Aquileia
Aquilea (en italiano, Aquileia; en friulano, Aquilee; en la variant local, Aquilea)[1] és un municipio italiano situat en l'entitat de descentralisació regional de Údine, en Friul-Venecia Julia. Té una població estimada, en octubre de 2023, de 3134 habitants.[2]
Fundada pels romans en 181 a. C. i declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en 1998, va ser una de les ciutats més grans de l'Imperi romà i un dels ports antics més importants del Adriático, punt de partida de les principals rutes comercials, culturals i militars cap al noreste d'Europa.[3]
Història
- Per a l'història eclesiàstica, vore patriarcado de Aquilea
La localitat va ser fundada com una colónia pels romanos en l'any 181 a. C. a la vora del riu Natissa, en terres situades al sur dels Alpes julianos pero al voltant d'uns 13 quilómetros al nort dels estanys. La colónia va servir com una fortalea de frontera en el cantó nort-oriental de l'Itàlia traspadana i pretenia protegir als vénetos, lleals aliats dels romans, durant les guerras ilíricas i actuar com un contrafort per a vigilar l'alvanç d'atres pobles guerrers, com les tribus hostils dels carnios i els istrios. De fet, Aquilea es va fundar en un lloc no alluntat d'a on els invasores galos havien intentat establir-se en l'any 183 a. C.
La colónia es va establir en derechos latinos pel triumvirat de Publio Cornelio Escipión Nasica, Cayo Flaminio i Lucio Manlio Acidino, dos dels quals tenien ranc consular i l'atre pretoriano. Varen guiar a 3000 pedites (infanteria), principalment de Samnio, els qui formaven en les seues famílies el gros dels colon i pronte varen ser ampliats en vénetos natius. És provable que Aquilea haja segut un centre de Venecia inclús abans de l'arribada dels romans. I la posició militar estratègica de Aquilea també va servir per a promoure el comerç véneto de ámbar importat des del Báltico.
Aquilea estava unida per carretera, vía romana, en Bononia (Bolonia) provablement des de 173 a. C.; i posteriorment en Genua (Génova) en 148 a. C. per la Vía Postumia, que anava per Cremona, Bedriacum i Altinum, unint-se a la via de Bolonya en Concòrdia, mentres que la construcció de la Vía Popilia des de Rímini fins a Ad Portum prop de Altinum en 132 a. C. va millorar encara més les comunicacions.
En l'any 169 a. C., atres 1500 colon latinos en les seues famílies es varen instalar en la ciutat com un reforç a la guarnició. El descobriment de camps d'or prop del modern Klagenfurt en 130 a. C. (Estrabón iv. 208) va atraure l'atenció sobre sí, i pronte es va convertir en un lloc d'importància, no solament per la seua estratègica posició, sino també com un centre de comerç, especialment en productes agrícoles i viticultura. També va tindre, a lo manco en temps posteriors, considerables fàbriques de rajoles.
La colónia originària llatina es va convertir en un municipium provablement en 90 a. C. Els ciutadans varen ser adscrits a la tribu romana Velina. Les fronteres aduanero d'Itàlia estaven ya tancades per a l'época de Cicerón. Va ser saquejada pels iapodes en temps de Augusto, pero, en el posterior periodo de pau, va ser capaç de desenrollar els seus recursos. Augusto la va visitar durant les guerres de Panonia en 12‑10 a. C. i va anar el lloc de naiximent del fill que Tiberio va tindre de Julia a l'any següent.
Era punt d'arrancada de vàries importants carreteres que duyen a la porció nort-oriental de l'Imperi — la calçada (Vía Julia Augusta) per Iulium Carnicum a Veldidena (mod. Wilten, prop de Innsbruck), de la que es desgajaba la calçada cap a Nórica, duent per Virunum (Klagenfurt) a Laurieum (Lorch) a la vora del Danubio, la calçada cap a Panonia, duent a Aemona (Liubliana) i Sirmium (Sremska Mitrovica), la calçada a Tarsatica (prop de Fiume, hui Rijeka) i Siscia (Sisak), i la que anava a Tergeste (Trieste) i la costa de Istria.
Ademés de natius d'Itàlia, celtes, ilirios, grecs, egipcíacs, judeus i siris es varen assentar en la ciutat i varen contribuir al seu desenroll comercial. Els siris varen establir un ric comerç en obres de vidre. Metal de Nórica es forjava i exportava. Va continuar l'antic comerç véneto de ámbar báltico. S'exportava vi, especialment el seu famós Pucinum. L'oli s'importava del África Proconsular.
Sobre la religió, el panteón romà es va adoptar encara que un deu del sol natiu, Belenos, va tindre gran seguiment. Els judeus practicaven la seua religió ancestral i varen anar potser alguns d'estos judeus els primers converso al cristianisme. Mentrestant, els soldats tenien el marcial cult a Mitra.
En la guerra contra els marcomanos en 167, la ciutat va ser molt pressionada; les seues fortificacions havien deixat de mantindre's durant la llarga pau. A pesar d'això, quan en 168 Marco Aurelio va fer de Aquilea la principal fortalea de l'Imperi contra els bàrbars del nort i de l'est, va aplegar al cim de la seua grandea i va alcançar pronte una població de Plantilla:Unidad. En 238, quan la ciutat es va posar de part del Senat contra l'emperador Maximino el Tracio, les fortificacions varen ser restaurades a tota pressa i varen provar ser suficientment fortes per a resistir durant varis mesos, fins que el propi Maximino va ser assessinat.
Durant el IV, Aquilea va mantindre la seua importància. Constantino va residir ací en numeroses ocasions. Es va convertir en base naval i sèu de el Corrector Venetiarum et Histriae; es va crear una ceca, de la que són molt numeroses les monedes. I el bisbe va alcançar el ranc de arzobispo metropolitano. Un concili celebrat en la ciutat en l'any 381 va ser solament el primer d'una série de Concilios de Aquilea que es varen convocar durant varis sigles.
Es va construir ací un palau imperial, en el que els emperadors posteriors a Diocleciano varen residir en freqüència; i la ciutat va tindre a sovint un paper important en les lluites entre els governants del IV: en 340, l'emperador Constantino II va ser assessinat baix les seues muralles a l'hora que intentava prendre la ciutat al seu germà més jove, Constante.
A finals del IV, Ausonio, descrivint-la com «moenibus et portu celeberrima,» va incloure a Aquilea com la novena entre les grans ciutats del món, colocant a Roma, Mediolanum i Capua abans que ella. No obstant, va sofrir el lloc de Alarico i el seu visigodos en 401, durant el qual alguns dels seus habitants varen fugir als estanys, i de nou, sense èxit, en 408. En 452, la ciutat va ser destruïda tan completament pels hunos de Atila, que despuix era difícil reconéixer el seu emplaçament original. Els habitants romans, junt en aquells de ciutats menors de les afores, varen fugir als estanys, i d'esta manera varen establir les bases de les ciutats de Venecia i la propenca Grado. Pero Aquilea resorgiria de nou, encara que molt disminuïda, i seguiria existint fins a l'invasió lombarda de 568. Una atra volta més la varen destruir els lombardos en 590. Mentrestant, el patriarca va fugir a la ciutat isleña de Grado que estava baix la protecció dels bizantinos. Quan el patriarca resident en Grau es va reconciliar en Roma en 606, els que varen seguir rebujant el Segon Concili de Constantinopla varen elegir un patriarca de Aquilea. Aixina, la diòcesis es va dividir essencialment en dos parts, en el patriarcat continental de Aquilea baix la protecció dels lombardos, i el patriarcat insular de Aquilea en sèu en Grau protegit pel exarcado de Rávena i més vesprada els Dogos de Venecia. La llínea de patriarques elegits en Aquilea continuaria en cisma fins a 699. No obstant, encara que varen mantindre el títul de patriarques de Aquilea, varen traslladar la seua residència primer a Cormons i despuix a Cividale.
Els ducs lombardos del Friul varen governar Aquilea i el territori continental que la rodejava des de Cividale. En 774, Carlemany va conquistar el ducado lombardo i va fer d'ell un de franc en Erico del Friul com a duc. En 787, Carlemany va nomenar al sacerdot i mestre de gramàtica en l'Escola Palatina Paulino com a nou patriarca de Aquilea. Encara que Paulino va residir principalment en Cividale, el seu successor Majencio va pensar en reconstruir Aquilea, pero el proyecte mai es va realisar. Sent patriarca Majencio, el papa va aprovar el sínodo de Mantua que va afirmar la precedència del patriarca continental de Aquilea sobre el patriarca de Grau. No obstant, les condicions materials varen empijorar pronte en Aquilea. Les ruïnes de Aquilea eren contínuament saquejades en busca de material de construcció. I en la caiguda dels carolingis en el X, els habitants sofririen en les razias dels magiares.
En el XI, el patriarca de Aquilea s'havia enfortit lo suficient per a afirmar la sobirania temporal sobre el Friul i Aquilea. El Sacre Emperador Romà va donar la regió al patriarca com una possessió feudal. No obstant, l'autoritat temporal del patriarca estava constantment discutida i atacada per la noblea territorial. En 1027 i 1044 el patriarca Poppo de Aquilea, qui va reconstruir la catedral de Aquilea, va entrar i va saquejar el veí Grau, i, encara que el papa va confirmar de nou al patriarca de l'últim en el seu dignidades, la ciutat mai es va recuperar, encara que va seguir sent la sèu del Patriarcat fins a la seua transferència formal a Venècia en l'any 1450.
La sèu del patriarcat de Aquilea havia segut traslladada a Údine en 1238, pero va retornar en 1420 quan Venècia es anexionó el territori de Údine. Va ser suprimit finalment en 1751, i les sèus de Údine i Gorizia (Görz) establides en el seu lloc.
En l'any 1509 va ser anexionada pel Sacro Imperio Romano Germánico, seguint posteriorment la sòrt dels Habsburgo (llevat un breu paréntesis napoleònic), fins a la seua definitiva reunió en el restant del Friul i Itàlia despuix de la Primera Guerra Mundial.
Lugares de interés
Basílica
A pesar de les distintes intervencions posteriors, la basílica de Aquilea manté les formes del XI. Té el sostre pla, i va ser construïda pel patriarca Poppo en 1031 en el lloc d'una iglésia precedent, i reconstruïda al voltant de 1379 en estil gótico pel patriarca Marquad.
La primera part va ser edificada en l'any 313, en posterioritat al edicto de Milán, per decisió del bisbe Teodoro. Estava constituïda per dos aules paraleles, conectades per una atra transversal. Entre 1021 i 1031 es va realisar una reconstrucció casi total, per decisió del patriarca Poppo, i es va edificar el campanar aïllat, de 73 m d'alt, que va constituir el prototip per a les construccions friulanas i de Istria. Despuix del terremot de 1348, la basílica va tornar a ser restaurada, adquirint intervencions en estil gòtic entre 1350 i 1381. Finalment, acull afegitons de caràcter renaixentiste, sobretot pel que fa a les decoració de la zona del presbiteri, en el periodo de dominació veneciano.
La frontera, en estil romànic-gòtic, està conectada per un pòrtic en la Iglésia dels Pagans, i els restants del batisteri del V.
L'interior té planta de creu llatina, en tres naus i el presbiteri realçat. Destaca un extraordinari paviment de mosaico provinent de principis del IV, en escenes del Antiguo Testamento, que és particularment interessant perque, si en la pintura contemporànea de les catacumbas de Roma s'escomençava a assistir a una simplificació de l'estil utilisat, per a conseguir una major immediatea en la representació i un marcat simbolisme, en Aquilea es nota encara un estil naturalístico de matriu helenística, si ben plenament adequat ya a la nova simbología cristiana. Si nota ací el «peix», ictus en grec, acrònim de Iesus Cristos Teu Uios Soter" (Jesucristo salvador fill de Deu), les històries de Jonás, eixemple de l'Antic Testament alusivo a la mort i la resurrecció en tres dies, aixina com el bon pastor, entre uns atres.
Els mosaics, en un estat de conservació excepcional siga per l'amplitut, siga per l'acabament de les escenes i interés iconográfico, es troba en l'antiga basílica de Aquilea, aquella cridada de «els «batejats», puix en Aquilea va existir una segona iglésia, junt a la primera, per als catecúmenos, açò és, d'aquells que encara no havien rebut el bautismo, segons les costums de llavors de batejar-se solament en aplegar a l'edat adulta, que llavors eren la majoria dels fidels.
El sostre de fusta és de 1526, mentres que la decoració al fresco pertany a vàries époques: des del IV en la capella de Sant Pedro en la zona de l'àbsit; del XI en el propi àbsit; del XII en «l'anomenada «Cripta de les Fresca», per baix del presbiteri, en un cicle representant els orígens de la cristiandad en Aquilea i l'història de sant Hermágoras, primer bisbe de la ciutat.
Al principi de la nau esquerra, es pot accedir a la Cripta degli Scavi, a on són visibles els restants de la basílica paleocristiana. Junt al sant sepulcro romànic del XI, al principi del passadiç de l'esquerra, es distinguixen parts de diferents époques: l'inferior és d'una vila romana de l'época de Augusto; la del mig té un típic paviment de cocciopesto; la superior, enfosquida pel fòc de Atila, té decoració geomètriques.
Externament, darrere del campanar del IX i l'àbsit, està el Cementeri dels caiguts, a on estan enterrats dèu soldats desconeguts de la Primera Guerra Mundial.
Restos antiguos
Els edificis antics de Aquilea varen servir com a pedrera de pedra durant sigles, i no queden en peu edificis del periodo romà. Les excavacions han revelat un carrer i l'àngul noroest de les muralles de la ciutat, mentres que el Museu Arqueològic Nacional (un dels museus més importants de Roma Antiga en el món) conté prop de 2000 inscripcions, estàtues i atres antiguetats, aixina com vidre de producció local i una colecció numismàtica.
La basílica i la zona arqueològica de Aquilea, que es creu que és la més gran ciutat romana que queda per excavar, està inscrita en la llista de Patrimonio de la Humanidad.[4]
Otros
En el barri de Monastero hi ha una basílica cristiana del V, més tarde monasteri benedictino, que actualment alberga un museu paleocristiano.
Demografia
| Any | 1861 | 1871 | 1881 | 1901 | 1911 | 1921 | 1931 | 1936 | 1951 | 1961 | 1971 | 1981 | 1991 | 2001 | 2023 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Població | 0 | 0 | 0 | 0 | 0 | 2945 | 3077 | 3143 | 3627 | 3331 | 3041 | 3283 | 3385 | 3329 | 3134 |
Personas notables
- Artícul principal → Categoría:Nacidos en Aquilea.
Vore també
Referències
- ↑ «Denominaciones toponímicas oficiales en lengua friulana». Agencia Regional de la Lengua Friulana. Consultat el 31 de enero de 2024.
- ↑ «Población residente al 31 de octubre de 2023». Instituto Nacional de Estadística (ISTAT). Consultat el 31 de enero de 2024.
- ↑ «Aquilea, encrucijada de pueblos y culturas». Discover Aquilea. Consultat el 31 de enero de 2024.
- ↑ «Archaeological Area and the Patriarchal Basilica of Aquileia». UNESCO Culture Sector. Consultat el 26 de abril de 2015.
Bibliografía
- Catholic Encyclopedia
- Neher in Kirchenlexikon I, 1184-89
- De Rubeis, Monumenta Eccles. Aquil. (Estrasburc, 1740)
- Ferdinando Ughelli, Itàlia Sacra, I sqq.; X, 207
- Cappelletti, Chiese d'Itàlia, VIII, 1 sqq.
- Menzano, Annali del Friuli (1858-68)
- Paschini, Sulle Origini della Chiesa vaig donar Aquileia (1904)
- Glaschroeder, in Buchberger's Kirchl. Handl. (Munich, 1904), I, 300-301
- Hefele, Conciliengesch. II, 914-23.
- Per a la successió episcopal, vore P. B. Gams, Séries episcoporum (Ratisbona, 1873-86), i Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi (Munster, 1898).
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Aquileia.