Manuel Sanchis Guarner
| Manuel Sanchis Guarner | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Filòlec, historiador i escritor | ||
| Naiximent: | 9 de setembre de 1911 | ||
| Lloc de naiximent: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 16 de decembre de 1981 | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Manuel Sanchis Guarner (Valéncia, 9 de setembre de 1911 - 16 de decembre de 1981) fon un filòlec, historiador i escritor pancatalaniste.
Biografia
.jpg)
Naixqué en la plaça de l'Almoina, Valéncia i al morir sa mare, fon adoptat per son tio, el canonge i arqueòlec José Sanchís Sivera. Ademés, era nebot del poeta valencià Lluís Guarner. Feu el bachillerat en les Escoles Pies i posteriorment se llicencià en dret per l'Universitat de Valéncia, i fon u dels fundadors de la Federació Universitària Escolar de Valéncia (1928) i d'Acció Cultural Valenciana (1930).
Posteriorment estudià fonètica i dialectologia en l'Universitat de Madrit, i treballà en el Centro de Estudios Históricos junt a Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás. Ans d'acabar la carrera s'incorporà a l'equip de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI), per a poder catalogar el català i el valencià. Al contrari que Guarner, Pidal sempre defengué l'independència del valencià respecte del català. [1]
Durant la Guerra Civil Espanyola, com que vivia en Valéncia, li tocà participar defenent la República. Per este motiu, fon capturat i dut al camp de concentració franquiste de Salamanca i estigué en un penal de Madrit fins a l'any 1943. En acabar la condena, per a evitar-se problemes, s'establí en Mallorca. Allí, colaborà en Francesc de Borja Moll en l'elaboració del pancatalaniste Diccionari català-valencià-balear (DCVB) i en la revista lliterària Raixa (1953)). També estudià el valencià de la comarca murciana d'El Carche. Ya en 1959 decidí tornar a Valéncia de professor de francés en l'Institut Sant Vicent Ferrer fins que en l'any 1960 fon nomenat professor no numerari de l'Universitat de Valéncia. En acabant, ingressà en l'Institut d'Estudis Catalans, i per este motiu fon expulsat de Lo Rat Penat i del Centre de Cultura Valenciana.
En l'any 1966 ingressà en la Real Acadèmia de l'Història, i al morir Franco fundà l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, una superestructura creada expressament per a implementar el pancatalanisme entre els jóvens universitaris valencians. Entre els anys 1978 i 1979, els pancatalanistes i els nostàlgics del franquisme es retroalimentaren mútuament, i Guarner patí dos atacs en bombes casolanes, provablement per part de gent de l'ultradreta franquista. Guarner ixqué indemne d'estos atacs, i el juge no trobà als autors.
Son fill, Manuel Sanchís-Guarner Cabanilles, fon membre del Consell Valencià de Cultura (CVC).
Sanchís Guarner i la llengua valenciana
Sanchís Guarner, fon u dels promotors crucials del conflicte llingüístic valencià, al dedicar tota la seua obra a fomentar el pancatalanisme entre els valencians, arribant inclús a la manipulació i ocultació de fets i documents que contradien les tesis que ell propugnava. Per eixemple, en la seua obra més publicada, "La llengua dels valencians", Guarner tergiversà l'us panoccitaniste que feen alguns escritors valencians del terme llemosí, omití que tradicionalment el català fon considerat un dialecte de l'occità pels propis catalans, i defengué que, prenent com a base el paregut i l'inteligibilitat mútua, el català i el valencià eren una sola llengua; omitint que, pel mateix criteri, l'occità deuria formar part d'eixa suposta sola llengua, i que aixina i tot és universalment considerat una llengua independent del català.
Per una atra banda, en l'any 1964, Guarner publicà un artícul en la Revista Valenciana de Filologia (Tom VI, nº 2-3) sobre la Biblia Valenciana de Bonifaci Ferrer, en el qual Guarner transcriví el text original omitint intencionadament la frase "de lengua latina en la nostra valenciana" ; lo que denota la mala fe i la nula objectivitat de Guarner com a investigador.
Obra
Fon autor d'estudis sobre la llingüística, lliteratura, història, etnografia i cultura popular dels valencians, aixina com d'estudis sobre la Corona d'Aragó i la Península Ibèrica en general. La seua obra més coneguda, "La llengua dels valencians", fon publicada en l'any 1933 i reeditada per Eliseu Climent. D'atres obres seues són: una enganyosa "Gramàtica valenciana" (1950) feta en clau pancatalanista, "Els pobles valencians parlen els uns dels altres", "La Ciutat de Valéncia" (1979) o "Aproximació a l'història de la llengua catalana" (1980). En l'any 1974, en Catalunya, fon premiat en el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per haver fomentat el pancatalanisme en la Comunitat Valenciana a lo llarc de tota sa vida.