Funambulisme[1] és l'art de caminar a lo llarc d'un prim aram, corda o similar mínima superfície de respal, practicat des de l'antiguetat clàssica pels funámbulos (del llatí funambulus, de «funis» -cuerdo-, i «ambulare» -anar-).[2] És conegut també com volatinero i «alambrista».[3]

Erro al crear miniatura:
Cartell publicitari hongarés de 1880, anunciant diversos números de funambulismo de l'artiste francés Charles Blondin.

Es diu que els equilibristes realisaven actuacions espontànees en la part alta dels carrers de Roma i inclús en el Coliseu. Els romans cridaven a estos artistes funambula, i hui funambuliste és el terme tècnic per a designar als equilibristes i caminantes de corda fluixa. Antigues pintures d'algeps, enterrades durant 1700 anys baix la cendra volcànica que va sepultar l'antiga ciutat de Pompeya, representen lo que semblen menuts dimonis caminant sobre lo que sense dubte són cuerdo fluixes tendides sobre armassons en forma de A, una estructura que els funámbulos seguixen utilisant hui en dia. Este descobriment amplia el registre escrit (o pintat) del funambulismo fins a l'any 79 d. C.

La corda fluixa no és només un deport antic, sino també mundial. Els historiadors no poden precisar des de quàn existix la tradició coreana del jultagi, pero és possible que començara ya en l'any 57 a. C. El Jultagi, considerat hui partix del patrimoni cultural coreà, és una forma única de funambulismo en la que els artistes combinen l'acrobàcia en la música i l'actuació.


Història

  La tradició acrobàtica està present en moltes cultures i hi ha evidència de que les primeres tradicions es varen originar fa varis mils d'anys. Per eixemple, la civilisació minoica cap a l'any 2000AdC. conté descripcions d'ardits acrobàtics a lloms de bous.

Coneguts entre els grecs com schoinobates (σχοινοβάτης, danzantes en la corda), segons pareix varen ser introduïts en la Roma. Terencio fa menció d'un funámbulo que havia distret al seu públic durant la primera representació de la seua comèdia La sogra (Hecyra, 165 a. C.). Per la seua banda, conte Marco Aurelio en el seu Meditacions que estant ell i Lucio Vero presenciant els jocs manats per a celebrar els seus triumfos i que havent caigut un dels funámbulos quan estava dansant, va manar Marco Aurelio que es tendiren matalafs baix de la corda i que tal gest de prudència va poder ser l'orige de la costum de posar baix d'ella una ret.[4]

Les corts tribals de l'Europa medieval contaven a sovint en espectàculs acrobàtics en els seus entreteniments, en els que s'incloïen malabares.

En China, les acrobàcia formaven part de la cultura de la Dinastia Han. Llavors, les acrobàcia formaven part de les festes i festivals.[5] Per a l'época de la Dinastia Tang les acrobàcia varen tindre el mateix desenroll que en Europa durant l'Edat Mija, es varen desenrollar en l'exposició del pati del VII. fins a el X.[6] L'acrobàcia ha seguit sent una part important de la tradició chinenca fins als nostres dies.

Actualment hi ha alguns funambulistes molt coneguts com Nik Wallenda o Aisikaier Wubulikasimu


Diferenciació

Les actuacions en la corda fluixa o en la corda de ball es denominen dansa de la corda, i en la corda alta, marcha de la corda (d'aram).


Corda fluixa

 

Artícul principal → Corda fluixa.

La corda fluixa és una corda que penja solta entre dos punts fixos. En el balancege es realisen varis trucs en ell. Llaugers moviments de balancege cap als costats mantenen al ejecutante en equilibri. Ademés de caminar i girar sobre la corda fluixa, hi ha molts trucs diferents, com montar en monociclo, jugue malabares, parar-se en les mans i el cap, i engrunsar-se.

 
Detall dels peus d'un equilibriste sobre una corda.


Corda de ball

La corda de ball, de la mateixa manera que la corda fluixa, està subjecta a dos punts fixos a una altura de fins a 4 m. No obstant, es tensa en una força de tracció de fins a 40 kN. Per això també se li crida corda rígida, directament traduïda de l'anglés "tight rope". Un palmito d'equilibri, en forma de gota o circular, sol servir d'ajuda per a l'equilibri. Una característica especial de la corda de ball és la seua suspensió, que és utilisada en particular pels artistes francesos. Açò facilita l'eixecució de la dansa en bots, girs i seqüències de passos. Les llongituts de les cordes en esta disciplina són d'uns 5 metros. S'utilisen cordes tensades o aparats autònoms. Les cordes laterals, com en les cordes altes, no són comunes.


Corda en altura

De la mateixa manera que la corda de ball, una corda alta és una corda fortament tensada feta d'aram i s'utilisa a majors altures. En el circ l'altura és d'uns 8 a 10 metros, a l'aire lliure pot superar els cent metros. Els equilibristes solen utilisar una percha d'entre 5 m i 20 m de llongitut i un pes de fins a 30 kg per a conseguir un major moment d'inèrcia i un centre de gravetat més baix, lo que facilita l'equilibri. No obstant, alguns artistes, especialment d'Amèrica i Espanya, també treballen a mà alçada, pero llavors solen fer-ho en una corda relativament curta. En les altures habituals a l'aire lliure i les llongituts de corda de fins a varis centenars de metros, és casi impossible soportar el vent i les vibracions que es produïxen sense un poste d'equilibri. Els cables llarcs estan assegurats a certs intervals en cordes de subjecció laterals ("cavaletti") per a evitar un balancege excessiu.

També es pot fer volantins, arcs, splits o bots en la corda tensada (corda de ball o corda fluixa), es pot montar en ella en un monociclo especialment preparat o assentar-se en una cadira colocada sobre la corda.

Tipos

El gran diccionari històric o Miscellanea curiosa de l'Història Sagrada i profana de Louis Moréri, editat en 1753, distinguix quatre gèneros de danzantes de corda:

  • Els que donaven regressos al voltant d'una corda en figura d'una roda al voltant del seu eix;
  • els que baixaven de dalt avall per damunt d'una corda recolzats sobre l'estòmec, oberts de braços i cames;
  • els que corrien sobre una corda estesa horisontalment o de dalt avall;
  • i els que brincar i dansaven sobre dita corda.

En Orient una de les més belles expressions del funambulismo és la dansa del jultagi.

 
Companyia de funambulistes front a l'Alcasser de Madrit, cap a 1596-1597.


Un eixemple del XVI

L'investigador i hispanista John Earl Varey (1922-1999) va analisar un curiós i estrany gravat guardat en el Museu Municipal de Madrit. En ell pot vore's una companyia de volatineros i funambulistes italians, "Els Germans Burattini", realisant els seus bots, danses, piruetes i proea davant el Real Alcasser de Madrit en l'últim lustre del XVI. Un d'ells, en els braços i cames desplegats, com un au, s'esgola sobre la seua pròpia pancha a lo llarc d'una soga tendida des d'una de les torres de l'alcasser fins a l'extrem de l'ensenar. És de supondre, encara que la miniatura no permet confirmar-ho, que l'acróbata es recolza en un tauló en un recalat que li servix de guia, al que va capcionat d'alguna manera. Segons pareix, tal eixercici rebia el nom de "despeño" o despeñadero.[7]


Biomecánica

Els acróbates mantenen el seu equilibri posicionant el seu centre de massa directament sobre la seua base de respal, és dir, desplaçant la major part del seu pes sobre les seues cames, braços o qualsevol part del seu cos que estiguen utilisant per a sostindre's. Quan estan en el sol en els peus un al costat de l'atre, la base de respal és àmplia en la direcció lateral pero estreta en la direcció sagital (d'arrere cap a avant). En el cas dels caminantes de corda fluixa, els seus peus estan paralels entre sí, un peu colocat davant de l'un atre mentres estan en el cable. Per lo tant, el balancege d'un caminante de corda fluixa és de costat a costat, el seu respal lateral s'ha reduït dràsticament. En abdós casos, ya siga de costat a costat o en paralel, el turmell és el punt de pivot.

Un caminante d'aram pot utilisar una percha per a equilibrar-se o pot estirar els braços perpendicularmente al seu tronc a modo de percha. Esta tècnica oferix vàries ventages. Distribuïx la massa llunt del punt de pivot, aumentant aixina el moment d'inèrcia. Açò reduïx l'acceleració angular, per lo que es requerix una major torsió per a fer girar a l'artiste sobre el cable. El resultat és un menor inclinament. Ademés, el ejecutante també pot corregir el balancege girant el poste. Açò crearà un parell de torsió igual i opost en el cos.

Els ballarins de corda fluixa solen dur sabatilles molt fines i flexibles, en solga de cuiro o de gamuza, per a protegir els peus de abrasió i magulladuras, pero permetent que el peu es curve al voltant del cable. Encara que és molt infreqüent en la pràctica, els funámbulos aficionats o inexpertos solen caminar descalzos per a poder agarrar el cable entre el dit gros i el segon. Açò es fa més a sovint quan s'utilisa una corda, ya que les fibres més suaus i sedosas són menys gravosas per al peu nuet que el cable trenat, més dur i abrasivo.


Vore també

Erro al crear miniatura:
Espectàcul de Jultagi en 2007.

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Diccionario Enciclopédico Abreviado Espasa-Calpe, tomo IV. Madrid, 1957.
  3. ↑ Gómez García, Manuel (1997). Diccionario del teatro, Madrid, Ediciones Akal, p. 333. ISBN 8446008270.
  4. ↑ Louis Moreri: El gran diccionario histórico, Louis Moreri. Editor Frères de Tournes 1753. Traducido por José Miravel y Casadevante. Fuente: Universidad Complutense de Madrid.
  5. ↑ «redpanda2000». Archivat des de l'original, el 14 de enero de 2018. Consultat el 18. 05. 2016.
  6. ↑ Pasadena.edu
  7. ↑ Amorós, Andrés y Díez Borque, José María (1999). Historia de los espectáculos en España, Castalia, Madrid, pp. 51-52. ISBN 8470398253.

Enllaços externs