Anar al contingut

Formant

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Medicions dels primers formantes dels vocals de l'espanyol (Bradlow, 1995).
Espectrograma de les vocals angleses [i, o, ɑ]: f<sub>1</sub>, f<sub>1</sub>.
Formantes dels vocals del galés.

En fonètica acústica, un formant[1] és un pico d'intensitat en l'espectre d'un sò; es tracta de concentració d'energia (amplitut d'ona) que es dona en una determinada freqüència. En el parla es determinen per la configuració en el tracto vocal dels òrguens articuladores, principalment la llengua, que donen lloc un procés físic de filtrat per resonància de les ones sonores. Els formantes són característics de les vocals i de les consonants sonorantes, mentres que no es donen en les consonante obstruents.

Tècnicament els formantes són bandes de freqüència a on es concentra la major part de l'energia sonora d'un sò.


Història

Des del punt de vista acústic, la fonètica enfrontava un greu problema en l'idea de que la llongitut efectiva del tracto vocal canviara les vocals. De fet, quan la llongitut del tracto vocal canvia, tots els ressonadors acústics formats per les cavitats bucals s'escalen, i també ho fan les seues freqüències de resonància. Per lo tant, no estava clar cóm les vocals podien dependre de freqüències quan parlants en diferents llongituts del tracto vocal —per eixemple, cantants baix i soprano— poden produir sons que es perceben com a pertanyents a la mateixa categoria fonètica. Tenia que existir alguna manera de normalisar l'informació espectral que sustenta l'identitat vocàlica.

Ludimar Hermann va propondre una solució a este problema en 1894, falcant el terme “formante”. Segons ell, una vocal és un fenomen acústic especial, que depén de la producció intermitent d'un parcial especial, o “formante”, o traça característica (“caractéristique”). La freqüència del formante pot variar llaugerament sense alterar el caràcter de la vocal. Per al sò [i] (i, a voltes, [j]), per eixemple, el formante de freqüència més baixa pot variar entre 350 i 440 Hz inclús en la mateixa persona.


Fonètica

Els formantes permeten distinguir els sons del parla humana, sobretot les vocals i atres sons sonorantes. També servixen per als sistemes de reconeiximent de veu i les transposició d'altura de l'àudio digital. Açò és possible perque cada sò del parla humana té una marca característica de formantes, és dir, fa un repartiment diferent de l'energia sonora entre els diferents formantes, la qual cosa permet classificar-los o categorizarlos. L'oït humà pot fer eixe anàlisis de formantes de manera inconscient, i és per açò que podem distinguir molts dels sons d'una llengua.

Per eixemple en moltes llengües els dos formantes principals permeten distinguir la majoria de sons vocàlics del parla. Típicament el primer formante, el de freqüència més baixa està relacionada en l'obertura de la vocal que en última instància està relacionada en la freqüència de les ones estacionàries que vibren verticalment en la cavitat. El segon formante està relacionat en la vibració en la direcció horisontal i està relacionat en si la vocal és anterior, central o posterior.


Orige

La majoria dels formantes dels sons del parla es produïxen per la resonància del tracto vocal (encara que alguns tons silbantes es deriven del colapse periòdic de zones de baixa pressió pel efecte Venturi). La vibració de les cordes vocals produïx ones sonores en un espectre de freqüència prou distribuït; estes són filtrades pel tracto vocal i algunes freqüències són reforçades i atres atenuades. Les freqüències fortament reforçades són precisament els formantes principals de l'emissió sonora.

El formante de freqüència més baixa es denomina F1; el segon, F2; el tercer, F3, etc. Normalment solament es necessiten els dos primers per a caracterisar una vocal, sobretot en les llengües en menys de sis vocals; no obstant, en certs casos poden necessitar-se fins a sis formantes per a caracterisar adequadament una vocal. Els formantes posteriors determinen propietats acústiques com el timbre. Les consonante aproximantes es caracterisen per variacions dinàmiques de la freqüència dels formantes principals. En les oclusivas i fricativas, els formantes són menys clars i eixos sons es perceben en gran mida gràcies a l'efecte eixercit en les vocals adjacents, a on els formantes involucren més energia sonora o sonoritat.

En les vocals, els dos primers formantes es determinen principalment per la posició de la llengua. F1 té una freqüència més alta quant més baixa està la llengua; és dir, quanta major obertura tinga una vocal, major és la freqüència en que apareix el F1. El F2 té major freqüència quant més cap a davant està posicionada la llengua, és dir, quant més anterior és una vocal, major és el F2.

No tots els sons humans es componen de formantes definits. Tan solament apareixen en sonantes, que inclouen els sons pulmonars que inclouen vocals, aproximantes i nassals. Les nassals tenen un formante adicional (F3) entorn als 1500 Hz. Les consonante róticas, per la seua banda, presenten menudes oclusió i, en el cas de la múltiple ([r] com en riu) apareixen formantes vocàlics.

Si la freqüència fonamental és major que la freqüència dels formantes, llavors el caràcter del sò es perdrà, de manera que, per eixemple, en la vora d'una soprano les vocals solen ser difícils de distinguir, tendint cap a la vocal neutra.<br /> <br />

Centre formántico de les vocals
Vocal Formante F1 Formante F2
o 320 Hz 800 Hz
o 500 Hz 1000 Hz
å 700 Hz 1150 Hz
a 1000 Hz 1400 Hz
ö 500 Hz 1500 Hz
ü 320 Hz 1650 Hz
ä 700 Hz 1800 Hz
i 500 Hz 2300 Hz
i 320 Hz 3200 Hz

<br />

Formantes vocàlics
Vocal Regió principal formántica
[o] 200 a 400 Hz
[o] 400 a 600 Hz
[a] 800 a 1200 Hz
[i] 400 a 600 i 2200 a 2600 Hz
[i] 200 a 400 i 3000 a 3500 Hz


Estimació dels formantes

Els formantes, ya siga que es consideren resonàncies acústiques del tracto vocal o com a màxims locals en l'espectre del parla (com si foren filtres passa banda), es definixen per el seu freqüència i per el seu ample de banda. Existixen diferents métodos per a obtindre esta informació.

Les freqüències dels formantes, segons la seua definició acústica, poden estimar-se a partir de l'espectre de freqüència del sò, utilisant un espectrograma o un analisador d'espectre. No obstant, per a estimar les resonàncies acústiques del tracto vocal (és dir, la definició fonètica dels formantes) a partir d'una gravació de veu, es pot amprar la tècnica de codificació predictiva llineal (linear predictive coding, LPC).

Un enfocament intermig consistix en extraure l'envolvent espectral neutralisant primer la freqüència fonamental, i despuix buscant màxims locals en dita envolvent.


Diagrames de formantes

Diagrama dels formantes promig indicats en la taula superior.

Els dos primers formantes són fonamentals per a determinar la calitat vocàlica, i en freqüència es diu que corresponen a les dimensions d'oberta / tancada (o baixa/alta) i anterior / posterior, que tradicionalment s'associen en la forma i posició de la llengua. Aixina, el primer formante (F1) té una freqüència més alta per a una vocal oberta o baixa com [a], i una freqüència més baixa per a una vocal tancada o alta com [i] o [o]. El segon formante (F2) té una freqüència més alta per a una vocal anterior com [i], i una freqüència més baixa per a una vocal posterior com [o].

Les vocals casi sempre presenten quatre o més formantes distinguibles, i a voltes més de sis. No obstant, els dos primers formantes són els més importants per a determinar la calitat vocàlica, i freqüentment es representen gràficament en diagrames vocàlics, encara que esta simplificació no capta completament certs aspectes com el grosseig labial.

Molts autors han abordat el problema de trobar una alliniació òptima entre les posicions de les vocals en els diagrames de formantes i en el quadrilàter vocàlic tradicional. El treball pioner de Peter Ladefoged va utilisar l'escala Mel, ya que s'afirma que esta escala es correspon més estretament en l'escala auditiva del to percebut que en la mida acústica de la freqüència fonamental en Hertz. Dos alternatives a l'escala Mel són l'escala Bark i l'escala ERB-rate. Una atra estratègia àmpliament adoptada és graficar la diferència o resta entre F1 i F2 en lloc de F2 en l'eix horisontal.


Referències

Enllaços externs