Nacionalisme espanyol

La Batalla de Tetuán de Dionisio Fierros Álvarez, 1894. La batalla, que va tenir lloc en 1860, durant la Guerra d'Àfrica, va ser guanyada per les tropes espanyoles dirigides pel general O'Donnell.

La rendició de Bailén, de José Casado del Alisal. Clarament inspirada en el quadre de Velázquez La rendició de Breda, ilustra la batalla de 1808 que el general Castanys va derrotar a l'eixèrcit francés del general Dupont.

Obelisc commemoratiu del Alçament del 2 de maig a Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en honor als quals van donar la seua vida per Espanya i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat Contemporània a Espanya, seguix tenint una gran força: la Comunitat de Madrid, juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organisar les celebracions del bicentenario.

El nacionalisme espanyol és el moviment social, polític i ideològic que va conformar des del segle XIX la identitat nacional de Espanya.

No és pròpiament un nacionalisme irredentista: l'única reivindicació territorial identificada com a “nacional” ha estat Gibraltar (des del segle XVIII); la resta de les reivindicacions territorials han estat històricament les colonials o imperials (durant el segle XIX contra la independència d'Hispanoamèrica i en el segle XX sobre el Magrib). Tampoc ha estat un nacionalisme centrípet (que pretengué unificar comunitats d'espanyols someses a atres sobiranies), pero sí ha presenciat el naiximent de nacionalismes perifèrics que, des de finals del segle XIX, han funcionat com a moviments nacionalistes centrífucs (que pretenen la conformació d'identitats nacionals alternatives).

Com en les atres nacions-estat de Europa Occidental (Portugal, França i Anglaterra), la conformació d'una monarquia autoritària des de finals de l'Edat Mija va produir el desenroll secular paralel del Estat i la Nació a Espanya, sota les successives conformacions territorials de la Monarquia Hispànica. Com va ocórrer en cada un dels atres casos, la identitat nacional i la mateixa estructura territorial va acabar donant molt diferents productes; pero sempre, i en el cas espanyol també, com a conseqüència de la forma en que les institucions van respondre a la dinàmica econòmica i social (en ocasions, a pesar d'estes mateixes institucions), i sense acabar de presentar-se en el seu aspecte contemporàneu fins que no va acabar el Antic Règim. El factor d'identificació més clar va ser durant tot este periodo l'ètnic-religiós, expressat en la condició de cristià vell. Al final del periodo (segle XVIII) es va ser accentuant el factor d'identificació llingüístic entorn del castellà o espanyol, en noves institucions com la Real Acadèmia Espanyola.

Històricament el nacionalisme espanyol va sorgir en el lliberalisme i en la guerra contra Napoleó.

A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les èlits. I això va ser obra indiscutible dels lliberals. Les èlits modernisadores van aprofitar l'ocasió per intentar impondre un programa de canvis socials i polítics; i el mètodo va ser llançar la idea revolucionària de la nació com a titular de la sobirania. El mit nacional va resultar movilisador contra un eixèrcit estranger i contra els colaboradors de José Bonaparte, mentres que no espanyols (afrancesats). Els lliberals espanyols van recórrer a la identificació entre patriotisme i defensa de la llibertat: com va declarar el diputat asturià Agustín Argüelles en presentar la Constitució de 1812, «espanyols, ya teniu pàtria».

José Álvarez Junco

Des de llavors ha canviat els seus continguts i propostes ideològiques i polítiques (successivament "doceañista", "esparterista", fins i tot breument "iberista", propugnant la unió amb Portugal en el context de la crisis dinàstica de 1868). El carlisme, que era un moviment de defensa del Antic Règim, no tenia a l'adjectiu "nacional" en cap estima (sobirania nacional, milícia nacional, bens nacionals... eren el vocabulari dels lliberals, més com més progressistas). No obstant això, el nacionalisme espanyol que es va demostrar decisiu al segle XX arranca de la frustració pel desastre de 1898, en el que s'ha denominat regeneracionisme, que reivindiquen moviments molt oposats entre si: des dels dinàstics (Francisco Silvela, Eduardo Dato, Antonio Maura) fins a l'oposició republicana (de contradictori i breu pas pel poder) passant pels militars (crisis de 1917 i dictaduras de Miguel Primer de Rivera i Francisco Franco).

En concret, en el nom de panhispanisme (que més pròpiament es referix a un moviment centrat en la unitat de les nacions hispanoamericanes) entés com imperialisme espanyol, sol referir-se concretament a l'aparegut després de la crisis de 1898, dins del context més ampli en el qual es troben el regeneracionisme i la generació del 98 (els autors del qual, venint de la perifèria, coincidien a considerar a Castella l'expressió de "l'espanyol"), expressat en la seua forma més clara per Ramiro de Maeztu (en la seua segona etapa). Va tenir com a ideòlecs i polítics a Ramiro Ledesma i Onésimo Rodó (fundadors de les JONS) i José Antonio Primer de Rivera (fundador de Falange Espanyola); utilisant una expressió que té el seu orige en José Ortega i Gasset, definix a Espanya com una unitat de destinació en l'universal, defenent una volta als valors tradicionals i espirituals de la Espanya imperial. La idea d'imperi li fa ser més aviat universalista que localista, la qual cosa ho fa singular entre alguns nacionalismes, pero més propenc a uns atres (sobretot al feixisme). També incorpora un component decididament tradicionalista (en notables excepcions, com el vanguardisme d'un Ernesto Giménez Caballero), arrelat en una història milenària, la de la monarquia tradicional o monarquia catòlica (encara que en moltes ocasions es mostra indiferent en la qüestió concreta de la forma d'estat) i, de forma destacada, no és llaic ni secularisat, sino expressament catòlic romà, la qual cosa permetrà definir (en el primer franquisme) el terme nacionalcatolicisme.

Monument a la Constitució Espanyola, Passeig de la Castellana entre els Nous Ministeris i el Museu de Ciències Naturals, Madrid.

La transició política que, juntament en canvis socials i econòmics profunts en un sentit modernisador, es va ser gestant des del franquisme final fins a la construcció de l'edifici institucional actual (Constitució de 1978 i estatuts d'autonomia), va produir una reculada molt marcada de la utilisació social dels símbols d'identificació nacional espanyols, mentres que els nacionalismes perifèrics van adquirir una notable presència i quotes de poder territorial, que arriba a ser electoralment majoritària en Catalunya (CIU, ERC) i el País Vasc (PNB, EA i la trucada esquerra abertzale); i substancialment menor en Navarra (NaBai) i Galícia (BNG). Canàries (CC), Andalusia (PA) o atres comunitats autònomes presenten nacionalismes menys evidents (freqüentment qualificats com regionalismes), basats en fets diferencials de caràcter llingüístic o històric no menys marcats que els anteriors.

Des de l'àmbit dels nacionalismes perifèrics, se sol parlar de nacionalisme espanyol o espanyolisme com a equivalent a centralisme, normalment per identificar-li, a efectes polèmics o com a argument polític en la extrema dreta nostàlgica del règim de Franco o en una presunta opressió de l'Estat sobre estes territoris, que en casos extrems (particularment al País Vasc i Navarra en ETA) s'utilisa com a justificació per a un terrorisme que s'autodefinix com lluita armada encaminada al lliberament nacional. En canvi, cap dels partits polítics majoritaris afectats per tal denominació de espanyolistes o nacionalistes espanyols, s'identifiquen en el terme, i solen, en el seu lloc, utilitzar l'expressió no nacionalistes per designar-se a si mateixos enfront dels nacionalistes, que és com se sol designar als nomenats "perifèrics".

Des d'una perspectiva més majoritària en termes socials, territorials i electorals, la identificació en Espanya, els seus símbols i institucions ha adquirit formes més pròpies del patriotisme constitucional o nacionalisme cívic, que tracta de respectar les diferents visions d'Espanya encaixant-les en un marc plural, incloent i no excloent, conceptes en els quals solen coincidir els partits polítics majoritaris (PSOE i PP) o minoritaris (IU, atres partits regionalistes o nacionalistes de vegades denominats moderats), a pesar de mantindre diferències polítiques profundes de vegades expressades de forma molt crispada.