig Mies van der Rohe, John Pawson, Souto de Moura, Tadao Vaig, Hiroshi Naito o Rudi Riccioti. Hi ha observadors que descriuen l'aparició del minimalisme com una resposta a la desvergonya i el caos de la vida urbana. En Japó, per eixemple, l'arquitectura minimalist a va escomençar a guanyar adeptes en la década de 1980, quan les seues ciutats varen experimentar una ràpida expansió i un gran aument de població. El disseny es va considerar un antídot contra la "marejant presència del tràfic, la publicitat, les escales dels edificis desordenats i les imponents calçades. "[8] L'entorn caòtic no només va ser impulsat per l'urbanisació, l'industrialisació i la tecnologia, sino també per l'experiència japonesa de tindre que demolir constantment estructures a causa de la destrucció provocada per la Segona Guerra Mundial i els terremots, incloent les calamitats que comporta com el fòc. La filosofia del disseny minimaliste no va aplegar a Japó per mig d'un atre país, puix ya formava part de la cultura japonesa arraïlada en la filosofia zen. Hi ha els qui atribuïxen específicament el moviment de disseny a l'espiritualitat i la visió de la naturalea de Japó.[9]
L'arquitecte Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) va adoptar el lema "Menys és més" per a descriure la seua estètica.[10] La seua tàctica consistia en organisar els components necessaris d'un edifici per a crear una impressió d'extrema simplicitat: utilisava cada element i detall per a servir a múltiples propòsits visuals i funcionals; per eixemple, dissenyant un sol que també servira de radiador, o un enorme fumeral que també albergara el bany. El dissenyador Buckminster Fuller (1895-1983) va adoptar l'objectiu de l'ingenier de "fer més en menys", pero les seues preocupacions estaven orientades a la tecnologia i l'ingenieria més que a l'estètica.[11]
El minimalisme japonés en mobles i interiorisme
El minimalisme japonés s'estén més allà de l'arquitectura i entra en l'àmbit del disseny de mobles i interiorisme. De la mateixa manera que en l'arquitectura, este enfocament se centra en la simplicitat, funcionalitat i estètica, pero també incorpora fortament la filosofia zen i la conexió en la naturalea.
Mobles japonesos minimalistes solen ser baixos i propencs al sol, reflectint la tradició d'assentar-se en el sol en estores de tatami. A sovint, els mobles estan desprovistos d'adorns innecessaris i emfatisen la bellea de la fusta natural i l'artesania. Els futones, les taules baixes i els coixins de sol són elements comuns.
El disseny d'interiors minimaliste japonés es caracterisa per espais amplis i rebujats que inviten a la reflexió i la serenitat. Les particions deslizantes, o shoji, fetes de paper d'arròs i fusta, permeten als residents reconfigurar l'espai segons les seues necessitats, promovent un us flexible i eficient de l'espai. Estos espais també es complementen en una paleta de colors neutres i naturals, que evoquen tranquilitat i calma.
En la decoració, cada objecte té un propòsit i un lloc. No hi ha espai per al desorde o l'acumulació innecessària. Els elements decoratius, quan inclouen, solen ser d'orige natural, com a pedres, branques o flors, i s'elegixen per la seua capacitat per a evocar la naturalea i la serenitat.
L'integració de la naturalea en la llar és essencial en el disseny japonés. Ya siga a través d'un jardí zen, una menuda font o inclús l'elecció de materials naturals, la naturalea sempre està present, recordant als residents la bellea i la impermanencia de la vida.
Esta estètica ha influenciat àmpliament a dissenyadors de tot lo món, valorant no solament la funció i utilitat d'un objecte, sino també la seua capacitat per a evocar calma, serenitat i un sentit de propòsit. Aixina, pese a la seua senzillea aparent, estos espais i objectes dissenyats baix l'influència del minimalisme japonés[12] són profundament contemplativos i atemporales.
Conceptes i elements de disseny
El concepte de l'arquitectura minimalista consistix en reduir tot a lo essencial i conseguir la simplicitat.[13] L'idea no és prescindir completament de l'ornamentació,[14] sino que totes les parts, detalls i unions es consideren reduïdes a un estat en el que no es puga llevar res més per a millorar el disseny.[15]
Les consideracions per a les "essències" són la llum, la forma, el detall del material, l'espai, el lloc i la condició humana.[16] Els arquitectes minimalistes no només consideren les qualitats físiques de l'edifici. Consideren la dimensió espiritual i lo invisible, escoltant la figura i prestant atenció als detalls, a les persones, a l'espai, a la naturalea i als materials,[17] creent que açò revela la qualitat abstracta d'alguna cosa que és invisible i ajuda a la busca de l'essència d'eixes qualitats invisibles, com la llum natural, el cel, la terra i l'aire. Ademés, "òbrin un diàlec" en l'entorn per a decidir els materials més essencials per a la construcció i crear relacions entre els edificis i els llocs.[14]
En l'arquitectura minimalista, els elements de disseny s'esforcen per transmetre el mensage de simplicitat. Les formes geomètriques bàsiques, els elements sense decoració, els materials simples i les repeticions de les estructures representen una sensació d'orde i calitat essencial.[18] El moviment de la llum natural en els edificis revela espais senzills i nets.[16] A finals del XIX, quan el moviment de les arts i l'artesania es va fer popular en Gran Bretanya, la gent va valorar l'actitut de "veritat dels materials" sobre les característiques profundes i innates dels materials.[19] Els arquitectes minimalistes "escolten la figura" en humiltat, buscant l'essència i la simplicitat redescubriendo les valioses qualitats dels materials simples i comuns.[17]
Influències de la tradició japonesa
- Artícul principal → Arquitectura japonesa.
L'idea de simplicitat apareix en moltes cultures, especialment en la cultura tradicional japonesa de la filosofia budiste zen. Els japonesos manipulen la cultura zen en elements estètics i de disseny per als seus edificis.[21] Esta idea de l'arquitectura ha influït en la societat occidental, especialment en Estats Units des de mediats del XVIII.[22] Ademés, va inspirar l'arquitectura minimalista en el XIX.[15]
Els conceptes zen de simplicitat transmeten les idees de llibertat i essència de la vida.[15] La simplicitat no és només un valor estètic, sino que té una percepció moral que indaga en la naturalea de la veritat i revela les qualitats internes i l'essència dels materials i objectes.[23] Per eixemple, el jardí d'arena del temple Ryōan-ji demostra els conceptes de simplicitat i esencialidad a partir del considerat escenari d'unes poques pedres i un enorme espai buit.[24]
El principi estètic japonés de Ma es referix a l'espai buit o obert. Elimina totes les parets internes innecessàries i obri l'espai. El buit de la disposició espacial reduïx tot a la calitat més essencial.[25]
L'estètica japonesa del wabi-sabi valora la calitat dels objectes simples i senzills.[26] Aprecia l'absència d'elements innecessaris, atesora una vida en calma i pretén revelar el caràcter innat dels materials.[27] Per eixemple, l'art floral japonés d'ikebana té com a principi central deixar que la flor s'expresse. Es tallen les branques, els fulls i les flors de les plantes i només es conserva la part essencial de la planta. Açò transmet l'idea de calitat essencial i caràcter innat en la naturalea.[28]
Arquitectes minimalistes i les seues obres
L'arquitecte minimaliste japonés Tadao Vaig transmet en les seues obres l'esperit tradicional japonés i la seua pròpia percepció de la naturalea. Els seus conceptes de disseny són els materials, la geometria pura i la naturalea. Normalment utilisa el formigó o la fusta natural i la forma estructural bàsica per a conseguir austeritat i rajos de llum en l'espai. També establix un diàlec entre el lloc i la naturalea per a crear una relació i un orde en els edificis.[29] Les obres de Vaig i la traducció dels principis estètics japonesos són molt influents en l'arquitectura japonesa.[30]
Una atra arquitecta minimalista japonesa, Kazuyo Sejima, treballa pel seu conte i junt en Ryue Nishizawa, com SANAA, produint icònics edificis minimalistes japonesos. Se li atribuïx la creació i influència d'un gènero particular del minimalisme japonés,[31] Els dissenys delicats i inteligents de Sejima poden utilisar el color blanc, les seccions de construcció primes i els elements transparents per a crear el fenomenal tipo d'edifici que sol associar-se en el minimalisme. Entre les seues obres es troben el New Museum (2010) de Nova York, Small House (2000) de Tòquio, House surrounded By Plum Trees (2003) de Tòquio.
En el Pabelló de Conferències de Vitra, Weil am Rhein, 1993, els conceptes són reunir les relacions entre l'edifici, el moviment humà, el lloc i la naturalea. Lo que com un punt principal de l'ideologia del minimalisme que establix el diàlec entre l'edifici i el lloc. L'edifici utilisa les formes simples del círcul i el rectàngul per a contrastar l'espai ple i buit de l'interior i la naturalea. En el vestíbul hi ha una gran finestra apaisada que mira a l'exterior. En això es conseguix la senzillea i el silenci de l'arquitectura i es potencia la llum, el vent, el temps i la naturalea en l'espai.[32]
John Pawson és un arquitecte minimaliste britànic; els seus conceptes de disseny són l'ànima, la llum i l'orde. Creu que, per mig de la reducció del desorde i la simplificació de l'interior fins a un punt que supera l'idea de calitat essencial, es conseguix una sensació de claritat i riquea de la simplicitat en lloc de buit. Els materials del seu disseny revelen la percepció cap a l'espai, la superfície i el volum. Ademés, li agrada utilisar materials naturals per el seu viveza, el seu sentit de la profunditat i la seua calitat d'individu. També li atrauen les importants influències de la filosofia zen japonesa.[33]
Calvin Klein Madison Avenue, Nova York, 1995-96, és una boutique que transmet les idees de moda de Calvin Klein. Els conceptes de disseny interior de John Pawson per a este proyecte consistixen en crear disposicions espacials senzilles, tranquiles i ordenades. Va utilisar sols de pedra i parets blanques per a conseguir la simplicitat i l'harmonia de l'espai. També fa recalcament en la reducció i elimina les distorsió visuals, com l'aire acondicionat i les llànties, per a conseguir una sensació de purea per a l'interior.[34]
Alberto Camp Baeza és un arquitecte espanyol i descriu la seua obra com a arquitectura essencial. Valora els conceptes de llum, idea i espai. La llum és essencial i conseguix la relació entre els habitants i l'edifici. Les idees deuen complir la funció i el context de l'espai, les formes i la construcció. L'espai està conformat per les formes geomètriques mínimes per a evitar la decoració que no és essencial.[35]
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Ballesteros Arranz, Ernesto (2013). Arte en la segunda mitad del siglo XX, Hiares Multimedia, p. 14. ISBN 9788416015306.
- ↑ [1]
- ↑ rayedevane. «Principales características del arte minimalista» (en español). Archivat des de l'original, el 2 de enero de 2023. Consultat el 2 de enero de 2023.
- ↑ Cerver, 1997, pp. 8-11.
- ↑ defachadas (2010-12-18). «Arquitectura minimalista ¿Qué es exactamente? Algunos lindos diseños» (en español). Archivat des de l'original, el 2011-09-28.
- ↑ The Art Story. «De Stijl Movement Overview» (en inglés). Archivat des de l'original, el 2 de enero de 2024. Consultat el 16 de octubre de 2022.
- ↑ Ostwald, Michael; Vaughan, Josephine (2016). The Fractal Dimension of Architecture, Suiza: Birkhäuser; Springer International Publishing, p. 316. ISBN 9783319324241.
- ↑ Cerver, 1997.
- ↑ VéaseJohnson 1947. El lema del diseñador industrial Dieter Rams, "Menos pero mejor", transmitía un sentimiento similar.
- ↑ Johnson, 1947, p. 49.
- ↑ «La Influencia del Minimalismo Japonés en el Diseño de Muebles Contemporáneos».
- ↑ Bertoni, 2002, p. 10.
- ↑ 14,0 14,1 Rossell 2005, p. 6
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Pawson 1996, p. 7
- ↑ 16,0 16,1 Bertoni 2002, pàg. 15-16
- ↑ 17,0 17,1 Bertoni 2002, p. 21
- ↑ Pawson, 1996, p. 8.
- ↑ Saito, 2007, pp. 87-88.
- ↑ 森神逍遥 『侘び然び幽玄のこころ』桜の花出版、2015年 Morigami Shouyo, "Wabi sabi yugen no kokoro: seiyo tetsugaku o koeru joi ishiki" (japonés) ISBN 978-4434201424
- ↑ Saito, 2007, pp. 85-97.
- ↑ Lancaster, 1953, pp. 217-224.
- ↑ Saito, 2007, p. 87.
- ↑ Pawson, 1996, p. 98.
- ↑ Bertoni, 2002, p. 23.
- ↑ Saito, 2007, p. 85.
- ↑ Pawson, 1996, pp. 10-11.
- ↑ Saito, 2007, p. 86.
- ↑ Bertoni, 2002, pp. 96-106.
- ↑ Cerver, 1997, p. 13.
- ↑ Puglisi, L. P. (2008), New Directions in Contemporary Architecture, Chichester, John Wiley and Sons.
- ↑ Cerver, 1997, pp. 18-29.
- ↑ Pawson, 1996, pp. 10-14.
- ↑ Cerver, 1997, pp. 170-177.
- ↑ Bertoni, 2002, p. 182.