La contemplació[1] és l'observació atenta i detinguda d'una realitat, especialment quan és tranquila i plaentera. També és l'estat espiritual que apareix en el ser humà quan practica el silenci mental.[2]

Contemplació d'un paisage


Etimologia

La paraula contemplació es deriva de la paraula llatina contemplatio, en última instància, de la paraula llatina templum, un terreny consagrat per a la pren d'auspicis, o un edifici per al cult. Este últim deriva de la raïl protoindoeuropea tem- ("tallar"), sobre la noció de "lloc reservat o tallat", o de la raïl temp- ("estirar, enfilar"), per lo tant referint-se a un espai rebujat (medit) front a un altar.[3][4] La paraula llatina contemplatio es va usar per a traduir la paraula grega θεωρία (theōriga).


La pràctica

La pràctica es pot acompanyar de llectures que inspiren a la persona a continuar en el silenci intern i ho ilustren de cóm uns atres varen conseguir que eixe estat espiritual succeïra. Apareix, ya que no ho podem provocar voluntàriament, solament meditant en silenci sense buscar-ho.


En les diferents cultures

Es poden trobar formes de contemplació diverses en diferents cultures i époques de la humanitat, des dels chamans o bruixos de les tribus, fins als temps actuals, com els sufíes, els monges tibetans, els mestres zen, els gurus de l'Índia, etc.

Per a que aparega la contemplació, primer es deu lliurar la ment d'interferències de tot tipo (pensament, imaginació, etc.). La maravella de la contemplació sorgix en el propi acte de contemplació, sense donar nom a lo contemplat. Contemplar no té res que ho rodege, res que ho envolga; és la màgia de la pròpia contemplació sense ser màgia. Com a contemplació no necessita res més.


Contemplació cristiana

Artícul principal → Contemplació cristiana.
 
Una dòna coloca contes de rosari en una image devocional montada en la paret al costat del seu llit.[5]

Es tracta de fer-se conscient de les realitats sobrenaturals, centrant la ment en Deu.

Els primers graus per a alcançar la contemplació es basen en l'ascesis, en que es domina el cos per a allumenar l'ànima, fent-la més sensible a la Presencia Divina. L'últim grau de contemplació es podria definir com a experiència mística, encara que per a aplegar a este estat no és necessari experimentar èxtasis o levitacó. Les levitacó poden ser paranormales, pero poden anar acompanyades d'estos fenomens (vore Místics espanyols).

L'iniciat deu anar evolucionant en la seua capacitat de contemplació a mida que es va fent més sensible a el Amor transmés per Deu. L'intimitat en Crist fa possible la unió en el Pare, fent-nos Un en Ell, a través de l'assistència de l'Esperit Sant. Per mig d'esta unió nos vinculem a tot el Cosmos creat.

Els principals mestres contemplativos de l'Iglésia es troben en les órdens contemplativas, especialisades en l'oració. Per a aplegar a este estat mental i espiritual es poden usar diferents tipos d'oració, generalment la meditació. Per a practicar la contemplació no és necessari ser clerc o religiós, n'hi ha prou en tindre fe i força de voluntat.

Existix una oració contemplativa per excelència, l'Ofici diví; en el qual es mediten salms i llectures del Nou Testament i es dirigixen preces o peticions a Deu. Sent molt útil per a dissipar de la ment els pensaments banals, fent del Creador el centre del pensament.

Una llectura recomanada sobre la contemplació cristiana és El núvol del no-saber, un llibre anònim anglés del XIV.


Vore també


Referències

  1. ↑
  2. ↑ «Contemplacion». Oxford University press. Archivat des de l'original, el 29 de octubre de 2021. Consultat el 13 de octubre de 2021.
  3. ↑ Vaan, Michiel de (2008). Etymological dictionary of Latin and the other Italic languages, Brill, p. 610–611. OCLC 225873936. ISBN 978-90-04-16797-1. Consultat el 2022-06-22.
  4. ↑ «temple | Search Online Etymology Dictionary». www.etymonline.com. Consultat el 2022-06-22.
  5. ↑ .

Enllaços externs