Mars 3
La sonda Mars 3 (en rus Марс 3, Mart 3) era una nau idèntica a la Mars 2, cada una en un mòdul orbital i un mòdul de descens acoplat, desenrollades en el marc del programa Mars de sondes soviètiques per a l'exploració de Mart.[1] El principal objectiu del orbitador Mars 3 era l'obtenció d'imàgens de la superfície marcianana i de les núvols, determinar la temperatura, estudiar la topografia, composició i propietats físiques de la superfície, aixina com medir les propietats de l'atmòsfera, medir el vent solar i els camps magnètics marcianà i interplanetari.[2] També actuaria com a repetidor cap a la Terra de les senyals enviades pel mòdul aterrizador.[3][4]
El principal objectiu científic del mòdul de descens mars 3 era realisar un amartizaje suau en Mart, tornar fotografias de la superfície i enviar senyes de les condicions meteorològiques, aixina com de la composició atmosfèrica i de les propietats mecàniques i químiques del sol. La sonda mars 3 va ser la primera que va realisar un amartizaje suau en la superfície de Mart.
Les naus
Entre els dos mòduls tenien una massa total de 4.650 quilograms en el moment del llançament incloent el combustible. L'altura de la nau era de 4,1 metros i aplegava fins als 5,9 metros d'envergadura en els dos panels solars desplegats, mentres que el diàmetro de la base era de dos metros. De la massa total, 3.440 quilograms pertanyien al orbitador carregat de combustible i 1.210 kg eren del mòdul de descens també en el combustible carregat.[3]
El sistema de propulsió estava situat en la part inferior del cos cilíndric de la nau que era el principal element de la sonda. Estava format per un tanc de combustible cilíndric dividit en compartiment per a estajar el combustible i l'oxidant.[1] El motor estava colocat en un soport en la part baixa del tanc i el mòdul de descens estava situat en la part superior del bus de l'orbitador. Els dos panels solars s'estenien en els laterals del cilindre i una antena parabòlica de 2,5 metros situada en el lateral junt als radiadors servia per a les comunicacions en alt guany.
La telemetría era transmesa per la nau a 928,4 MHz. Els instruments i els sistemes de navegació estaven situats en la part baixa de la sonda i l'antena per a les comunicacions en el aterrizador estava ancorada als panels solars. Ademés la nau duya tres antenes direccionals de baixa potència que se situaven prop de l'antena parabòlica.
Instrumentació de l'orbitador
Els experiments científics es trobaven en la seua majoria en compartiment herméticament sagellats. La sonda mars 3 portava:
Un radiómetro infrarroig d'1 kg de pes que treballa entre les 8 i 40 micras per a determinar la temperatura de la superfície marcianana.
Un fotómetro per a realisar anàlisis espectrals per absorció de les concentracions del vapor d'aigua atmosfèric en la llínea de les 1,38 micras.
fotómetro infrarroig.
Un fotómetro ultravioleta per a detectar l'argón, oxigen i hidrogen atòmic.
Un sensor Lyman-alfa per a detectar hidrogen en l'atmòsfera superior.
Un fotómetro de ranc visible que estudiava sis franges estretes entre les 0,35 i 0,70 micras.
Un radiotelescopi i un radiómetro per a determinar la reflectivitat de la superfície i l'atmòsfera en el visible (0,3 a 0,6 micras) i la ràdio-reflectivitat de la superfície en el ranc dels 3,4 cm, aixina com la permeabilitat dielèctrica per a determinar la temperatura de la superfície a 50 centímetros de profunditat.
Un espectrómetro infrarroig per a medir la banda d'absorció del diòxit de carbono en la banda de les 2,06 micras, per a tindre una estimació de l'abundància.
Ademés la sonda duya una cambra en una llongitut focal de 350 milímetros per a l'àngul estret i de 52 milímetros per a l'àngul ample, abdós en el mateix eix i en varis filtres de llum en roig, vert, blau i ultravioleta. El sistema d'imàgens tornava fotografies escanejades de 1000 x 1000 píxels en una resolució entre els 10 i els 100 metros, obtingudes en un laboratori d'image que duya la sonda.
Es varen portar a terme experiments de ràdio-ocultació quan les transmissions de radi travessaven l'atmòsfera, obtenint nova informació sobre la seua estructura en observar la refracció de la senyal. Durant el vol fins a Mart es varen realisar mides dels rajos còsmics galàctics i de la radiació solar. Huit sensors independents de plasma electrostàtic estaven a bordo per a determinar la velocitat, temperatura i composició del vent solar en el ranc entre els 30 i els 10 000 eV. Un magnetómetro de tres eixos que servia per a medir els camps magnètics interplanetaris i marcià, estava colocat en un braç extensible situat en un panel solar.
Este orbitador duya ademés un experiment francés que no duya la sonda Mars 2. Es dia Spectrum-1 i servia per a medir la radiació solar a llongituts d'ona mètriques, en conjunció en receptors en la Terra per a estudiar les causes de les erupció solars. L'antena del Spectrum-1 estava montada en un dels panels solars.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «NASA - NSSDCA - Spacecraft - Details». nssdc.gsfc.nasa.gov. Consultat el 2021-12-01.
- ↑ «La sonda espacial Mars-3 va aterrisar en el Planeta Rojo fa 46 anys» (en és-es). és.rbth.com. Consultat el 2021-12-01.
- ↑ 3,0 3,1 «50 anys de la sonda Mars 3, primera que va aterrisar suaument en Mart». www.europapress.es. Consultat el 2021-12-01.
- ↑ «40 anys de la sonda soviètica Mars 3 | GTD Blog». www.gtd.es. Consultat el 2021-12-01.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mars 3» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.