Eclecticisme
La paraula eclecticisme[1] ve del grec ἐκλέγω eklégō[2] (“recollit, <dfn>triat</dfn>, <dfn>selecte</dfn>, <dfn>excelent, d'èlit, designat, excelso, pur, sant</dfn>”)[3] + -ismo (activitat, doctrina, sistema). En l'Escolàstica és utilisat el terme eklectós (elegit), en el sentit d'elegit de Deu, pero l'historiador Dionisio de Halicarnaso usa eklectikoi en el sentit de «els que trien».[4]

És una escola filosòfica que procura conciliar les doctrines que semblen millors o més verosímils, encara que procedixquen de diversos sistemes.[5] En resum, l'eclecticisme filosòfic és un enfocament conceptual que consistix en combinar o tractar d'harmonisar opinions, teories, tesis, estils i idees derivades de distints sistemes filosòfics per a obtindre informació complementària d'un tema o per a crear alguna cosa nou que no s'adapta a una realitat única o preexistente.[6]
Definició
L'eclecticisme és un enfocament conceptual que no s'até rígidamente a un paradigma o un conjunt de supòsits, sino que es basa en múltiples teories, estils, idees per a obtindre informació complementària d'un tema, o aplica diferents teories en casos particulars. Ademés, l'eclecticisme no exigix fer nous descobriments, ni inventar noves hipòtesis. És, més be, un profunt anàlisis de lo que uns atres varen descobrir i acceptar solament lo que els sembla verdader (per a poder diferenciar lo verdader usen l'individualisme racional per a jujar els principis d'un sistema, la seua millor guia és l'experiència) i profitós de cada u d'ells per a conciliar en una sola doctrina els elements de diferents corrents filosòfiques.
En general, el seu objecte d'estudi és el coneiximent, el qual s'obté per mig de la conciliació de teories o idees anteriors i contràries, prenent de cada una d'elles lo més acceptat per a organisar una atra teoria. És important per a la teoria del coneiximent perque permet estar obert a escoltar i deprendre diferents postures, i en base a estes jujar l'informació i apropiar-se de la que s'ajuste millor a cada criteri.
Història i desenroll
L'eclecticisme es va desenrollar en Grècia a partir del II Diferents corrents estaven immerses en un enfrontament dialèctic i retòric d'idees, per lo que va sorgir com una forma de sintetisar, reunir i triar les troballes, les principals idees i els criteris proporcionats per les diferents doctrines filosòfiques de diferents escoles pertanyents a la filosofia clàssica: presocráticos, Sócrates, Platón i Aristòtil.
Comença en Empédocles i en Anaxágoras, els qui varen anar seguidors de distintes corrents de les quals es varen fer mútues concessions i es va prendre lo millor de cada corrent per a aplegar a un punt intermig. En principi, era una forma de sintetisar els aportes de cada una de les escoles de pensament de l'antiguetat. Durant el periodo helènic, les tres grans escoles d'eixe periodo (l'estoïcisme, epicureisme i escepticisme), encara en desacort en varis postulats, mostren un acort fonamental en les seues conclusions pràctiques: Per eixemple: el fi de l'home és la felicitat, que consistix en l'absència de turbación per les passions. Est va donar terreny a llimar els antagonismos de dites doctrines, a excepció dels epicúreos, que es va mantindre fidel al mestre.[7] Este tipo de pensament va ser molt practicat pels romans.[8] Un eixemple d'això ho constituïx Cicerón, qui va aplicar els principis de l'estoïcisme, de l'escepticisme i dels peripatéticos sense atindre's dogmáticamente a una teoria en concret, sino elegint lliurement en cada cas un modo d'actuació segons la seua pròpia consciència i les circumstàncies.
No va tindre èxit en la seua época, i llunt de produir unitat de doctrines va donar pas als sofistas i als escèptics. Encara que també va ser posat en pràctica durant l'Edat Mija, el XVIII i el XIX, especialment gràcies a l'influència dels escrits de Cicerón a partir del Renaixença.[9] Durant l'Edat Mija, l'eclecticisme es va posar en pràctica a través de la combinació de pensaments cristians i islàmics, o cristians i grecorromanos. Ya a finals de l'Edat Mija, el mestre de la Devotio moderna, Mestre Eckhart, va formular un sistema de filosofia cristiana basat en Aristòtil, els seus comentaristes àraps medievals, el neoplatonismo i la Càbala o mística hebrea. Despuix es va desenrollar dins del moviment de l'Ilustració, en el XVIII, com a alternativa a la tradició escolàstica medieval; dins del moviment de l'Ilustració es troba el filòsof i escritor Denis Diderot, que en l'artícul "Éclecticisme" de la Enciclopèdia va descriure l'esperit crític de l'eclecticisme en estos térmens:
En Espanya, es va desenrollar en el sí de l'Ilustració del XVIII com a única escu ela alternativa a l'escolàstica dominant per a no suscitar els recels de l'Inquisició, oponent-se als dogmes religiosos sense renunciar al criticisme ilustrat, i en eixe sentit destaquen pensadors com Benito Jerónimo Feijoo o el mege Andrés Piquer.
Inclús més avant, en el XIX, va rebrotar encara l'eclecticisme en França a través de l'obra del filòsof francés Victor Cousin (1792-1867), qui va tractar d'unir l'idealisme d'Emmanuel Kant, la filosofia del sentit comú i les doctrines inductivas de René Descartes.
També Ortega i Gasset va defendre l'eclecticisme en térmens ètic-polítics quan parlava de la divisió d'esquerres i de dretes (hemiplejía moral).
Característiques principals
- Defén la veritat.
- Busca la conciliació o síntesis dialèctica entre dos o més doctrines.
- Busca la forma d'evitar l'adscripció a teories particulars, en atres paraules, busca eliminar els fanatismes a una sola idea o ideologia.
- Les diferents teories sofrixen una pèrdua d'identitat particular en unir-les per a crear una teoria de síntesis nova.
- Sempre té un concepte contrapost cap a la veritat.
- S'usa com un mètoto d'aprenentage per a donar l'obertura de l'ensenyança i divulgació de les noves teories relacionades en les ciències i en la filosofia.
- Rebuja el sectarisme (la intransigencia en defendre una idea o ideologia) i el dogmatisme (una presunció d'els qui volen que la seua doctrina o les seues asseveracions siguen tingudes per veritats inconcusas).
- Permet crear un criteri de veres que justifica la pluralitat de veritats.
Principals autors
- Un dels seus representants més coneguts, Antíoco de Ascalón (130-68 a. C.), va compaginar l'estoïcisme (domini i control dels fets, coses i passions que pertorben la vida) i escepticisme (actitut de desconfiança o dubte que es manifesta front a la veritat o l'eficàcia d'alguna cosa).
- Panecio de Rodas (185-110 a. C.) va combinar platonisme i estoïcisme.
- Clemente d'Aleixandria i Orígens varen combinar la metafísica grega i les idees judeocristianes de les Sagrades Escritures.
- Filó d'Aleixandria: es va esforçar per conciliar la Bíblia en la filosofia grega, valent-se para això de les idees platòniques.
- Cicerón: estoïcisme, escepticisme, i peripatéticos (seguia les ensenyances d'Aristòtil).
- Sant Tomás d'Aquino va combinar les idees aristotèliques en les cristianes.
- El cristianisme mateix va prendre prestats símbols i tradicions paganes al sol efecte de convercerlos de la fe en Crist: eixemple clar és l'Arbre del Solstici dels escandinaus, transformat en l'Arbre de Nadal i el Solstici com a data pròxima al naiximent del Salvador. Un dels evangelistes posa de manifest l'importància de combregar en el diferent adaptant-se ad ell en el sol propòsit de incorpotarlo a la fe en el Senyor.
Referències
- ↑
- ↑ «Eclecticismo». www.filosofia.org. Consultat el 2022-04-30.
- ↑ «ἐκλέγω, DGE Diccionario Griego-Español». dge.cchs.csic.es. Consultat el 2022-04-30.
- ↑ «Historia del Eclecticismo». Filosofía Ecléctica (2023-02-26). Consultat el 2023-02-27.
- ↑ «eclecticismo». Diccionario de la lengua española. Consultat el 2022-04-30.
- ↑ «¿Qué es Eclecticismo?». Concepto de - Definición de. Consultat el 2022-04-30.
- ↑ Aguilera, Martul, p. 277.
- ↑ Aguilera, Concha; Martul (DL 1988). Història del pensament (vol. Volum 1: Filosofia Antiga), Sarpe, p. 277. OCLC 804679831. ISBN 84-7700-149-9. Consultat el 2022-07-08.
- ↑ Hadot, Pierre (1998). ¿Qué es la filosofía antigua?, México, D. F.: Fondo de Cultura Económica, pp. 158-159. ISBN 968-16-5358-0.
- ↑ Citado por Ricardo Lobatop y Ana Lahera, "La literatura en la ilustración", en Literatura universal, San Fernando de Henares: Oxford University Press España S. A., 2015, p. 78.