Américo Castro
Américo Castro Quesada (Cantagalo, Riu de Janeiro, Brasil, 4 de maig de 1885 - Lloret de Mar, Girona, 25 de juliol de 1972) fon un filòlec, cervantiste i historiador cultural espanyol pertanyent a la generació del 14 o Noucentisme.
Biografia
Américo Castro naixqué Cantagalo (Brasil), a on els seus pares posseïen un negoci, i el futur filòlec allí va passar els seus primers cinc anys, despuix dels quals varen tornar els seus pares a Espanya en 1890, i varen comprar unes terres en el municipi granadí de Huétor-Tájar.
Es va graduar en Lletres i Dret en l'Universitat de Granada en 1904, i va fer el doctorat en Madrit, a on va conéixer i va ser discípul de Ramón Menéndez Pidal; despuix va passar a França per a estudiar en La Sorbona (1905-1907) i, en quedar orfe, va tindre que sustentar-se donant classes d'espanyol en París. Estudià també en Alemània, pero va tornar a Madrit per a fer el servici militar, i llavors va començar a colaborar en Ramón Menéndez Pidal en el Centre d'Estudis Històrics, aixina com en l'Institució Lliure d'Ensenyança, en el grup de la qual estava relacionat.
En l'any 1910 va ajudar a organisar el Centre d'Estudis Històrics en Madrit, servint com a cap del departament de lexicografia; despuix seguiria vinculat ad esta institució inclús en acabant de que es convertira en catedràtic d'Història de la Llengua espanyola en l'universitat madrilenya en 1915. Dos anys abans s'havia adherit al manifest publicat en 1913 per Ortega y Gasset en defensa d'una eixida «superadora del pesimismo noventaiochista» per a Espanya, lo que el va vincular definitivament al Noucentisme. També va seguir estretint els seus llaços en Ramón Menéndez Pidal, aixina com en Francisco Giner de los Ríos, acostant-se a les idees krausistes. Freqüentava també a José María de Cossío, al noveliste Benjamín Jarnés, al poeta Juan Ramón Jiménez, i al pintor Sorolla. Estava casat en Carmen Madinaveitia, filla del mege guipuscoà Juan Madinaveitia, molt vinculat al krausisme.
Castro va viajar conferenciant per Europa i Amèrica, i va participar en la fundació de la Revista de Filologia Espanyola, a on va publicar alguns dels seus estudis més importants. Dins d'este periodo va traduir a Wilhelm Meyer-Lübke, va realisar una edició —junt en Federico de Onís— dels Furs lleonesos (1916), i va escriure una important introducció per al burlador de Sevilla de Tirso de Molina (1922). El seu interés pel Erasmisme es va traduir en un dels seus estudis més importants, El pensamiento de Cervantes (1925), a on analisa la relació de l'autor del Quixot en la Renaixença i esta branca de l'Humanisme eclèctic; també d'estos estudis es varen derivar atres dos treballs, Santa Teresa i atres ensajos (Madrit, 1929; reeditat en 1972 en el títul Teresa la Santa i atres ensajos) i Lo hispànic i l'erasmisme (1940-1942).
En 1923 es va traslladar a Buenos Aires, contractat per l'Universitat de Buenos Aires per a dirigir el recent creat Institut de Filologia de la Facultat de Filosofia i Lletres; com a primer director, li va donar una impronta filològica general, centrant-se en l'estudi de texts lliteraris, en oposició al proyecte original del decà Ricardo Rojas de destinar l'Institut a l'investigació llingüística descriptiva i normativa. També va donar classes en la Facultat i en l'Universitat Nacional de La Plata i va escriure en el diari La Nación.
Américo Castro fon professor honorari de les universitats de La Plata, Santiago de Chile, i Mèxic, aixina com de l'Universitat de Columbia en Nova York. El varen distinguir com a oficial de la Legió d'Honor, i fon acadèmic corresponent de la de Bones Lletres de Barcelona.
Lliberal en política, fon nomenat embaixador en Berlín en 1931, a penes declarada la República. Quan va esclatar la Guerra Civil, va marchar a Sant Sebastià, a on estava la seua família. Sent republicà, fon nomenat cònsul en Hendaya, i des d'allí va poder salvar a bona part del cos diplomàtic mentres bombardejaven Sant Sebastià; i per fi es va marchar ell mateixa en un automòvil en Azorín.
En 1938 es va exiliar en els Estats Units; allí va ensenyar lliteratura en l'Universitat de Wisconsin (1937-1939), Texas (1939-1940) i Princeton (1940-1953), a on va ocupar la càtedra de llengua i lliteratura espanyola que du el nom de Emory L. Ford, i creà una escola d'importants discípuls en l'Hispanisme que varen proseguir les seues idees, com per eixemple Russell P. Sebold o Stephen Gilman.
Va publicar en les principals revistes de l'exili cultural hispànic: Realidad. Revista de Ideas, Las Españas, Los Sesenta, Cabalgata, Cuadernos del Congreso por la Libertad de la Cultura...
En 1953 fon nomenat professor emèrit de l'Universitat de Princeton, i va passar els seus últims anys en l'Universitat de Califòrnia, Sant Diego, en la costa oest, abans de tornar a Espanya per raons familiars en 1970.