De bell Gallico

Erro al crear miniatura:

De bell Gallico

Els Comentaris sobre la guerra de les Galias (en llatí, Commentarii de bell Gallico o, abreviadamente, De bell Gallico) és una obra de Juliol César redactada en tercera persona. En ella César descriu les batalles i intrigues que varen tindre lloc en els huit anys (del 58 a. C. al 50 a. C.) que va passar lluitant contra eixèrcits locals que s'oponien a la dominació romana en la Galia.

Títul

El títul en llatí, lliteralment Comentaris a la guerra de les Galias, a sovint es conserva en les traduccions del llibre, i el títul també es traduïx com Sobre la guerra de les Galias, De la guerra de les Galias, La conquista de les Galias i La guerra de les Galias.

Contingut

La Galia en temps de Juliol César (58 a. C.).

Els llibres

El llibre primer arreplega les campanyes de l'any 58 contra els helvecios i els germans. El propòsit central de César era la justificació per a abdós conflictes, que no era atra que la defensa de la Narbonense i d'atres aliats. Aparentment, César no tenia previst el conflicte contra els helvecios, pero va saber aprofitar l'oportunitat. Afirmava que no es podia tolerar que estos s'establiren en un territori tan pròxim a la Narbonense, el dels sántonos, per més que habitaren a més de doscents quilómetros de la província, puix per a la mentalitat romana aquell era un motiu més que suficient. Dos ràpides accions li varen bastar per a destrossar el seu eixèrcit i obligar-los a rendir-se. César els va tornar al seu territori original per a que seguiren actuant com a dic de contenció front a la pressió germana.

Una cridada d'auxili del heduo Diviciaco, amic fidel de Roma, va permetre enllaçar una campanya en una atra. Les lluites per la supremacia en la Gàlia havien aupado al major escalafó al germà Ariovisto, que ràpidament havia somés a aliats (arvernos i sécuanos) i a enemics (heduos), i ara amenaçava en desestabilisar tota la Galia. Segurament va existir llavors un excés de dramatisme, pero lo cert és que César va reconéixer com a greu el problema de Ariovisto, a qui un any abans no havia tingut problema de nomenar en el títul d'amic i aliat del Poble Romà. Siga com anara, César va respondre preste a la cridada de Diviciaco i, en una batalla memorable, va obligar als germans a creuar de nou el Rin.

Abans de la batalla final, César va haver de fer front a una greu crisis: el seu eixèrcit es trobava atenazado per la por que provocaven aquells bàrbars. Les seues habilitats oratòria li varen servir per a eixir airós del pas. No obstant, en el relat, va carregar contundentement contra els jóvens aristócrates que formaven el seu sèquit i, en contraposició, va alabar a oficials i soldats, perfilant l'image d'eixèrcit que volia.

El llibre segon està consagrat a la campanya contra els belgues (57 a. C.). En cert modo, forma una unitat en el tercer, toda vez que abdós relaten la generalisació de la guerra fins a la pacificació aparent. No obstant, hi ha diferències substancials: este llibre es troba centrat per complet en la figura de César, mentres que en el tercer el general compartix el protagonisme en els seus lloctinents, per la multiplicació dels fronts.

En dispondre que les seues tropes invernasen en mitat de la Galia, el procònsul estava donant a entendre que havia aplegat per a quedar-se. La formació d'una coalició belga contra ell es va fer inevitable, i una volta més César va precipitar els acontenyiments: va penetrar en territori belga i va fer que cundiera el pànic. Només va haver de véncer la resistència tenaz dels nervis, als que diezmó, i dels atuátucos, que varen pagar molt car el seu intent d'enganyar-li. Entretant, el fill menor de Craso s'encarregava de la costa oest. Conclosa la campanya contra els belovacos, César va enviar a Roma un despaig triumfaliste i exagerat: la Gàlia estava pacificada. Açò li va valdre una supplicatio de quinze dies, un honor mai concedit fins a llavors. Sabia que l'informació podria ser precipitada, pero s'assegurava la seua continuació en el camp de batalla gal, puix cada nou esclat de violència seria considerat com un acte de rebelió contra Roma que deuria ser castigat.

La situació en Roma no era menys important. En el curs d'enguany s'havia produït un acostament de Pompeyo i els seus adversaris polítics, que havien recrudecer els seus atacs contra la llegislació cesariana. César va maniobrar en presteza, entrevistant-se primer en Craso en Rávena i, immediatament despuix, concertant una reunió en abdós i Pompeyo en Luca. De resulta d'esta, es va reforçar la coalició: Pompeyo i Craso serien cònsuls en el 55, despuix de lo que el primer rebria les dos províncies hispanes per cinc anys i el segon obtindria Síria, mentres que a César se li renovava el seu mandat en la Gàlia per atres cinc anys (en la clàusula adicional de que no es podria plantejar l'assignació de les seues províncies fins a l'1 de març de l'any 50).

El llibre tercer desplaça el teatre d'operacions a l'oest, a on es desenrollaven les lluites contra els vénetos i atres pobles del noroest, a el hora que es consolidava l'Aquitània. Va ser un any dens en acontenyiments, pero sembla que César, obsessionat en lluir en solitari, va escatimar mèrits als seus llegats per l'excepcional brevetat del text. Inclús s'aplega a produir en el llector l'impressió de que era ell, des de la lluntea, qui guanyava les batalles. Una volta pacificada la Galia, les mires estaven posades en Britania. Con este fin, César va dispondre que les seues tropes invernasen en l'oest.

El llibre quart s'ocupa de la guerra contra els usípetes i els téncteros, i de dos breus incursions: una a l'atre costat del Rin i la segona al sur de Britania (55 a. C.). El conflicte en els dos pobles transrenanos es va deure a un efecte en cadena: quan César expulsa de la Gàlia als suevos de Arivisto, estos varen desplaçar a la seua volta a usípetes i téncteros, que varen fer el camí invers, aprofitant la debilitat dels pobles gals.

L'alarma de César estava justificada: els invasores disponien d'un nutrit eixèrcit, en una formidable cavalleria d'assalt, i ademés podrien provocar l'insurrecció de tota la Galia. César va sofocar primer els conats de sublevació i despuix va marchar contra els dos pobles, als que infligió una sever derrota. Va haver tal massacre que Catón no va dubtar en aprofitar l'ocasió per a solicitar que César anara entregat als germans per haver violat el dret de gents, impedint que estos pobles solicitaren asil en la Galia.

Sense dilació, César va decidir creuar el Rin. Potser va voler emular a Pompeyo adinsant-se en terra incognita, pero l'expedició va resultar poc gloriosa: díhuit dies merodeando per terres dels sugambros, saquejant i destruint, pero sense entrar en combat en el gros de les tropes germanes. Conclós açò, César va dispondre una nova expedició a Britania. Segons ell, de sol britano aplegaven reforços als gals, aixina que va utilisar el seu «dret de persecució». No obstant, l'expedició estava mal preparada (pese als seus esforços per dissimular-ho) i a penes va haver guanys militars que resenyar; les riquees que s'esperaven trobar en l'illa no varen aparéixer. A pesar de la desilusió, César va conseguir una nova supplicatio: no en va, era el primer romà en creuar dos fronteres mítiques, el Rin i el Canal de la Taca.

El llibre quint presenta dos parts contrapostes: els vintitrés capítuls inicials estan dedicats a la segona expedició a Britania; els trentatrés restants s'ocupen dels tumults en el nordest de la Galia. A decir verdad, el segon grup correspon a el hivern del 54–53, en lo que el llibre V, corresponent als fets del 54, haguera degut acabar en el capítul vintiquatre.

En Britania, el pla de César consistia en conquistar la part més propenca a la Gàlia (Kent i, possiblement, Cornualles). No obstant, l'expedició es va saldar en un nou fracàs. Les raons eren variades: la campanya s'havia iniciat en molt retart, sobre el seu eixèrcit s'havia abatut una série de calamitats i, lo més important, l'estratègia de hostigamiento del cap enemic Casivelono va acabar per deixar-li en una situació compromesa. En els primers dies de setembre, a penes tres semanes de la seua arribada, les tropes varen tornar a embarcar.

Per si no fora suficient este fracàs, durant el hivern va esclatar un tumult entorn als campaments que César havia ubicat en el centre i nordest de la Galia. L'alçament obedia a varis factors: les èlits locals impostes per César estaven passant-se al bando enemic, molts pobles sentien amenaçada la seua pròpia existència en l'agressiva política de César i, en últim lloc encara que no menys important, els druidas s'havien decidit a intervindre, potser en resposta a l'intromissió de César en sol britano, centre del cult druídico. El pla estava ben pensat i podia posar en greus destrets a les legions, aïllades unes d'unes atres.

César no permet apreciar en el seu relat en claritat la seqüència cronològica, ya que s'ha centrat en la sòrt dispar de dos de les seues legions: una legió i mija, acampament en territori dels eburones, va anar totalment exterminada per estos, baix el mando de Ambíorix; en canvi, la legió estacionada en territori dels nervis, manada per Quint Cicerón, va conseguir resistir fins a la seua arribada. Despuix d'açò, el llibre es tanca en la victòria de Labieno sobre els tréveros, un fermall optimiste per a concloure un llibre plagat de males notícies. De fet, despuix de declarar-la pacificada, César va passar el hivern en la Gàlia i es va vore en la necessitat de reclutar dos noves legions en el nort d'Itàlia, ademés de demanar una a Pompeyo, lo que va elevar la suma a un total de dèu, entorn a cinquanta mil hòmens.

El llibre sext arreplega les intenses activitats de l'any 53: operacions de sumissió a diverses tribus gales, segona expedició a l'atre costat del Rin, persecució de Ambíorix i extermini dels eburones. No obstant, és un dels més breus. Això es deu a que César no estava dispost a oferir com a únic guany d'enguany una llarga i monòtona llista de pobles pacificados que mai terminaven de sometre's. En conseqüència, va optar per una llarga digressió que ocupa el quaranta per cent del llibre: este tipo de descripcions etnogràfiques cridaven poderosament l'atenció dels llectors de l'época.

El segon pas del Rin no tenia, en paraules de César, un atre propòsit que el de fer una demostració de força als suevos i als ubios, encara que alguns autors moderns sospiten que aquell havia concebut grans plans de conquista per a Germania. Siga com anara, en retirar-se els suevos va donar per conclosa, acertadament, l'aventura germana. De regrés a la Galia, va concentrar els seus esforços en la figura de Ambíorix, i intentant posar al seu propi poble en contra va desnugar una campanya d'extermini que pràcticament va fer desaparéixer als eburones de l'Història.

César «va inventar» el Rin com a frontera natural entre gals i germans o, lo que era lo mateix als seus ulls, entre pobles en vies de civilisació i simples bàrbars. En realitat, a abdós costats del riu s'estava desenrollant una cultura única, la dels celtes de la Tène. Es tractava de justificar la conquista de la Gàlia com alguna cosa necessari: allí hi havia una cultura en formació que devia ser incorporada al món romà, salvant-la de l'agressió germana. Per a una part de la societat romana, els bàrbars no podien ser assimilats i, per tant, es desaconsellava la seua conquista.

Durant el hivern, en el nort d'Itàlia, César es va vore obligat a reconduir la situació en Roma: les morts de Julia i Craso i l'assessinat de Clodio havien badat la seua aliança en Pompeyo, ara més propenc als seus oponents polítics. Mentres en la Gàlia la rebelió semblava més que evident, la ruptura en Pompeyo va ser total.

El llibre sèptim narra l'enfrontament casi épico entre César i Vercingétorix (52 a. C.). La nova i definitiu tumult es va iniciar en Cénabo, en la matança dels comerciants romans heretats en la plaça. Al front de la rebelió, possiblement organisada pels druidas, es trobava Vercingétorix, un líder en grans dotes diplomàtiques i militars. César va tindre que assegurar primer la defensa de la Narbonense, amenaçada a lo llarc de tota la frontera pero, al mateix temps, devia impedir que les seues legions anaren aniquilades. Existia una bona estratègia per part gala, pero va fracassar i César es va afanyar cap a Agedinco, donant un rodeig per l'est que no esperaven els seus enemics. D'esta manera, va reunir en la plaça a dos legions i va esperar a les restants. Tot va ocórrer tan corrents que Vercingétorix va tindre que recórrer a l'estratègia de terra cremada, pero aixina i tot no va evitar que César prenguera la ciutat de Avárico, lo que li va procurar una ingent cantitat de recaptes. El sege de la plaça exasperó als seus soldats: tal és, a lo manco, la justificació esgrimida per César per la matança dels seus habitants.

Ya a l'ofensiva, el següent pas ho va donar César en Gergovia i va constituir el primer gran fracàs en sol gal, encara que el seu relat a penes ho deixe traslucir: totes les culpes recauen en l'indisciplina i presunció dels seus soldats. Les conseqüències de la derrota varen ser importants: César va mamprendre el camí de regrés a la Narbonense perseguit per la gran coalició gala i els seus antics socis, els heduos. Vercingétorix va caure sobre l'eixèrcit pero va sofrir una destacable derrota, propiciada principalment per la cavalleria i l'infanteria llaugera que César havia fet que es duguera des de l'atre costat del Rin. Ara eren els gals els que es veen obligats a fugir. Vercingétorix es va dirigir a Alesia, a on tindria lloc la batalla final.

S'ha pensat que Alesia era en realitat una trampa tendida a César que tenia com a objectiu atrapar-li entre l'eixèrcit de Vercingétorix en la plaça i el provinent de l'exterior. Si va fallar va ser per la tardança d'este últim. Pel contrari, alguns creuen que va ser tot al revés: César va simular la seua retirada a la Narbonense per a despuix obligar als gals a retrocedir fins a Alesia, a on els atraparia en una ratera. I aixina va ser: César va rodejar la plaça en un doble sistema de fortificacions que li va permetre mantindre el sege i rebujar al temps qualsevol agressió de l'exterior. Fins a tres atacs varen llançar els gals a abdós costats de l'empalizada, pero els romans, en sufridísimos corruixes, varen eixir ilesos de tots. Les tropes de reforç gales es varen dispersar i varen deixar a la seua sòrt a Vercingétorix. Est va evitar una nova massacre entregant-se en persona a finals del 52.

El relat de César acaba bruscament en este punt, sense cap conclusió final i tampoc insertant el contrapunt adequat a la breu introducció del llibre I. Hi ha, de fet, un llibre octau, que s'ocupa de les campanyes del 51 contra els carnutes i els belóvacos. El seu autor, Aulo Hircio, disponia, com a «cap de la secretaria» de César, de suficient documentació per a portar a terme la tasca, ademés d'informes remesos per César i d'uns atres més. S'afirma en el seu començ que tota la Gàlia estava somesa i en el seu final que César ho havia conseguit combinant rigor i benevolència, premis i castics. Persistien, no obstant, alguns focs de resistència. El més important d'ells, Uxeloduno, va sofrir un castic terrible per retardar la pacificació total fins a l'any 50, moment en que César podia vore's desposseït dels seus poders.

Al cap d'aquells huit anys de guerres, César hi havia conseguit, en paraules de Jehne: «la seua consagració com a fenomen excepcional». «Com a tantes atres voltes en la seua vida, també ara s'encaminava cap a una decisió en la que es jugava el tot pel tot: o es convertia en cònsul i, previsiblement, en el home més poderós de l'Imperi Romà, o seria ignominiosamente expulsat de la classe dirigent i tindria que esperar el fi dels seus dies en qualsevol racó de l'Imperi. La lluita entre César i els seus adversaris estava aplegant al punt decisiu». La guerra civil estava a punt d'esclatar.

El relat

Els Comentaris a la guerra de les Galias no són una obra de caràcter autobiogràfic, ni tampoc unes memòries. César es presenta com el procònsul capaç de complir en el seu deure, respectuós en el Senat i la llegalitat republicana. Necessitava demostrar que havia actuat en tot moment conforme a la voluntat del Senat. Aixina, amagat despuix de l'aparent objectivitat d'un memoràndum militar, César forja la seua llegenda: la seua resistència física, la seua capacitat per a adaptar-se als rigors de la guerra, la seua camaraderia, els seus dots conjugant a la perfecció audàcia i reflexió, les seues habilitats diplomàtiques, li permeten, en definitiva, conformar l'image d'un líder carismàtic i irresistible. ¿Ara be, vol dir açò que l'obra de César és poc menys que un fullet propagandístic, una sarta de falsetats? Alguns autors, aixina ho creuen, pero el magistral estudi de Rambaud sobre els procediments de deformació històrica amprats per César ha posat les coses en el seu lloc: deformar la veritat no és mentir, sino presentar els fets d'una forma ventajosa. És lo que fan els advocats i lo que ensenya la retòrica: la narratio deu operar segons el principi de lo verisimilis, presentant els fets «tal i com han passat o tal com han pogut passar». En Roma, el història no era més que un opus oratorium maxime, en paraules de Cicerón.

César ha recorregut a una gran varietat d'expedients que Rambaud arreplega: opera una cuidadosa selecció de les qüestions que va a tractar; silencia o omet elements desfavorables; utilisa tècniques d'exageració i d'atenuació; recorre a les causes sicològiques i morals per a justificar derrotes i fracassos; es mostra especialment generós en elogis cap a certs adversaris per a posar de relleu els seus propis èxits; utilisa les digressió per a donar apariència d'objectivitat, so capa de satisfer la curiositat dels llectors per lo exòtic; manipula la concepció del temps i de l'espai; denega certes responsabilitats i s'atribuïx unes atres que no li corresponen… Atres procediments són més tècnics: el nom «César» es repetix constantment, fins al punt de fer d'ell un deus ex machina; quan les coses ixen mal, l'us recurrent del pronom li permet evadir tota responsabilitat; les subordinades, especialment les concesivas, servixen, pel contrari, per a posar de relleu la seua constància i perseverança; coloca els elements en les oracions de tal forma que el llector aplegue convençut al final de la frase; les repeticions fan que passen per evidents afirmacions no provades (com la celeritas de César).

Per a Martin: «D'estes raons largamente explicades en els seus informes periòdics al Senat ha naixcut l'idea i la base del , a menudo se conserva en las traducciones del libro, y el título también se traduce como , compendio justificativo de l'acció de César en el moment en que este pensava tornar finalment a les activitats cíviques, a la seua carrera política».

Redacció i publicació

Hi ha dos llínees de pensament contrapostes en este punt. Per un costat, estan els autors que sostenen que l'obra ha segut redactada en vàries fases, be al final de cada campanya (Reinach, Étienne), be en diferents moments durant la guerra (Radin, Carcopino). Per un atre costat, els que pensen que César ha compost la totalitat de l'obra d'una volta (Mommsen, Jullian, Rambaud, Martin, Cizek). Argumenten els segons que César va poder alvançar de manera notable este treball gràcies a la seua rica documentació. Aixina, lo únic que hauria precisat una redacció d'última hora serien les parts lliteràries.

Sobre el moment de la redacció, si s'accepta que esta és única, sembla que la data més acceptable és el hivern del 52–51 a. C. Segons Rambaud, César ha compost l'obra en Bibracte, poc abans de baixar a la Cisalpina per a preparar la seua tornada: «Cal imaginar-se a César en el llarc, gris i fret hivern nòrdic, en Bibracte, dictant els Comentaris sobre la guerra de las Galias als seus escrigues, inclinats sobre la llum groguenca de les llànties d'oli, en veu ferma i nerviosa, a mida que se li anaven passant els informes que prèviament havia fet ajustar a un model, ordenats segons el seu pla de conjunt».

L'obra hauria segut publicada en els primers mesos de l'any 51. En la guerra que s'aveïnava, César sabia que era molt important guanyar-se a l'opinió pública, sobretot a la que té influència, pes polític i cultura suficient per a llegir i apreciar lo que llig: els senadors, els cavallers, els ciutadans de les classes censitarias superiors… els que tenen vot, en suma, els boni viri de Cicerón.

Queda pendent, per un atre costat, la qüestió del llibre octau. Queda clar que César no va tindre temps material d'elaborar-ho i, encara que recentment un investigador de la talla de Canfora ha negat emfàticament que Hircio anara el seu autor, la majoria dels estudiosos s'inclinen per atribuir-li a ell la seua composició. A instàncies del seu amic Balbo, Hircio ha acomés la redacció d'este llibre, insertant-ho a modo d'esclavó entre el sèptim dels dedicats a la guerra de les Galias i el primer del Bellum Civili.

El gènero

És molt possible que César haja intentat conformar una série única de commentarii, que duria per títul general el de C. Iulii Caesaris commentarii rerum gestarum, en un subtítul Bellum Gallicum per a l'obra que nos ocupa. L'elecció del terme commentarii és reveladora: nos diu que el nostre autor no ha pretés, en modo algun, compondre una obra de historiografia, per més que presente no pocs punts de contacte en esta.

El commentarius, en térmens lliteraris, és una recopilació de material en la que el seu autor posa de relleu els fets i accions més importants de la seua vida a fi d'oferir a eventuals i posteriors historiadors els elements sobre els quals es podran recolzar per a compondre una obra pròpiament històrica. Dit d'un atre modo, l'autor de commentarii es propon previndre qualsevol interpretació despectiva de la seua obra aleccionando als historiadors futurs sobre «la seua» veritat.

Que César no pretén escriure una obra històrica ho proven evidències tals com l'absència d'un prefacio i d'una conclusió, la renúncia a proporcionar informació retrospectiva que permeta contextualizar el relat, la desaparició de l'autor o la nula presència dels ornaments del discurs. És possible que en el pas del temps, conforme alvançava la redacció, César s'haja tornat més ambiciós, intentat embellir el seu relat, en la mida de lo possible, en estos atres elements que pren prestats de les obres de història.

Llengua i estil

Els Comentaris a la guerra de les Galias varen ser reconeguts com a obra mestra ya en l'Antiguetat. El seu estil és simple, elegant, com correspon a un autor per al que escriure be era alguna cosa natural. El resultat és un relat precís, sobri i clar. L'estil de César és més demostrativo que dramàtic. Està més interessat en instruir (docere) que en commoure o seduir als llectors (movere). En general les seues preferències estilístiques es decanten pel aticisme més pur, caracterisat, segons Quintiliano, pel seu concisió, senzillea i elegància. En busca del purisme, s'eviten els arcaisme, els neologismes, les paraules en connotacions poètiques, el llenguage tècnic i els térmens inusuals. Es tracta d'utilisar la paraula justa (verbum proprium). No obstant, César ampra aliteración, repeticions de certes paraules, anáforas, gradacions, inclús una certa variació lèxica per mig dels sinònims.

César usa abundants participis, una innovació que li servix per a guanyar en concisió a el hora d'expressar-se. També són freqüents els ablatius absoluts que aporten claritat i precisió al relat. Per categories, primen els verps i els sustantius: lo que importa és atindre's a lo essencial del mensage. Els adjectius, menys freqüents, s'ampren sobretot per a expressar certs matisos particulars, com la reprovació i l'admiració. En el nivell sintàctic, César alterna periodos llarcs per a donar explicacions o reflexionar i els periodos breus per a acontenyiments precipitats i accions ràpides.

Crítiques

Despuix del segon any de campanya, moltes de les tribus hostils havien segut derrotades i gran part de la Gàlia estava d'una o una atra forma baix control romà. Aplegat este moment, qualsevol amenaça a la província, o a la pròpia Roma, era com a mínim prou dubtosa. El llibre també va poder haver pretés donar una resposta als oponents polítics de César, els qui qüestionaven la necessitat real d'esta guerra tan costosa, en aquella época una de les més cares de l'història romana. Moltes de les raons proporcionades clarament abusaven de la credulitat dels seus llectors. Per eixemple, les seues raons per a invadir Britania es resumien en senyalar que mentres lluitava en el noroest de la Galia, mercenaris procedents de l'illa de Gran Bretanya solien ajudar als eixèrcits locals.

Influencia

Us educatiu

El llibre rep freqüentment elogis per la claritat i purea del llatí. Tradicionalment era el primer llibre autèntic que els estudiants de llatí devien estudiar, aixina com la Anábasis de Jenofonte lo era per als estudiants de grec. Abdós eren relats autobiogràfics d'aventura militar relatada en tercera persona. L'estil és simple i elegant, essencial i no retòric, sec com una crònica pero en molts detalls i ampra numerosos recursos estilístics per a promoure els interessos polítics de César.

Els llibres també són valiosos pels molts fets històrics i geogràfics (Gallia est omnis divisa in parts tres...) que es detallen en l'obra. Capítuls destacats són aquells que descriuen els trages dels gals (VI, 13), el seu religió (VI, 17), una comparació entre els gals i els pobles germans (VI, 24) i atres notes curioses, com la falta d'interés dels germans per l'agricultura (VI, 22).

Aixina mateix, per esta obra es considera a Juliol César l'inventor del llibre encuadernado, format que va supondre un canvi radical, fent que llegir fora considerablement més cómodo.

Astérix

ya que Juliol César és un dels personages en els àlbums d'Astérix i Obélix, René Goscinny incloïa succeïts per als escolars francesos que tenien els Comentaris com a llibre de text. Un eixemple és que César parla de sí mateixa en tercera persona en estos llibres.

Voreno i Pulón

En el Llibre V, capítul 44 dels Comentaris, es menciona a Lucio Voreno i Tito Pulón, dos centuriones romans de la Legió XI. La série de televisió de 2005 Roma oferix un relat novelado de l'auge i caiguda de César, en Kevin McKidd com Lucio Voreno i Ray Stevenson com Tito Pulón, cridat en la série Tito Pullo.

Bibliografia

Erro al crear miniatura:

C. Iulii Caesaris quae extant, 1678

Vore també

• Guerra de les Galias
• De bell civili
• Eixèrcit romà
• Segona guerra civil de la República romana

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre els Comentaris de la Guerra de les Galias.

• Aulo Hircio: Pròlecs al Llibre VIII dels Comentaris.
  • Text espanyol en Wikisource.
    • Text llatí en Wikisource.

• Wikisource contiene digitalisacions dels De bell Gallico.
• Text espanyol en el lloc de la Biblioteca de Clàssics Grecolatinos; en comentaris de Napoleón Bonaparte.
• Text espanyol, també en els comentaris de Napoleón, en el lloc Imperivm.
  • Text bilingüe espanyol - llatí, en índex electrònic.
    • Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar a les anotacions o al text llatí) i "lloeu" (per al text bilingüe). El text llatí és el de l'edició de 1914 de Thomas Rice Edward Holmes (1855–1933).
• Wikisource en latín contiene el text original de De bell Gallico.
  • Text llatí de l'edició de 1829, en comentaris en anglés; en Google Books.
  • Text llatí digitalisat, en el lloc The Latin Library.
  • Text llatí en el sitie de la Bibliotheca Augustana (Augsburc).
• Vocabulari de l'obra; archiu en PDF.
• Anàlisis filològic del Bellum Gallicum de César transmés pels sis manuscrits de la classe ß conservats en biblioteques espanyoles; text en PDF en el portal de revistes electròniques de l'Universitat Complutense de Madrit.
• Comentaris del text de l'obra: en anglés, en introducció, en el Proyecte Perseus.