País Vasc
| Euskadi | |||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Comunitat autònoma | |||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||
.svg)
El País Vasc (en espanyol País Vasco i en eusquera Euskal Herria o Euskadi) és una comunitat autònoma espanyola, situada en el extrem nort-oriental de la franja cantàbrica, fitant al nort en el mar Cantàbric i França, al sur en La Rioja i Castella i Lleó, a l'oest en Cantàbria i a l'est en Navarra. Ho integren les províncies (denominades territoris històrics en l'ordenament autonòmic) d'Àlava, Guipúscoa i Viscaya agrupant a 251 municipis: Àlava 51, Guipúscoa 88 i Viscaya 112.
En el passat, les províncies que componen el actual País Vasc foren conegudes també com províncies vasques, províncies forals, províncies exentes (fins 1814), províncies vascongades, o simplement, Vascongades. En l'actualitat, la denominació Comunitat Autònoma Vasca (CAV) és utilisada en freqüència, especialment en la pròpia comunitat autònoma i Navarra, ya que les denominacions Euskadi i País Vasc també han segut usades històricament, des de la seua creació en la grafia de Euzkadi en el sigle XIX la primera, i abans de l'any 1897 la segona, per a nomenar un concepte diferent al de la comunitat autònoma, el de Vascònia o Euskal Herria.
També Navarra té dret a integrar-se en esta comunitat autònoma, en el supost cas de que trie la seua incorporació d'acort en lo dispost en la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, i reglament en l'Amillorament del Fur, si be no ho ha eixercit mai dit dret. Les relacions entre abdós comunitats han segut de caràcter molt variat des de la Transició.
El País Vasc té una extensió total de 7.234 km², i una població actual de 2.155.546 habitants (INE 2008), en una densitat de població de 295,0 hab/km2. La seua capital és Vitòria, a Àlava, a on se troba el Parlament i la seu del govern vasc, encara que la ciutat més gran és Bilbao.
Història
Prehistòria
Hi ha constància de poblament en el Paleolític en varis llocs del actual País Vasc, com en Viscaya en les coves de Bolinkoba (Abadiano), Arenaza (Galdames), Atxeta (Forua), Santimamiñe (Contézubi) i Lumentxa (Lequeitio).
La presència de varis castres en el País Vasc de l'edat dels metals, com els de Arrola, Malmasín o Bolumburu, fan pensar en una ocupació del territori per indoeuropeus. La arqueologia actual opina: En lo cultural i en lo arquitectònic, la situació cultural és paralela a la coneguda en qualsevol de les regions geogràfiques perifèriques del País Vasc, en les mateixes diferències i peculiaritats internes que puguen trobar-se en elles.
Edat Antiga
En la distribució de tribus pre-romanes de Ptlomeo, Viscaya estava ocupada per caristis i autrogons, Àlava per autrigons i berons, i Guipúscoa per vàrduls i vascons. en les obres d'Estrabón, Pomponio Mela i Plinio, els vàrduls eren la tribu que separava a vascons de càntabres. La filiació de vàrduls, carístis i autrigons és desconeguda. Els historiadors discutixen sobre el seu orige càntabre, vascó, indoeuropeu, celta o celtibèric sense que hagen probes concloents en favor de cap d'estes hipòtesis.
Autrigons
Els autrigons, que en Viscaya ocuparien les Encartacions, no foren mencionats per Estrabón. Atres historiadors romans com Pomponio Mela i Plínio els situaven en l'interior, en la zona nort de l'actual Burgos (Briviesca), Plínio el Vell voltant de l'any 77 citava "entre les deu ciutats dels autrigons Trício (Tritium Autrigonum) i virovesca (Briviesca) com a capital dels autrigons".
Ptolomeo els situa fitant en els càntabres a l'oest i tomorgos al sur, i en carístis i berons a l'est, i segons esta distribució, s'estendrien entre el riu Asón i el riu Nervión. La seua ciutat principal era Uirovesca (Briviesca), una de les ceques de les monedes del ginet ibèric. Atres ciutats importants foren Trício, en la Rioja, Deóbriga (Miranda de Ebre) i en la costa Flaviobriga (Castre Urdiales) (encara que Plínio li dona esta ciutat als vàrduls) la última colònia fundada pels romans en Hispània. Atres assentaments foren Osma de Valdegovia, Poza de laSal i és possible que en la desembocadura del riu Nerua (Nervión) tingueren un port ya que se trobaven monedes romanes en labarra de Portugalete i en Bilbao. Floro i Orosio conten que eren freqüentment atacats pels càntabres, per lo que possiblement hagen colaborat en Augusto en les Guerres Càntabres i com premi varen obtindre el domini de nous territoris en la cornisa cantàbrica arribant quasi fins el riu Deva.
Se discutix si estaven emparentats a càntabres, celtíbers o vascons. Lo primer és dubtós ya que fon l'atac dels càntabres contra autrigons i turmódigos lo que inicià la guerra romà-càntabra. El fet de que algunes de les seues ciutats tinguen la terminació briga pareix indicar un orige cèltic.
Carístis
Ocupaven el restant de Viscaya, segons Ptlomeo. No són mencionats per Estrabón, ni per Pomponio Mela, pero si per Plínio, que les dia Carietes i els situa en l'interior, en la zona del sur de l'actual País Vasc.
Ptolomeo els situa entre el riu Deva, en la província de Guipúscoa i lo que actualment és Bilbao, arribant pel sur fins a l'Ebre. El seu territori llimitava en els dels vàrduls i el dels autrigons. Les seues ciutats eren Tullica (pot ser Tuyo a la vora del Zadorra), Suessatio (que podria ser l'actual Zuazo) i Veleia (que podria ser l'actual Iruña-Veleia), les dos últimes es trobaven en la calçada romana de Burdeus a Astorga.
També en este cas se discutix si estaven emparentats a càntabres, celtíbers o vascons.
Vàrduls
Els vàrduls són mencionats per Estrabón, que els dia Bardyétai i els situa en la costa, entre càntabres i vascons, per Pomponio Mela i Plinio que també els situa en la costa entre càntabres i vascons, dient Plínio que Portus ammanus (la romana Flaviobriga, l'actual Castro Urdiales, d'a on li vindria el nom actual, derivat de Castrum Vardulies) era una de les seues ciutats, i per Ptolomeo que els situa en l'actual Guipúscoa. Segons Ptolomeo, fitaven en carístis o càntabres a l'oest, vascons al est i berones al sur; en la costa aplegaven fins el promontori del Pirineu, a excepció de Oiasso (Irún) que era l'eixida dels vascons al mar, mentres que en l'interior les seues fronteres eren més confoses. Ptolomeo nos parla de vàries ciutats que encara no s'han localisat: Menosa, en la costa; Gebala, Trutium Tubicorum, Thabuca, Alba i Tullonium, a l'interior.
A l'igual que el cas dels carístis, la seua filiació també és discutida.
Berons
Els berons eren d'orige celta o celtíber i estaven assentats a partir del sigle II a.C. en la zona de l'actual Rioja. Les cites clàssiques es referixen a la seua presència en el sigle I a.C. ya com comunitat estable (Estrabón) i enfrontats a Sertorio (Tito Livio) que els va véncer. Com grup pogueren estar desenrollant una cultura transhumant des del sigle IV a. C. fins la seua ubicació definitiva.
Els seus llímits geogràfics d'expansió coincidixen en la serra de Cantàbria al nort (i major o menor penetració en eixa zona segons fonts), junt als vascons per l'est prop de l'actual Calahorra, en el riu Tirón per l'oest i la serra de Demanda i demés de la zona, i pel sur en el nort de l'actual província de Sòria.
Els principals assentaments foren Vareia (capital de facto situada en els voltants de Logronyo), Líbia (actual Herremèlluri o Leiva), Tritium (actual Trício) i Bilibium (posteriorment seria Bilibio) junt a les Conches de Haro a on se separaven les províncies de Burgos. Àlava i La Rioja.
És possible que ciutats com Gracurris i Calagurris, despuix de ser vençudes pels romans, foren entregades als vascons per la seua colaboració, i que açò mateix se fera en el restant del seu territori.
Vascons
Els vascons ocupaven en l'actual País Vasc la part occidental de Guipúscoa, sent Oiasso (Irún), una de les seues ciutats.
Edat Mija
Des de la caiguda de l'Imperi Romà fins les proximitats de l'any 1000, hi han moltes poques notícies històriques del País Vasc. Provablement va patir les devastacions dels hérulos, ya que el croniste Hidàcio, relata que 400 hérulos en set naus atacaren la costa càntabra i de Vardulia en l'any 456.
Ad sedes propias redeuntes, Cantabriarum et Vardaliarum loca maritima crudelissime deproedatio sunt Fontes Hispaniae Antiquae, IX, p. 74
Les últimes investigacions arqueològiques pareixen indicar una expansió franc-aquitana a partir del sigle VI, lo que se contradiu en les propostes historiogràfiques que se basen en una continuïtat de la cultura des de la protohistòria fins els inicis de l'Edat Mija:
En definitiva, s'observa que entre la tart-antiguetat i el món precedent existix una ruptura dels patrons de assentaments. Ruptura que no és sino el reflex dels canvis profunts que experimentà l'estructura social, derivats de la recessió demogràfica que afectà a tota Europa, pero també dels acontenyiments polítics relacionats en l'expansió franca que, a partir del sigle VI, ha debut afectar al País Vasc, segons se desprén de les característiques del registre arqueològic.
Ni les invasions dels visigots ni les dels musulmans pareixen haver arribat a Viscaya ni a Guipúscoa, encara que provablement les seues costes foren assolades pels vikingos, especulant-se en la possibilitat d'un assentament vikingo en les rodalies de Mundaca, que podria ser l'orige de la llegenda de Juaun Zuria.
Despuix de l'invasió musulmana, se creu que Viscaya i Àlava quedaren baix l'òrbita del regne d'Astúries, en alguns enfrontaments del qual reflex seria la també mítica Batalla de Padura. En la crònica de Alfonso III d'Astúries, escrita en el sigle IX, i referint-se al regnat d'Alfonso I, és a on se fa per primera volta referència a Àlava i Viscaya: "Àlava, Viscaya, Alaon i Orduña sempre havien segut posseïdes pels seus habitants"., dient al mateix temps que no hagué necessitat de repoblar-les.
Els Furs Migevals
Viscaya
La Viscaya migeval estava dividida en tres parts en govern i jurisdicció pròpies:
- La Viscaya nuclear o terra plana, entés plana en el sentit de sense muralles, açò és, els camps i caserius en el núcleu de Viscaya, en el fur vizcaí i infranzó, organisades en merindades i anteiglèsies i que celebrava les seues juntes en Guernica.
- Les Encartacions, en la seua pròpia jurisdicció (fur de les Encartacions) i govern i que celebraven les seues Juntes en Avellaneda.
- La Merintat de Ruango, en el fur de Durango, que celebrava juntes en la Campa Foral de Guerendiaga front a la ermita de Sant Salvador i Sant Clement de Abadiano.
Al anar sent dotades les Villes i la Ciutat de cartes pobles i furs particulars durant els sigles XII i XIII, estes deixaven de dependre dels furs de Viscaya, Encartacions o Durango, i passaven a celebrar les seues Juntes separadament. Les viles i l'any de concessió de furs eren: Valmaseda (1199), Bermeo (1236), Lanetosa (1287), Plència (1299), Bilbao (1301), Ochandiano (1304), Portugalete (1322), Lequeitio (1325), Ondàrroa (1327), Marquina (1255), Guernica (1366), Durango (1372) i Ermua (1372); la ciutat és Orduña (1228).
Les Viles i la Ciutat, les Encartacions i la merindad de Durango solament anaven a les Juntes Generals de Guernica enviant representants quan s'anaven a tractar temes comuns que els afectaren.
Àlava
- El senyoriu o Confraria d'Arriaga (aproximadament el 40% de la actual Àlava) se governava per juntes i normes pròpies i triava a son senyor, fins a 1332 en que tria integrar-se totalment a Castella i adoptar les seues lleis.
- En el senyoriu d'Ayala s'aplicava el Fur de Ayala (1373). En l'any 1487 els ayaleses triaren renunciar al seu fur i adoptar la llegislació castellana.
- En Llòdio era de aplicació el fur de Viscaya.
- Els furs de les viles.
- Els quaderns d'Ordenances de la Hermandad d'Àlava a partir de 1417.
Guipúscoa
- Des de la seua voluntària incorporació a la Corona de Castella l'any 1200, acatà la llegislació real de Castella.
- A partir de 1463, despuix de varis intents fallits, s'adopten els Quaderns Ordenances de la Hermandad de Guipúscoa.
Les guerres de Manderizos
La crisis baix-migeval afectà al País Vasc produint-se una disminució de la producció agrícola, fambrunes, etc... A esta crisis se sumà la epidèmia de la pesta negra de l'any 1348. Molts llauradors varen morir, i atres se refugiaren en les viles, lo qual afectà a les rentes dels senyors feudals.
Els intents de mantindre el seu prestigi i la busca d'ingressos portà als nobles a baralles de poder en les que se varen dividir en dos bandos. Els oñacinos i gamboínos. El nom ve dels llinages dominants en Guipúscoa, que eren els senyors de la casa de Oñaz i de la de Gamboa. En Viscaya els líders de cada bando eren els de Urquizu-Abendaño i els de Mújica-Butrón i en Àlava els de Ayala i els de Calleja. El fenomen no va ser exclusiu del País Vasc, ya que havia enfrontaments similars entre els nobles de Castella entre els Castros i els Laras i en Navarra entre els Beamonteses i Agramonteses.
Aixina escomençaren les guerres de banderizos que assolaren el País vasc des de la Baixa Edat Mija fins principis de l'Edat Moderna. Els llinages se adscrivien a u o atre bando en funció dels seus interessos, sent normal el canvi de bando. Els senyors no dubtaven en furtar en les viles considerades enemigues, en saquejar i extorsionar als seus llauradors ni en assaltar els combois dels mercaders de Burgos que es dirigien als ports per a exportar els seus gèneros.
Les Encantacions, en 1394, adopten el Fur de Avellaneda, per a barallar contra la conflictivitat social generada per la violència dels banderizos. Els llauradors de la Terra Lana i les Viles acodiren al rei Enrique III de Castella, Senyor de Viscaya, para demanar-li autorisació per a formar una Hermantat per a protegir-se de les tropelies dels jaunchos. El rei, en l'any 1393, comissionà al corregidor Gonzalo Moro, per a redactar unes noves Ordenances de Hermantat, lo que se fa en Junta General, pero estes ordenances no aplegaren a aplicar-se per la oposició d'alguns senyors del bando oñacino. La recentment formada Hermantat, al estar formada per gent corrent, no és de moment enemic per als senyors guerrers. Per per les mateixes raons se formaren les Hermantats de Àlava i Guipúzcoa.
Les guerres de banderizos acaben a finals del sigle XV. La posta de les Viles baix control administratiu de la Corona, l'espenta de les Hermandades de les viles i el reconeiximent de la hidalguia universal a tots els viscaïns i guipuscoans foren elements importants en la pèrdua de poder dels senyors.
Edat Moderna
L'armada de Viscaya
Com conseqüència del Descobriment d'Amèrica, empijoraren les relacions entre Espanya i Portugal. El rei de Portugal considerava que, en virtut del Tratat de Alcaçovas, les terres recentment descobertes li pertanyien, i en la cort espanyola se tenia informes de que s'estava aprestant una armada en Lisboa, per lo que els Reis Catòlics aplegaren a témer atacs portuguesos a la segona expedició de Coló.
Per a remediar esta situació, els reis encarregaren des de Barcelona al doctor Andrés Villalón, regidor major i membre del Real Consell de les seues Altees que organisa-se una armada oceànica. En permís real, Villaón, en juliol de 1493, encomandà en Bermeo esta faena al bilbaí Juan de Arbolancha. L'armada fon coneguda com Armada de Viscaya, per formar-se en Bermeo en naus i tripulacions viscaïnes (en el sentit ampli, açò si, vasques). A finals de juny Iñigo de Artieta, nomenat pels reis Capità General d'esta armada, reunix les naus en Bermeo a finals de juliol, la armada ix de Bermeo cap a Cadis, a on arriben a primers d'agost.
Esta armada estava formada per una carraca de 1000 tonells, manada per Iñigo de Artieta, 4 naos, de entre 405 i 100 tonells, manades per Martín Perez de Fagaza, Juan Pérez de Loyola, Antón Pérez de Layzola i Juan Martínez de Amezqueta, i una carabela per a faenes de enllaç i exploració manada per Sancho López de Ugarte. Portava quasi 900 hòmens. La carraca portava 300 hòmens, la majoria de Lequeitio, la nao de Martín Pérez de Fagaza, 200, la majoria de Bilbao, Baracaldo i atres llocs de Vizcaya, les de Juan i Antón Pérez de Layzola, 125 per nao. Quasi tots guipuzcoans, i la de Juan Martínez de Amezqueta 70. En la carabela anaven 30 hòmens. El cost de l'armada foren 5.854.900 maravedís. Les tripulacions estaven formades aproximadament per un home de mar per cada dos hòmens de guerra.
Edat Contemporànea
Després de la Guerra de Successió Espanyola, només Navarra, Àlava, Guipúscoa i Viscaya conservaren furs. Esta situació perdurà fins al sigle XIX, quan foren substituïts en les Províncies Vasques pels Concerts econòmics per Antonio Cánovas del Castillo despuix de la tercera derrota carlista. Durant el franquisme, Àlava i Navarra conservaren part dels seus antics furs, ya que foren derogats en les atres dos províncies per decret del 23 de juny de 1937, al ser considerades «traïdores» al no donar recolzament a la sublevació militar i suprimint el primer Estatut d'Autonomia Vasc. Este decret fon parcialment modificat el 6 de juny de 1968, suprimint els pàrrafs ofensius per a Guipúscoa i Viscaya, pero conservant el rest dels artículs. Fon finalment derogat per mig d'un decret promulgat el 30 d'octubre de 1976.
E l'actualitat, despuix de l'aprovació del Estatut d'Autonomia del País Vasc en l'any 1979, Euskadi se va constituir com a comunitat autònoma, mantenint els seus drets forals els tres territoris històrics que la conformen.
Denominació
Els térmens Euskadi i País Vasc (en la versió del Estatut d'autonomia en euskera, Euskadi i Euskal Herria) son la denominació oficial de la Comunitat Autònoma del País Vasc.
Transport
Dins del sector del transport marítim destaca el Port de Bilbao, en 37,2 millons de tonellades en 2006, sent el Regne Unit, rest d'Espanya i China els principals llocs d'orige o destí, contribuïx en 419 millons d'euros al PIB vasc i genera 9.500 posts de treball. Despuix està el Port de Pasages en Guipúzcoa.
Els aeroports vascs de Lujua (Bilbao), Foronda (Vitòria) i Fonterrabia (San Sebastià) es situen en un escàs radi de xixanta quilómetros i desplaçaren en 2006 a 4,41 millons de viagers.
El transport ferroviari de la CAV està compost per vàries operadores.
Gastronomia
La gastronomia del País Vasc goja d'un gran prestigi tant a nivell nacional com internacional. A juí de la reconeguda editorial britànica William Reed que otorga el premi "San Pellegrino", en la seua classificació del any 2007, dos dels 10 millors restaurants del món es troben en esta regió ("Mugaritz" i "Arzak") ademés del "Martín Berastegui", lo que la convertix en la regió més prestigiosa del món a nivell culinari.
Sistema d'educació del País Vasc
Vore també
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre País Vasc.
