Edat Mija
L'Edat Mija és el periodo de l'història europea que transcorre des de la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident, en el sigle V, fins al sigle XV.
El seu començament se situa tradicionalment en l'any 476 en la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i el seu final en 1492 en el descobriment d'Amèrica, o en 1453 en la caiguda de l'Imperi Bizanti, data que coincidix en l'invenció de l'imprenta (Biblia de Gutemberg) i en el final de la Guerra dels cents anys.
El terme implicà en el seu orige una paralisis del progrés, considerant que l'edat mija fon un periodo d'estancament cultural, ubicat cronologicament entre la gloria de l'antiguetat classica i el renaiximent. L'investigació actual tendix, no obstant, a reconeixer este periodo com un més dels que constituïxen l'evolució històrica europea, en els seus propis procesos crítics i de desenroll. Se dividix generalment l'edat mija en tres époques.
Inicís de l'edat mija
Ningun event concret determina el final de l'antiguetat i l'inici de l'edat mija: ni els ya mencionats com referencia aproximada ni el bandeig de Roma pels gots dirigits per Alaric I en el 410, ni el derrocament de Romul Augustul (últim emperador romà d'Occident) foren succesos que els seus contemporaneus consideraren iniciadors d'una nova época.
La culminació a finals del sigle V d'una serie de procesos de llarga duració, entre ells la greu recalcada econòmica i les invasions i assentament dels pobles german en l'Imperi romà, feu canviar la faç d'Europa. Durant els següent trescents anys Europa occidental mantingué una cultura primitiva encara que instalat sobre la complexa i elaborada cultura de l'Imperi romà, que mai arribà a perdre's u oblidar-se per complet.
Desintegració del poder central i vassallage
| Història humana |
|---|
| ↑ abans de l'Homo (Pliocé) |
|
|
|
|
|
|
| ↓Futur |
L'imperi de Carlomagne (742-814) constituí el primer intent de crear un nou orde despuix dels greus trastorns que s'havien produït a arrel de les invasions dels pobles germanics i la decadencia i caiguda final de l'Imperi romà.
A la mort de Carlomagne (814) seguiren noves commocions produides en gran part per noves migracions i invasions: els germans del nort o normants, provinents d'Escandinavia, se dirigiren a Russia, Ànglaterra, el nort de França i el Mediterraneu.
Els pobles eslaus s'estengueren per l'Europa centre-oriental. Els hongaresos o magiars, ginets nomades provinents del centre d'Asia, recorreron la conca del Danubi. En el curs del sigle X estos pobles se feren sedentaris i se convertiren al cristianisme. Començaren a formar-se els pobles que en definitiva determinarien la fisonomia d'Europa.
Tots estos canvis se produiren en mig d'una transformació general de les formes económiques, socials i polítiques. Decaigueren les ciutats, disminuí i casi desaparegué el comerç internacional, se reduí l'us de la moneda i la terra quedà com la principal riquea. Els poders centrals pergueren tota autoritat i desaparegué l'organisació administrativa burocratica.
Llentament se formà un nou orde que ha rebut el nom de feudalisme.
Iglésia i societat en l'Europa migeval
A diferencia del feudalisme, que se caracterisava per l'existencia d'un sinnúmero de poders locals, l'Iglésia disponía d'una fort organisacio centralisada que constituí la principal força unificadora durant l'Edat Mija. Baix la direcció de l'Iglésia, la cristiandat o Republica cristiana se comprengue com unitat. L'Iglésia eixerci numeroses funcions propies del govern civil i tingué decisiva influéncia sobre tot el desenroll social i cultural. L'Iglésia va tindre també un enorme poder material, ya que tenia el dret al delme, la decima part que cada un devia pagar de les seues entrades a l'Iglésia i, ademés, rebe grans donacions de terres.
L'iglésia acompanyava a l'home durant tota la seua vida. Per mig del sacrament del batisme el chiquet se convertia en cristià i rebia un nom cristià. Per mig de la confirmació el batejat era rebut definitivament en l'Iglésia. La confessió i penitencia absolvían al pecador de les seues pecats. En la celebració de la Santa Eucaristia el sacerdot consagrava el pa i el vi en commemoració de l'ultima sopar.
El matrimoni soles era reconegut quan rebia la sanció i bendició per mig del sacrament del matrimoni. El sacrament de l'ordenació era conferit als que s'ordenaven sacerdots. El sacrament de l'extrema unció era donat pel sacerdot abans de la mort. Els sacerdots eren essencials per a la salvació eterna. Els sacraments els conferia l'Iglésia per intermig dels seus sacerdots.
Durant l'Edat Mija l'Iglésia s'esforçà per suavisar les costums, suprimir els espants de la guerra i imponer l'ideal cristia de la pau. Per mig de la Treua de Deu l'Iglésia conseguí llimitar les accions beliques a certs dies de la semana, quedant prohibit l'us de l'espasa en els dies consagrats especialment a Deu.
L'Iglésia mantenia els sees propis tribunals en el fi de protegir als debils i desamparats i de castigar als que violaven els manaments religiosos i eclesiastics. Administrava justicia segons el Dret Canonge, el dret de l'Iglésia , una recopilacio basada en les Sagrades Escritures, els escrits dels Sants Pares, les resolucions dels Concilis i els decrets dels Papas.
El pijor crim i pecat era l'heregia, la creencia en erros que, per ser contrari al dogma, havien segut condenats per l'Iglésia. L'heregia era un crim contra Deu i la societat. L'heretic se colocava al marge de la societat religiosa i de la societat civil i era castigat per abdós. Per a perseguir i castigar als hereges, l'Iglésia establi els tribunals de l'Inquisició.