Dama d'Elig
La Dama d'Elig és una escultura monolítica i policromàtica que es trobà casualment en el jaciment arqueològic de L'Alcúdia, en l'any 1897, prop de 2 km al suc d'Elig (Baix Vinalopó). Generalment, es considera que la Dama d'Elig és una escultura d'art iber, datada en el segle IV a.C., o potser en el segle V, es dir, de les époques dels romans o dels helenístics.
Aixina, es pensa que representa a una dona que du complexos i luxosos abellaments al cap, i gruixuts collarets a cada costat de la cara. Com moltes atres figures iberes religioses recuperades, dispon d'un buit en l'esquena que supostament servia per a introduir cendres, relíquies o atres objectes sagrats, i les espatlles es disponen llaugerament inclinades cap avant, cosa que fa sospitar que es tracta d'una deesa o d'una sacerdotesa ibera.
En els últims anys s'ha convertit en el símbol d'Elig, a on ha hagut mobilisacions socials per a reivindicar el seu retorn i la seua permanència en la ciutat, en conte d'exhibir-se en Madrit.
Després d'unes llargues negociacions i continuades negatives, el 17 de maig de 2006 la Dama va ser traslladada a Elig (al Palau d'Altamira, que fon convenientment habilitat) i oberta al públic el dia 18 de maig. L'escultura es va mostrar en Elig sis mesos i va tornar a Madrit el dia de l'última representació del misteri d'Elig de l'any 2006.
Descripció de l'escultura
Du una túnica blanca de lli fi, una Mantellina subjecta per una pinta o una tiara que cau sobre l'escot. Esta mantellina, en la qual encara i queden restes de pintura, era de color vermell, i sobre esta hi ha un gran mantell de tela gruixa i d'apariència pesant que era de color blau. Els llavis també conserven restes de color vermell. Està feta de pedra de calcaria fina, groguenca, i la cara té el color natural d'esta pedra, que provablement coincidia en el color natural de la pell de la cara. Estos policromats són típics dels grecs, i la roba recorda algunes terracotes àtiques del segle IV aC originàries de Rodes que es trobaren a les Illes Balears.
Entre atres versions, la més acceptada és que es tracta de la deesa cartaginesa Tanit, igual que la Dama de Baza, equivalent púnica de la fenícia Astarté o de la semítica Ishtar babilònica, deesa protectora de la fertilitat, dels animals, dels hòmens, i de la vida en els seus conceptes més variats. Esta deesa es donà conéixer en Europa Occidental gràcies als fenicis i fon molt venerada entre ibers i turdetans, com indiquen numeroses estatuetes semblants en diversos llocs.
Tots els amulets que porta sobre l'escot són d'orige fenici, i coincidixen en els collarets que formen part del Tesor d'Aliseda, obra d'artistes indígenes que treballaven cap l'any 600 aC, que també apareixen en la Dama de Baza i atres escultures iberes, be en pedra o be en bronze. De fet, esta barreja d'elements procedents de diferents orígens és una de les característiques de l'art iber.
Hi ha una descripció feta per Artemidor d'Efes sobre les dones iberes que va vore durant el seu viage per les costes d'Ibèria, allà per l'any 100 aC, que coincidix en gran part en la descripció de la Dama d'Elig:
- Algunes dones iberes porten collarets de ferro i grans carcasses al cap, sobre les quals duyen una mantelleta que fea de parasol i els cobrien el semblant. Pero atres dones es posaven un chicotet tympanon al voltant del coll que tancaven en força al bascoll, el cap fins a les orelles, i que es doblegaven cap amunt, al costat i darrere
Història
Un jove treballador, Manuel Campello i Esclapez, Manolico, trobà casualment l'escultura el dia 4 d'agost de 1897, mentres estava fent tasques d'aplanament del tossal de L'Alcúdia, en finalitats agrícoles. Llavors, Manolico la batejà en el nom de "reina mora".
Pierre Paris, un aficionat francés a l'arqueologia, comprà l'escultura poques semanes després i l'envià a França, a on es mostrà en el Museu del Louvre, i durant la Segona Guerra Mundial la peça va ser amagada per a protegir-la. El govern de Vichy negocià el seu retorn en el govern de Franco a partir de l'any 1940. René Huyghe, en nom de Vichy la entregà a Luís Monreal y Tejada, en nom del govern de Franco, i el 27 de juny de 1941 l'escultura fon traslladada al Museu del Prado (Madrit) i, a la seua volta, fon traslladada en 1972 una atra vegada cap al Museu Arqueològic Nacional, a pesar de les reclamacions populars per a que tornara a Elig, a on hi ha una reproducció d'imitació en el lloc a on fon trobada.
En la Dama d'Elig es promogué l'interés per la cultura ibera prerromana, i aparegué en l'any 1948 en els billets espanyols d'una pesseta. Les mobilisacions socials per la seua tornada escomençaren en la década dels anys 60, quan Manuel Martínez Macià fundà l'Orde de la Dama d'Elig per a reivindicar-ne el seu retorn a la Comunitat Valenciana.
Conflicte sobre la seua propietat
.jpg)
El Dr. Campello estava casat en Assunció Ibarra, filla d'Aurelià Ibarra Manzoni, un humanista del segle XIX que es dedicava també a l'Arqueologia com a afició, i que havia anat trobant-se un considerable número d'objectes i vestigis ibers a les seues terres de conreu i atres llocs del terme municipal d'Elig. En això havia anat formant una colecció arqueològica de gran vàlua que deixà com a herència a la seua filla Asunción, en l'encàrrec d'oferir-lo en venda a la Real Acadèmia Espanyola de l'Història, per a que finalment fora mostrada en el Museu Arqueològic Nacional de Madrit. Ademés, en el seu testament posava com a condició que la colecció havia de comprar-se en la seua totalitat.
Després de la mort d'Aurelià Ibarra, una comissió de la Real Acadèmia d'Història anà cap a Elig per a tractar sobre la compra, arribant a l'acort d'adquirir la colecció sancera en pagaments de tres plaços. En dates propenques del pagament del tercer plaç es trobà la Dama d'Elig, peça que Assunció Ibarra no estava d'acort en incloure en la colecció, i l'Acadèmia no estava d'acort a continuar pagant si no incloïa la peça. Mentrestant, la "reina mora" es fea famosa en Elig, era motiu de conversació i tot lo mon volia conéixer la troballa de prop.
Quan arribà el mes d'agost, mentres se celebrava el Misteri d'Elig durant els dies 14 i 15, Pere Ibarra, germà del finat, havia convidat per a les festes a l'arqueòlec francés Pierre Paris. Este, en donar-se conte de l'importància de l'escultura ibera, informà als responsables del Museu del Louvre, els quals oferiren una quantitat per la peça: 4.000 francs de l'época. A pesar de la disconformitat d'Assunció Ibarra, el bust fon venut i el 30 d'agost de 1897 partí cap a París.
Vore també
- Época Ibèrica en la Comunitat Valenciana
- Història de la Comunitat Valenciana
- Comunitat Valenciana
- Ibers
- Guerrer de Moixent
- Dama de Guardamar
- Dama de Capdet
- Hispània