Ikebana
Ikebana (生け花? "Flor vivent") és el nom usat per a denominar l'art japonés de apany floral. També és conegut com kadō (華道 o 花道?) , "el camí de les flors".
Història
En l'introducció del budisme en Japó a través de Coreja i China en el VI, va aplegar també la costum del kuge, o ofrenes de flors en l'altar. Un sacerdot budiste de nom Ono-No-Imoko, insatisfet en la forma despreocupada en la que els sacerdots feyen les ofrenes florals en l'altar de Buda, va experimentar en apanys que simbolisaven tot l'univers. En els seus dissenys, les flors i les branques es dirigien cap a dalt (mai cap a avall), i es disponien en grups de tres per a representar l'armoniosa relació entre el cel, el home i la terra.
Els sacerdots varen continuar fent apanys florals durant centenars d'anys, pero no hi ha constància de cap forma o disseny que seguira un sistema particular fins a finals de el XV. En esta época, simultàneament al Renaixença italiana, Japó va experimentar una explosió de desenroll artístic, i es va crear l'arquitectura tradicional japonesa, tal i com la coneixem hui en dia, la poesia haiku, el teatre noh, la jardineria i es va iniciar la formació de distintes Escoles de Ikebana que han anat evolucionant i definint els seus apanys des d'un punt de vista més tradicional o innovador, fluctuant sempre entre estils més formals o informals.
En el XIV, durant el més de juliol, molts festivals (p.ej. el de Tanabata) se celebraven en els més importants temples i santuaris. Tals events es coneixien en el nom de: Shichiseki-Horaku-no-Hana. Més alvance en el periodo Kamakura (1192-1333) es va posar de moda construir dins d'un quarto (zashiki) una espècie de caseta (Tokonoma) a on es colocaven un apany floral, incens i una vela. Per l'estrechez del Tokonoma, els apanys florals es varen fer per a ser vists només de front.
En dita época el concurs de flors Hana-Awase va aplegar a formar part del concurs de poesia ya existent molts anys arrere: Uta-Awase. En motiu d'estos concursos no solament es combinaven els dos arts, sino que s'exhibien vasijas, contenidors i floreros. Els cortesanos, samuráis i monges competien pel millor premi, concursando en flors exòtiques o vasijas de delicada bellea dutes de China.
És la creació del primer apany floral, de llínea molt estricta, en moltes regles i restriccions cridat Tatebana (flor de peu/vertical) que es pot considerar com a primer estil que es pot cridar Ikebana. Les branques i flors es va colocar en un florero alt i estret. En el llibre més antic de Ikebana Kaoirai no Kadensho (1499) presenta ilustracions sobre estos apanys florals realisats en vasijas, en fondo d'arena.
En eixa época, el principal mestre d'apanys florals es dia Ikenobo Sengyo. Després, en el XVI, es varen crear regles precises i complicades per als apanys florals. Est donaria pas a l'estil Rikka establit per l'escola de Ikenobo.
L'estil Rikka era usat per a ocasions ceremoniales. Va sorgir un estil menys formal i complicat cridat Nageire, preferit per la gent comuna. Moltes escoles de Ikebana varen aparéixer durant el periodo Edo (1603-1868). En 1820, l'escola de Ikenobo, a partir de l'estil Nagerie va establir l'estil Shoka que era de nou un estil ortodox.
Durant el periodo Meiji (1868-1912), els estils de l'escola Ikenobo es varen considerar molt estàtics i conservadors. Molts mestres de Ikebana, influenciats per la cultura occidental, varen tractar de modernisar l'art de l'apany floral. Varen sorgir estils moderns d'apanys florals com el Moribana, principalment durant el periodo Taisho (1912-1926). Despuix de la Segona Guerra Mundial va aparéixer l'estil lliure de Ikebana.
L'acadèmia "Sanguetsu" va ser creada en juny de 1972 de Mokichi Okada (岡田茂吉), com una atra escola de Ikebana. Es caracterisa per un estil senzill i estricte.
En 1977, el director de l'escola Ikenobo va dividir l'estil Shoka en dos: el Shofutai que és tradicional i el Shimputai que és més lliure i expressiu. Igualment, l'estil de Ikebana més formal i tradicional, el Rikka, va ser dividit en dos estils en 1999.
Actualment en Occident, a pesar del creixent interés per l'art i l'arquitectura japonesa, el Ikebana, desafortunadament, és a voltes definit simplement com unes normes per a colocar flors en un recipient i conseguir un efecte decoratiu, molt de moda en els gusts estètics actuals, ometent les subtilea, la riquea i la profunditat d'esta antiga disciplina. No obstant, no hi ha perque adoptar totes les respostes culturals japoneses sobre la naturalea per a poder gojar i practicar ikebana. Tot lo que es necessita és observar atentament la forma i fases de creiximent de les flors i atres elements vegetals i el seu desenroll a lo llarc de les estacions. Els mijos de autoexpresió de la naturalea són molt poderosos i ajuden a desenrollar la nostra habilitat per a vore noves formes, accentuant la singular bellea de cada element, treballar en l'essència del model en la naturalea permet a la composició expressar molt en molt poc i expressar en bellea la naturalea canviant de totes les coses.
Apany floral
En la cultura japonesa va sorgir el ikebana, que des d'Occident pot interpretar-se com unes normes per a realisar apanys florals en una estètica distinta a l'occidental. Pero el ikebana és alguna cosa més, és un antic art que emergix d'un respecte cap a la naturalea profundament arraïlat en la cultura japonesa, com moltes atres formes d'art japonés, tals com la caligrafia, la cerimònia del té i la poesia haiku. El ikebana és una disciplina basada en una forma de viure en comunicació en la naturalea– un do o filosofia.
El poeta japonés d'Haikai, Matsuo Basho (1644-1694), va escriure en un dels seus diaris, “Tots els que conseguixen descollar en l'art posseïxen una cosa en comuna: una ment en comunió en la naturalea a lo llarc de les estacions... i tot lo que veu una ment aixina és una flor i tot lo que una ment aixina somia és la lluna...”
Es tracta de la composició de motius decoratius per mig de flors, encara que també branques, fulles, fruts i llavors. Ademés del seu propòsit estètic, també s'utilisa com a método de meditació, ya que està conectat en el fluix de les estacions i cicles de la vida.
El fet de que les obres siguen efímeres, pel material de que estan fetes, ho convertix en un acte de reflexió sobre el pas del temps.
L'orige d'este art, de més de 500 anys de història, va ser religiós, pero actualment s'ha exportat a tot lo món, i s'ha convertit en un hobby de la classe alta europea i nortamericana.
Més que simplement posar les flors en un recipient, el ikebana és un art disciplinado en el que la naturalea i l'humanitat s'unixen. Contràriament a l'idea de l'apany floral com una colecció d'acort multicolor de flors, a sovint es fa recalcament en atres àrees de la planta, tals com brots i fulls, i crida l'atenció cap a la forma, llínea, etc. Encara que ikebana és una expressió creativa, té certes regles que rigen la seua forma. La principal regla és que tots els elements utilisats en la construcció deuen ser d'orige orgànic, ya siga branques, fulls, herbes, o flors. L'intenció de l'artiste darrere de cada disposició s'ilustra a través de combinacions de colors d'una peça, les formes naturals, llínees elegants i generalment implica el sentit de la disposició.
Un atre aspecte en el present ikebana és la seua ocupació del minimalisme. És dir, un apany pot consistir en només un número mínim de flors escampades entre els brots i fulls. L'estructura d'un apany floral japonés es basa en un triàngul escaleno definida per tres punts principals, per lo general branques, considerada en algunes escoles per a simbolisar el cel, la terra i el home, i en uns atres, el sol, la lluna i la terra. El contenidor també és un element clau de la composició, i varis estils de la ceràmica poden ser utilisats en la seua construcció.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ikebana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.