Enrique Galarza Moreno
| Enrique Galarza Moreno | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Crist del Perdó (Vélez Rubio) | |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escultor | ||
| Naiximent: | 27 de setembre de 1896 | ||
| Lloc de naiximent: | Grau de Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 19 de giner de 2000 | ||
| Lloc de defunció: | Picassent, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Enrique Galarza Moreno (Grau de Valéncia, 27 de setembre de 1896 - † Picassent, 19 de giner de 2000) fon un escultor valencià.
BiografiaEditar
Enrique Galarza naixqué en el barri del Enguerino en el sí d'una família humilt. Fon el quint de sis germans del matrimoni format per Francisco Galarza Esquerre, que fon guàrdia civil, i Carmen Moreno Oliva. Quedà orfe de pare quan tenia a soles dos anys, tenint que treballar de ben menut. Fon internat en el Colege d'Òrfens Sant Joan de Deu de la Malvarrosa a on passà dos anys i més tart en la Misericòrdia a on estava internat el seu germà Fernando. En els seu deu anys d'hospici manifestà la seua afició al dibuix.
Acabat l'hospici comença a assistir a l'escola del Grau a on el mestre D. Antonio, gran aficionat a les Belles Arts actuarà com a catalisador i dinamisador d'Enrique, participant en l'Exposició Regional Valenciana de 1909. En aquella época inicia una gran amistt en Ramón Mateu Montesinos i comença a assistir a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles.
En a soles tretze anys comença com a aprenent en el taller de Venancio Marcos, en el carrer Cavallers, a on treballava com a oficial Joaquín Climent, rebent d'ell la major part dels coneiximents. Als setze anys entra a treballar en el taller de José María Ponsoda treballant junt a Carmelo Vicent i Julio Belloch, assistint a les classes de modelat en l'Escola d'Oficis i Superior de Belles Arts que impartien Francisco Claret i José Aixa. Allí despertà la seua admiració per l'escultor valencià Ignaci Vergara que sempre havia admirat i el considerava com el més genial dels escultors. Formà part del grup Juventud Artística que impulsà Sorolla i participà en el Círcul de Belles Arts.
Als vint anys se trasllada a Saragossa, a petició del mestre Antonio Pérez, per a treballar en un altar barroc, estigué uns catorze mesos. Ya com a oficial i de forma temporal, passà pel taller de Francisco Pablo, en el carrer d'Alboraya. Com a oficial de primera se trasllada al taller de Pío Mollar, sent nomenat, en aquell temps, president del Gremi d'Escultors, associat a la Societat Obrera Sant Vicent Ferrer. Ocupant eixe càrrec passà a dispondre de més temps lliure i a rebre encàrrecs particulars, de manera que s'instalà en El Cabanyal.
Al conéixer a la que sería la seua dòna, Concepción Tarazona Sanchis, natural de Picassent, instalaria el seu taller en Valéncia. És eixa época de gran activitat, molts encàrrecs. En l'instauració de la II República s'inicia una época de decaiguda del treball. Del matrimoni tindrien dos fills, un fill i una filla.
En l'any 1921 Enrique Galarza treballà en el taller valencià de Tena (Casa de Tena). En 1924, en motiu de la beatificació del P. Claret, tingué que realizar 22 talles en a soles un any, a petició dels claretians del Convent del Cor de Maria de Xàtiva. L'activitat deixarà d'existir quan esclata la Guerra Civil. Seguint el consell de la seua dòna el matrimoni i els seus fills es traslladarien a Picassent a casa de la família d'ella, llauradors de professió. Passant Enrique a treballar en l'horta. Una volta acabada la Guerra Civil, en 1939, les coses canvien radicalment, se tenia que substituir aquelles imàgens que l'incultura i la barbàrie havien fet desaparéixer, sent uns anys de prosperitat per als tallers d'imagineria religiosa.
No ha segut Enrique Galarza un desconegut encara que les obres per ell fetes han tengut diferent fortuna, alguns artesants han passat a apropiar-se d'escultures que no ho eren. En tot cas les talles del Crist del Calvari de la Confraria del Perdó d'Oriola, la Verge dels Llíris i el Sant Jordi eqüestre d'Alcoy, durant més de quaranta anys han segut atribuïdes a diferents autors.
En la ciutat de Valéncia s'organisaven tallers en els que treballava gent d'alta professionalitat i ofici, en el cas del taller Rabasa y Royo s'ingressaven talles sense firmar i moltes d'elles d'Enrique Galarza. Gràcies als documents que guardava en el seu propi obrador s'ha pogut certificar la seua autoria.
Durant els anys 1941 fins a 1962 l'activitat de Galarza fon frenètica i molt abundosa fent innumerables obres.
ObraEditar
Estan reconegudes prop de 80 obres en Abarán (Múrcia), Albaida, Alzira, Alcàsser, Alcoy, L'Alcúdia de Crespins, Algemesí, Ayacor, Benimodo, Cocentaina, Conca, Cofrentes, Énova, La Font de la Figuera, Valéncia, Guadassuar, Fet (Osca), Huelva, Xàtiva, Massamagrell, Montaverner, Novetlè, Llanera de Ranes, L'Olleria, Oriola, Picassent, Sant Sebastià (País Vasc), Sao Paulo (Brasil), Lima (Perú), Villaviciosa (Astúries), i recentment també en Velez Rubio (Almeria).
PolifacèticEditar
Fon un escultor polifacètic, no a soles feu escultura religiosa, també alguna escultura profana com l'escultura del conquistador Francisco Pizarro situada en la ciutat de Lima (Perú) i també fon un artiste faller creant figures per a les festes de les Falles.
Fon un gran admirador d'Ignaci Vergara que denota l'influència dels mestres del barroc. Destaca la seua producció per l'especial tractament en les teles i la calitat del modelage. Galarza descolla entre els imaginers de la postguerra creant escola pròpia. Entre els seus discípuls es troba Efrain Gómez.
FallimentEditar
Enrique Galarza faltà en la ciutat de Picassent el 19 de giner de l'any 2000, als 104 anys. El diari ABC del 20 de giner de 2000 li dedica estes llínees:
ReferènciesEditar
BibliografiaEditar
- VV.AA. Enrique Galarza Moreno, imaginero valenciano (1895-2000): 50 aniversario de la ejecución del trono procesional para la "Virgen del Milagro" de Cocentaina: (1951-2001). Junta de la Pía Unión de la Virgen del Milagro, Alacant, 2001. ISBN: 978-84-607-1847-5.