Indoeuropeizació

L'indoeuropeisació va ser un procés d'assimilació cultural, bàsicament relacionat en la etnogénesis i la llingüística de parts d'Eurasia occidental, que pot ser parcialment reconstruït per mig de la llingüística històrica, l'arqueogenética i l'arqueologia.

Expansió dels pobles indoeuropeos des de la seua regió originària. En vert obscur es marca la regió originària a on va poder parlar-se el proto-indoeuropeo, mentres que el vert clar mostra l'extensió actual de les llengües indoeuropeas, alguna cosa menor de lo que va poder haver segut en el passat, ya Àsia Central posteriorment va ser invadida per pobles túrquicos.

Les senyes arqueogenéticos indiquen que entre el 3000 a. C. i el 2000 a. C. es varen produir moviments migratoris procedents de l'estepa póntica, acompanyats per la difusió dels haplogrupos R1b i R1a cap a Europa.

Les primeres fases d'este procés varen estar en part associades a la cultura del got campaniforme i a la cultura de la ceràmica cordada, abdós en traces culturals vinculades a l'anterior cultura yamna. Es considera que estes migracions es relacionen en l'expansió de les llengües indoeuropeas des d'una regió originalment llimitada, que coincidix de forma aproximada en l'àrea atribuïda a la cultura yamna. En eixe territori s'hauria desenrollat la fase final del protoindoeuropeo abans del seu fragmentacion en diferents branques.

Ademés, va haver moviments similars cap a Àsia Central i regions situades més al sur, que varen contribuir a la indoeuropeizacion de parts d'Àsia occidental, Àsia Central, Iran i el nort del subcontinent indi, a on també s'observa un increment de linajes arqueogenéticos associats al haplogrupo R1a.

Panorama general

Artícul principal → Història genètica d'Europa.

La indoeuropeisació va ser un procés d'etnogénesis, a on poblacions procedents de la estepa póntica, es hibridaron en poblacions europees descendents dels primers agricultors europeus, de tal manera que tant la llengua, com la religió i aspectes tecnològics procedents de la cultura yamna varen ser predominants. No obstant, igualment la eviencia arqueogenética mostra que les poblacions resultants varen conservar una gran part del acerbo genètic. En particular, la indoeuropeisació sembla haver-se portat a terme per mig de moltes relacions d'hòmens en linajes esteparis (prop del 70% de la contribució al cromosoma I són subramas del haplogrupo R, i en este cas se li dona una antiguetat de 18 500 anys. en gran mida aplegat de les estepas pónticas), mentres que el 75% del ADN mitocondrial associat a l'herència materna sembla d'orige preindoeuropeo. El resultat és que l'ADN autosómico procediria en un 45-65% dels agricultors neolítics preindoeuropeos (EEF), un 25-50% de pobles indoeuropeos (este percentage varia llaugerament a lo llarc d'Europa) i 10-25% dels caçadors-recolectors paleolítics (WHG). Este procés d'indoeuropeisació seria l'últim gran canvi en la prehistòria europea, que hauria segut un fenomen etnolingüístico i social general.

Indoeuropiezación de la Península ibèrica

Artícul principal → Història genètica de la península ibèrica.

En la península ibèrica este procés hauria donat lloc als pobles prerromanos sense haver-se integrat en els circuits que van creant els centres dominants en el procés d'historisació. Són diferenciació que encaixen en els processos culturals i no pròpiament en les distincions ètniques de base.

Quan es fa alusió a pobles indoeuropeos, coneguts per senyes escasses i difícils de precisar, el prototip de les quals seria el dels ligures, en realitat s'està volent dir que determinades comunitats, ya en periodo històric, encara que fòra durant una etapa molt breu dins d'ell, es conservaven encara les seues peculiaritats sense haver-se indoeuropeizado.

El procés d'integració de la península no va ser homogéneu i en això es basa precisament la complexitat del desenroll històric des de la Prehistòria fins a l'unificació peninsular. Ara be, més que pobles indoeuropeos, cal referir-se a l'història de comunitats en traces culturals que es conserven des de la situació prèvia a la presència d'influències indoeuropeas.

D'un atre costat, si la difusió llingüística no representa necessàriament l'identificació en grups ètnics i, si el fet de que unes zones s'hagen indoeuropeizado i unes atres no, no significa per força que calga establir entre les seues habitants distincions de tipo ètnic, en este pla també la senya arqueològica, en més motiva, resulta cada volta més impropi per a establir identificacions ètniques. Sense dubte, pot ser significatiu de que s'estenguen o no, a partir d'un punt determinat, certes pràctiques funeràries o formes d'instruments líticos o métodos de fabricació de ceràmica o d'objectes metàlics, pero ya és més difícil identificar una forma ceràmica o un tipo d'enterrament d'un poble.

No obstant, existixen senyes arqueològiques que, per la seua rellevància, o per haver servit com a argument per a l'identificació de determinats senyes històriques procedents d'atres fonts, mereix la pena que es tinguen en conte ya que el no acceptar l'identificació mecànica no vol dir que la chafada arqueològica no represente, d'una manera menys simple, un element objectivament significatiu de lo que ha ocorregut en el camp de les transformacions històriques, en l'idea de que tals transformacions no estan constituïdes solament per moviments de colectivitat, sino, abans be, d'una manera que revist major importància, per canvis que afecten a l'interior mateix de les comunitats, deguts a condicions internes o externes, a dinàmiques resultants dels propis enfrontaments o a l'efecte de contactes en atres comunitats, en plans específics o bèlics, en situació de paritat evolutiva o de superioritat o inferioritat, cultural o material, numèrica o instrumental.