Determinisme geogràfic

Determinisme geografico és una escola geogràfica pròpia de l'Alemània de finals del XIX i començos del XX que s'inscriu en la tendència determinista de les ciències socials, dins d'un ambient cultural i intelectual en el que estaven presents el darwinisme social, l'organicisme i el vitalisme. També inclou la pretensió de la geopolítica clàssica d'atribuir les característiques físiques i demogràfiques de cada país a la seua posició en l'espai geogràfic, predeterminant aixina les seues possibilitats de desenroll i expansió.

Les condicions naturals del paisage àrtic, que carix de recursos com la fusta i les fibres vegetals (i en casos llímit inclús de pedra o argila) impedixen als grups humans utilisar-los si no és per mig de l'importació. Construir els iglús en gèl i vestir-se en pells de foca són solucions que es poden comparar a les adaptacions biològiques. També estes es produïxen, explicant les diferències entre les races humanes (pigmentació, tolerància a la lactosa, corpulencia, etc.)

Va ser falcat per Friedrich Ratzel en la segona mitat del XIX. Segons Ratzel, la principal tasca del geógrafo és comprendre de quina manera el mig ambient influencia els grups humans en cada zona de la Terra, obligant-los a assumir determinats comportaments i actuacions, resultant en diferents paisages geogràfics. En realitat els plantejaments determinista estan presents en el pensament occidental des de l'Antiguetat clàssica, puix els critica el propi Estrabón, i són represos per autors de l'Edat d'Or de l'islam, com Said al-Andalusi.

L'escola oposta al determinisme és el possibilisme geogràfic (possibilisme) o voluntarisme geogràfic (voluntarisme), dins de l'àmbit cultural del funcionalisme i la tradició intelectual francesa. Esta corrent considera els grups humans com un factor geogràfic capaç d'incidir en el seu propi futur a través de la modificació del seu mig.

El principal grup de seguidors de Ratzel va constituir la denominada Escola de Munich, dirigida pel general bavar Karl Haushofer, que va codificar les nomenades lleis geopolítiques i va ser un dels principals ideòlecs del Lebensraum (doctrina del "espai vital" que hauria impulsat històricament als pobles germànics a l'emigració -Völkerwanderung-, i particularment cap a l'est -Drang nach osten-). També s'inscriuen en este àmbit els definidores de la doctrina nortamericana del destine manifest. Al començament del XX el antropogeógrafo Ellsworth Huntington va desenrollar una teoria explicativa de la decadència de l'Imperi romà a partir del afluixó de la fertilitat de la terra. Similars plantejaments han segut utilisats per a trobar determinacions geogràfiques en atres fets i processos històrics. S'entén a la tecnologia com l'única variable que pot mitigar el determinisme geogràfic.

Els arguments determinista es varen utilisar com a justificació de les doctrines pseudocientíficas que proponien la desigualtat dels hòmens. La derrota del nazisme en la Segona Guerra Mundial va comportar el desprestigie del determinisme geogràfic junt en atres teories i pràctiques científiques o pseudocientíficas, com l'eugenèsia.

Bibliografia

• Carlo Jean, Geopolitica, Laterza, Roma-Bari, 1995
• Michel Korinman, Quand l'Allemagne pensait li monde. Grandeur et décadence d'unix géopolitique, Fayard, 1990
• Pascal Lorot, Histoire de la Géopolitique, Econòmica, Paris, 1995