Cantàbria
Cantàbria és una regió històrica i comunitat autònoma uniprovincial espanyola. Llimita al est en el País Vasc (província de Viscaya), al sur en Castella i Lleó (províncies de Lleó, Palencia i Burgos), al oest en el Principat d'Asturies i al nort en el Mar Cantàbric. La ciutat de Santander és la seua capital i localitat més poblada, seguida inmediatament per els núcleus industrials de Torrelavega, Castro Urbidales i Camargo. Les seues primeres referències daten del any 195 a.C., moment en que el escritor romà Catón el Vell parlava en la seua obra Orígens del naiximent del riu Ebre en el país dels càntabros.
...el riu Ebre: naix en terra de càntabros, gran i fermós, abundant en peixos.
Marco Porcio Catón, "el Vell". Orígens (VII), 195 a. C.Cantàbria està situada en la Cornisa Cantàbrica, nom donat a la franja de terra existent entre el Mar Cantàbric i la Cordillera Cantàbrica, en el nort de la Península Ibèrica. Té un clima oceànic humit i de temperatures moderades, fortment influenciat per els vents del oceà Atlàntic que choquen les montanyes. La precipitació mija és de 1.200 mm, lo que permet el creiximent de frondosa vegetació. La seua major elevació es localisa en el pic de Torre Blanca (2.619 metros), en la divisòria entre Cantàbria i la província de Lleó, encara que de forma tradicional s'ha asignat este honor a Penya Vieja (2.167 metros) per trobar-se totalment dins del territori montanyés.
Cantàbria es la regió més rica del mon en yaciments arqueològics del Paleolític Superior. Els primers signes de ocupació humana daten del Paleolític Inferior, encara que este periodo no estiga tan be representat en la regió. Destaquen en est aspecte, les pintures de la cova d'Altamira, datada entre 16.000 i 9.000 a.C. i declarada, junt a atres nou coves càntabres més, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
La moderna província de Cantàbria es va constituir el 28 de juliol de 1978. La Llei Orgànica de l'Estatut d'Autonomia de Cantàbria fon aprovat el 30 de decembre de 1981, dotant d'este modo a la Comunitat Autònoma d'organismes i institucions d'autogovern.
Toponomia
Diversos han segut els autors que han tratat l'orige etimològic del nom de Cantàbria (San Isidoro de Sevilla, Julio Caro Barroja, Aureliano Fernàndez Guerra, Joaquín Gonzàlez Echegaray, Adolf Shulten, etc.) Encara que no és segura la seua procedència, la opinió més acceptada per els experts es que deriva de la raïl cant-, d'orige celta o ligur i que vol dir "roca" o "pedra", i el sufixe -abr, frecuent en les regions celtes. De tot açò es deduix que "càntabro" vindria a significar "poble que habita en les penyes" o "montanyés", en clara referència al territori abrupte i montanyós de Cantàbria.
Geografia Física
La regió té una superfície de 5.321 km2 i les seues costes tenen una llongitut de 165,7 kilómetros. El seu cap més sobreixent es el Cap d'All (Cabo de Ajo en castellano). En la regió existixen tres àmbits geogràfics be diferenciats: La Marina, La Montanya i Camp i els valls del sur pertanyents a les conques del riu Ebre i del Duero. La presència predominant de la montanya i la seua difícil orografia del terreny explica que històricament ademés es coneix a la regió sancera com la Montanya.
Relleu
Cantàbria és una regió de caràcter montanyós i coster i en un important patrimoni natural. El seu enèrgic relleu fa que el 40% de la seua superfície estiga per damunt dels 700 metros d'altitut i un terç d'este en pendents de més del 30% de inclinació. En ella distinguixen dos àrees morfològicament be diferenciades:
- La Marina. Una franja costera de valls baixos, amplis i de formes suaus d'uns 10 km d'ample de la qual altitut no sol superar els 500 msnm i que llimita en el mar per mig d'una llínea de rases llitorals, configurant abruptes escalonats que son trencats per la aparició de desembocadures de rius generant ries i plages. En el llitoral de la regió destaca la baïa de Santander. Per el sur la marina llimita en la montanya.
- La Montanya. És una llarga barrera de montanyes abruptes paralela al mar que componen part de la cordillera Cantàbrica. En la seua majoria de roca calcàrea afectada per fenòmens kàrstics i que cobrixen la major part de Cantàbria. Formen valls profunts en disposició nort-sur en forts pendents horadades per rius de caràcter torrencial, de gran poder erosiu i corts per la poca distància entre el seu naiximent i la seua desembocadura. Els valls configuren diferents comarques naturals de la regió be delimitades físicament per els cordals montanyosos: Liébana, Nansa, Saja, Besaya, Pas-Pisueña, Miera, Asón-Gàndera, Campoo.
A la montanya pertany la serra del Escut, cordó montanyos d'entre 600 i 1.000 msnm i que a lo llarc de la zona occidental de Cantàbria seguix paralela a uns 15 o 20 km de la costa. Montanyes més altes mos trobem a mesura que mos desplacem al sur, en una alineació de crestes que llimiten els valls i les conques hidrogràfiques dels rius Ebre, Duero i aquells que desemboquen en el Mar Cantàbric. Per lo general superen els 1.500 metros d'altitut, des de el port de San Glòrio en l'oest fins el de Los Tornos, en la part oriental: Penya Labra, port de Sejos, port del Escut, Castro Valnera i la Sía. També destaquen els grans massiços calcàreus dels Pics d'Europa en la zona sur occidental de la regió, de la que les caps sobrepasen la majoria 2.500 metros i on es amplia la presència del model glaciar en la seua morfologia.
- Camp i els valls del sur. L'atra comarca que es diferencia es Camp, en el extrem sur de Cantàbria. En un clima més continentalisat, presenta un desenroll òptim de masses forestals de reboll (quercus pyrenaica) i que es troba en un periodo expansiu per el abandonament de les terres agràries. Ademés, també existixen grans repoblacions de coníferes (pinys ylvestris) en les suaus pendents de la comarca.
Climatologia
Debut a la Corrent del Golf, Cantàbria, al igual que el restant de la regió Cantàbrica, té unes temperatures molt més suaus que les que les corresponderia per la seua latitut, similar a la de Nova Escòcia en Norteamèrica. La regió està afectada per un clima oceànic humit, en estius calurosos i hiverns no molt frets. Les precipitacions es situen al voltant de 1200 mm anuals en la costa, aumentant els valors en les zones montanyoses fins els 1.600 mm, lo que la situa en la denominada Espanya húmita (o Espanya vert.)
La temperatura mija es situa al voltant dels 14ºC. La neu es frecuent en les parts altes de Cantàbria entre els mesos de octubre i març. Els mesos més secs son juliol i agost, encara que no existix sequia propiament dita, ya que per una banda sempre existix un mínim de precipitació, i per atra les temperatures no son molt elevades. En algunes zones dels Pics d'Europa en clima d'alta montanya, per damunt dels 2.500 msnm es mantenen els bancs de neu durant tot l'any.
No obstant les diferencies entre comarques poden arribar a ser importants. Aixina les més alluntades del llitoral, com Liébana i Camp, presenten un clima mediterrani continetalisat, el primer cas per el microclima especial de la zona i en el segon per la seua proximitat a la meseta central.
Hidrografia
Els rius càntabros son curts, ràpits i poc caudalosos; salven unes considerables pendents al estar el mar pròxim a el seu naiximent en la cordillera Cantàbrica. Els seus recorreguts solen ser perpendiculars a la costa, si exceptuem el riu Ebre, i tenen un caudal més o menys persistent a lo llarc de tot l'any motivat per unes precipitacions per lo general constants. Encara aixina, est és escàs en comparació en atres rius de la Península Ibèrica. La rapidea de les seues aigues, motivat per les considerables pendents dels recorreguts, fan que tinguen un gran poder erosiu, formant els encaixats valls en forma de V característics de la Cornisa Cantàbrica. Per lo general tenen un estat de conservació aceptable, encara que l'activitat humana, cada vegada més abundant en ells per el aument constant de la població en els valles, fa una forta pressió.
Els principals rius que dividixen la regió en atres tantes conques hidrogràfiques son:
- Cuenca Norte [1] (desembocan en el Mar Cantàbric)
- Conca del Ebre [2] (desemboca en el Mar Mediterràneu)
- Conca del Duero [3] (desemboquen en el Oceà Atlàntic)
Per lo que es pot apreciar Cantàbria és l'única comunitat autònoma que els seus rius desemboquen en cada u dels tres mars que rodegen la Península Ibèrica, sent conegut per ell el Pico Tres Mares, en la zona de Campoo, des de on naixen tres rius que van a parar als tres mars que rodegen la península ibèrica.
Vegetació
Les diverses altituts de la regió, que van en poca distància del nivell del mar als 2600 msnm de La Montaña, fent que la diversitat vegetal siga gran i existixca un ampli número de biotopos. Cantàbria té una vegetació eurosiberiana, dins de la província Atlàntica. Se caracterisa per tindre boscs d'espècies frondoses i caducifolies, com son el roure i el faig. No obstant l'acció humana des de temps remots ha favorit la creació de pasts, propiciant grans superfícies de pastiçals i praderies que alimenten al ganado vacú.
Els prats de pasts s'intercalen en plantacions d'eucaliptus (Eucalyptus globulus) i chicotetes masses de boscs autòctons de roures i faig.
La part meridional de Cantàbria, ya dins de la comarca de Campoo i llimitant en la meseta castellana, es caracterisa per tindre un paisage de transició cara a una vegetació seca, convivint varietats biclimatiques atlàntiques i mediterrànees. La seua diversitat vegetal està propiciada per localisar-se en el llímit del domini biogeogràfic mediterràneu, lo que fa que existixen espècies pròpies d'este bioclima, com son la [[carrasca] o el alborcer, localisats en sols calcàreus poc desenrollats i de escassa humitat.
En Cantàbria es poden diferenciar varis nivells florístics:
- La franja llitoral, representada per arenals i dunes en una vegetació reduïda. Junt ad ells els escalonats en vegetació herbàcea exclusiva d'estes zones.
- La marina, franja costera que arriba fins els 500 metros d'altitut i que originalment ho constituïen boscs caducifolis en espècies mixtes: fleix, tiler, llorer, avellaner, erable, roure, àlber, abedull, carrasca, etc. Els màrgens fluvials estaven poblats per boscs de ribera d'alisos i salzes. Hui en dia estos boscs primitius han desaparegut casi en la seua totalitat, deixant masses forestals autòctones de caràcter residual en zones de difícil cultiu. En la seua substitució apareixen les praderies, zones de past molt productives per el clima i que sustenten l'economia rural de Cantàbria. Junt ad ells apareixen grans repoblacions monoespecífiques d'eucaliptus destinades a l'indústria paperera i que des de alguns ambients escomencen a ser qüestionades.
- Els nivells mijos de la Montanya, de 500 a 1100 msnm estan colonisats per boscs monoespecífics de roure (quercus robur i quercus petraea) en aquelles ales de montanya en major insolació. En les zones d'ombria i sobre tot a partir dels 800 msnm, destaquen els boscs de faig i d'a on sol apareixer el grevoler que produïx fruts comestibles en época hivernal i que son quasi l'únic sustent per a moltes espècies animals.
