L'Albufera
De l’àrap “al-buhaira” llacuna.
El parc Natural de l'Albufera o L'Albufera (Albufera, del àrap al-buhayra, "el chicotet mar") és un parc natural de la província de Valéncia, en la Comunitat Valenciana, Espanya.
També coneguda pels romans com Nacarum Stagnum i en alguns poemes àraps se li denomina Espill del sol.
Este parage de 21.120 hi ha que fon declarat parc natural pel govern valencià el 23 de juliol de 1986 es troba situat a uns 10 km al sur de la ciutat de Valéncia.
El parc natural comprén el sistema format per la albufera pròpiament dita, el seu entorn humit, i el cordó litoral ( La Devesa d'El Saler ) adjacent a abdós.
El règim jurídic del Parc Natural s’aprovà el 8 de juliol de 1986: “El sistema formado por el lago de la Albufera, su entorno húmedo y la barra litoral adyacente a ambos, constituye uno de los espacios naturales de mayor importancia de la Comunidad Valenciana”.
En data 23 d'octubre de 1990 es va aprovar el document de Pla Especial de Protecció del parc Natural (actualment derogat pel T.S.) i el Decret 96/1995, de 16 de maig, va aprovar el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de la Conca Hidrogràfica de l'Albufera. El 19 de novembre del 2004 fon aprovat pel Consell de la Generalitat Valenciana el Pla rector d'Us i Gestió (PRUG) de l'Albufera.
Orografia
El parc es va originar pel farciment d'una antiga baïa per l'aporte de sediments dels rius Xúquer i Túria produint-se la separació definitiva del mar en l'época romana. Llavors la superfície del llac era molt major (entorn de 30.000 hi ha) pero en el pas dels anys i a causa de l'interés a obtindre noves zones de cultiu (especialment de arròs) ha anat disminuint de tamany fins a les 2.800 hi ha actuals.
Per això hi ha tres ambients diferenciats:
- La retinga o devesa: és el cordó arenós que separa el llac del mar.
- La marjal: són les terres que anteriorment formaven part del llac i que ara estan dedicades al cultiu de l'arròs.
- El llac: en la peculiaritat que la seua aigua siga dolç pel fet que s'alimenta de les aportacions de les séquies i de diversos brolladors (ullals) existents en el propi llac.
En el parc Natural de l'Albufera, ademés d'estos ambients trobem chicotets ecosistemes, els quals en alguns cassos són d'elevada importància, tant per la fauna com per la flora:
- Els "ullals": són els brolladors que trobem al llarc de la marjal de l'Albufera. En estos brolladors trobem fauna autòctona com el samaruc i el fartet, de la mateixa manera que trobem vegetació, tant aquàtica, com palustre i de ribera.
- Les "mallaes": són unes depressions intra-dunars que trobem en la retinga. Estes depressions solen inundar-se en el periodo autumnal i primaveral de precipitacions, per lo que les seues vores podem trobar vegetació palustre i fauna aquàtica.
El llac
El llac s'estén a uns 10 km. de la ciutat de Valéncia cap al SE. És la llacuna més gran de Espanya, es troba separada del mar per un cordó dunar assentat per les arrels d'una espècie de pins, adaptada a esta situació tan extrema, i una gran abundància de matoll davall, esta zona és coneguda com "la Devesa". Antigament les aigües cristalines permetia vore el fons i les seues aigües eren consumides sense problemes pels peixcadors, especialment en els "Ullals".
Inclús hui podem fruir de les velles barques impulsades antigament per veles llatines, per les crides "perches" (pal allargat en el que el barquer impulsava l'embarcació recolzant en el sol del llac) o rems, hui en motor.
Actualment el llac s'ha reduït a aproximadament a un terç del que era inclús en el sigle XIX, quan arribava fins a Valéncia, a la coneguda com Creu de la Conquista, i s'estenia fins a Sueca, a un parage cridat la "Montanyeta dels Sants". Ya a principis del sigle XX la seua superfície s'havia vist reduïda a 7 per 6 quilómetros des dels 17 per 6 de 100 anys abans. Afirmava Pérez Escrich que en 1930 tenia 9 llegues de circumferència.
Això li permetia ser un eficaç mig de comunicació entre les distintes poblacions i la capital, existint transports regulars.
En 1909 Emilio Sarzo en el seu llibre de caça aquàtica, l'Albufera i la Caldereria, conte que la profunditat era molt desigual, estant en alguns llocs les plantes aquàtiques molt pròximes a la superfície i en atres llocs existien 3 o 4 braces de profunditat. Actualment la profunditat màxima són d'uns 2, 3 metros.
En les zones en poca profunditat conegudes com "Alterons" és a on estan situats els llocs de tir, puix la caça és una de les activitats històriques de la zona. Alguns cronistes destaquen que ya en época musulmana era una zona de caça real, i posteriorment, després de la conquista, passà a ser de titularitat de Jaume I i els seus successors.
Tal era la riquea de la zona compresa entre el Grau de Valéncia i Cullera, que segons el botànic valencià Cavanilles i atres cronistes de distintes époques, abundaven els cervos, javalins, cabres salvages, francolins, perdius, llebres, conills, llúdries i fins a xixanta varietats d'aus aquàtiques, aixina com una enorme quantitat de peixos. Com "Un racó del Paraís" ho definien a mig del sigle XIII.
Jaume I va quedar tan maravellat que va decidir que
En 1250, en Morella, després d'haver segut inclòs en els benes de la Corona, es va dictar un privilegi el 21 de giner, pel qual qualsevol podia peixcar en el llac, en la condició d'abonar una quinta part.
Trobem edictes sobre l'Albufera en concessions o ratificacions de pràcticament tots els reis, Pere I, Joan II, Alfons II, Martí I, Ferrando I, Carles I, Felip II, Felip IV, ...
En 1671 es va prohibir l'entrada en l'Albufera, els seus llímits i la Devesa. La descripció de la fauna demostra que pràcticament es conservava en tota la seua esplendor.
Carles III va canviar novament les ordenances i es van començar a arrendar els llocs de caça, reservant dos Uchana i Raconet per al capità General i cedint dos dies a l'any a qui voldria caçar.
A l'arribar el sigle XIX, trobem una prova de les condicions que mantenia l'Albufera i la impressió que va causar en els invasors francesos, que a petició pròpia José Bonaparte li va concedir al Mariscal Suchet el títul de Duc de l'Albufera.
Fon a partir del segon terç del sigle XIX quan el llac va començar a estretir-se a causa de la pràctica de soterrar el llac, per a cultivar arròs especialment. La fauna a poc a poc es reduïa al mateix ritme, trobant-se ya únicament caça menor.
El 12 de maig de 1865 el llac i la Devesa va passar a propietat de l'Estat, acabant en més de sis sigles de propietat real. Posteriorment fon entregada a la ciutat de Valéncia, perque tots els valencians foren propietaris d'este "racó del Paraís"
A principis del sigle XX es va realisar un proyecte per a construir l'aeroport de Valéncia en l'entorn de la Devesa, i traslladar allí els vols que es realisaven en la Malva-rosa, pero finalment, per problemes de fonamentació es va traslladar de lloc a l'actual de Manises
Clima
El parc presenta un clima mediterràneu.
Flora
La vegetació en el marjal, dedicat al cultiu de l'arròs i en el llac és escassa, quedant llimitada a les zones marginals.
No obstant la franja arenosa costera és especialment rica en varietats vegetals. Destaca la presència d'espècies pioneres pròpies de dunes mòvils com la gram de duna o la campaneta de mar i de dunes fixes com la coscollina o el llentiscle.
En els saladars existents entre les dunes podem trobar la herba salada i la barrella.
En les zones en substrat rocós es troba un típic bosc mediterràneu format pel pi blanc, el timó, la aliaga el romer i la eixedrea
Finalment en les zones humides podem trobar comunitats sumergides, flotants i palustres com el canyiç, la boga la mansega.
Fauna
El llac té diverses espècies destacant el fartet i el [[samaruc]( “Valéncia hispànica”, peix chicotet, tant que medix entre 5/7 centímetros i es una espècie estrictament protegida pel Conveni de Berna), abdós espècies de peixos son endèmiques de la Comunitat Valenciana i la anguila, llisa i llobarro per la seua importància econòmica.
Encara que sense cap dubte este parc és conegut per l'extraordinària riquea avícola que poseïx destacant entre les anàtits el ànet roig en fins a 10.000 eixemplars, la cullera comuna en fins a 20.000 eixemplars o el ànet collvert.
També són destacades les colònies de garses, podent resenyar la garseta bouera, la garseta craquera o la garsa blava.
Finalment és resenyable la presència d'espècies com el charrà comú, el charrà patinegre, la camallonga, la roseta,gavina
L'Albufera i alguns autors
- Eiximenis resaltava el peix especial, i l’Archipestre d’Hita, en el capítul “Batalla que hobo entre Don Carnal y la Cuaresma”, deixava escrit:
Salpresas e trechadas a grandes manadillas.
Daban a Don Carnal por medio las costillas”.- En el Llibre del Repartiment, Jaume I se la reservà:
Municipis compresos
Accesos
El principal mig d'accés al parc és l'autovia del Saler (CV-500) que partint de Valéncia travessa el parc de nort a sur, trobant-se el Centre d'Informació del parc en el quilómetro 10.5, en el mateix desviació d'El palmar.
Enllaços externs
Referències
- ↑ L'Albufera i la Caldereria, pàgina 22. Emilio Sarzo. 1906
Enllaços externs
- commons|Parque Natural de l'Albufera
- parc Natural de l'Albufera - Pàgina no oficial
- parc Natural de l'Albufera
- parcs Naturals de la Comunitat Valenciana
- parc Natural de l'Albufera - Espais protegits a Espanya
- Vicente L. Simó Santonja
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Parque_Natural_de_la_Albufera de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.