Diferència entre les revisions de "Edat Mija"
m (Correcció llingüística) |
|||
| (No es mostren 9 edicions intermiges d'2 usuaris) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | [[ | + | [[File:Carcassonne JPG01.jpg|thumb|dreta|300px|La ciutat migeval de Carcasona en [[França]]]] |
L''''Edat Mija''' és el periodo de l'història [[Europa|europea]] que transcorre des de la desintegració de l'[[Imperi Romà d'Occident]], en el [[sigle V]], fins al [[sigle XV]]. | L''''Edat Mija''' és el periodo de l'història [[Europa|europea]] que transcorre des de la desintegració de l'[[Imperi Romà d'Occident]], en el [[sigle V]], fins al [[sigle XV]]. | ||
| − | El seu començament se situa tradicionalment en l'any [[476]] en la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident]] i el seu final en [[1492]] en el descobriment d'[[Amèrica]], o en [[1453]] en la caiguda de l'[[Imperi Bizanti]], data que coincidix en l'invenció de l'imprenta (Biblia de Gutemberg) i en el final de la [[Guerra dels cents anys]]. | + | El seu començament se situa tradicionalment en l'any [[476]] en la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident]] i el seu final en [[1492]] en el descobriment d'[[Amèrica]], o en l'any [[1453]] en la caiguda de l'[[Imperi Bizanti]], data que coincidix en l'invenció de l'imprenta (Biblia de Gutemberg) i en el final de la [[Guerra dels cents anys]]. |
| − | El terme implicà en el seu orige una paràlisis del progrés, considerant que l' | + | El terme implicà en el seu orige una paràlisis del progrés, considerant que l'Edat Mija fon un periodo d'estancament cultural, ubicat cronològicament entre la glòria de l'antiguetat clàssica i el Renaiximent. L'investigació actual tendix, no obstant, a reconéixer este periodo com un més dels que constituïxen l'evolució històrica europea, en els seus propis procesos crítics i de desenroll. Se dividix generalment l'Edat Mija en tres époques. |
| − | == Inicís de l' | + | == Inicís de l'Edat Mija == |
| − | Ningun event concret determina el final de l'antiguetat i l'inici de l' | + | Ningun event concret determina el final de l'antiguetat i l'inici de l'Edat Mija: ni els ya mencionats com referencia aproximada ni el bandeig de [[Roma]] pels gots dirigits per [[Alaric I]] en l'any [[410]], ni el derrocament de [[Romul Augustul]] (últim emperador romà d'Occident) foren successos que els seus contemporàneus consideraren iniciadors d'una nova época. |
La culminació a finals del [[sigle V]] d'una série de procesos de llarga duració, entre ells la greu crisis econòmica i les invasions i assentament dels pobles germànics en l'[[Imperi romà]], feu canviar la faç d'[[Europa]]. Durant els següent trescents anys Europa occidental mantingué una cultura primitiva encara que instalat sobre la complexa i elaborada cultura de l'[[Imperi romà]], que mai arribà a perdre's o oblidar-se per complet. | La culminació a finals del [[sigle V]] d'una série de procesos de llarga duració, entre ells la greu crisis econòmica i les invasions i assentament dels pobles germànics en l'[[Imperi romà]], feu canviar la faç d'[[Europa]]. Durant els següent trescents anys Europa occidental mantingué una cultura primitiva encara que instalat sobre la complexa i elaborada cultura de l'[[Imperi romà]], que mai arribà a perdre's o oblidar-se per complet. | ||
| Llínea 14: | Llínea 14: | ||
{{Història}} | {{Història}} | ||
| − | L'[[imperi de Carlomagne]] (742-814) constituí el primer intent de crear un nou orde despuix dels greus trastorns que s'havien produït a arrel de les invasions dels pobles germanics i la decadencia i caiguda final de l'[[Imperi romà]]. | + | L'[[imperi de Carlomagne]] ([[742]]-[[814]]) constituí el primer intent de crear un nou orde despuix dels greus trastorns que s'havien produït a arrel de les invasions dels pobles germanics i la decadencia i caiguda final de l'[[Imperi romà]]. |
A la mort de [[Carlomagne]] ([[814]]) seguiren noves commocions produides en gran part per noves migracions i invasions: els germans del [[nort]] o [[normants]], provinents d'[[Escandinavia]], se dirigiren a [[Russia]], [[Ànglaterra]], el nort de [[França]] i el [[Mediterraneu]]. | A la mort de [[Carlomagne]] ([[814]]) seguiren noves commocions produides en gran part per noves migracions i invasions: els germans del [[nort]] o [[normants]], provinents d'[[Escandinavia]], se dirigiren a [[Russia]], [[Ànglaterra]], el nort de [[França]] i el [[Mediterraneu]]. | ||
| − | Els pobles eslaus s'estengueren per l'[[Europa]] centre-oriental. Els hongaresos o magiars, ginets | + | Els pobles eslaus s'estengueren per l'[[Europa]] centre-oriental. Els hongaresos o magiars, ginets nómades provinents del centre d'[[Àsia]], recorregueren la conca del [[Danubi]]. En el curs del [[sigle X]] estos pobles se feren sedentaris i se convertiren al cristianisme. Començaren a formar-se els pobles que en definitiva determinarien la fisonomia d'[[Europa]]. |
Tots estos canvis se produiren en mig d'una transformació general de les formes econòmiques, socials i polítiques. Decaigueren les ciutats, disminuí i casi desaparegué el comerç internacional, se reduí l'us de la [[moneda]] i la terra quedà com la principal riquea. Els poders centrals pergueren tota autoritat i desaparegué l'organisació administrativa burocratica. | Tots estos canvis se produiren en mig d'una transformació general de les formes econòmiques, socials i polítiques. Decaigueren les ciutats, disminuí i casi desaparegué el comerç internacional, se reduí l'us de la [[moneda]] i la terra quedà com la principal riquea. Els poders centrals pergueren tota autoritat i desaparegué l'organisació administrativa burocratica. | ||
| Llínea 25: | Llínea 25: | ||
== Iglésia i societat en l'Europa migeval == | == Iglésia i societat en l'Europa migeval == | ||
| − | A diferència del feudalisme, que se caracterisava per l'existència d'una multiplicitat de poders locals, l'[[Iglésia]] disponia d'una | + | A diferència del feudalisme, que se caracterisava per l'existència d'una multiplicitat de poders locals, l'[[Iglésia]] disponia d'una forta organisació centralisada que constituí la principal força unificadora durant l'Edat Mija. Baix la direcció de l'[[Iglésia]], la cristiandat o República cristiana se comprengué com a unitat. L'Iglésia eixerci numeroses funcions pròpies del govern civil i tingué decisiva influència sobre tot el desenroll social i cultural. L'Iglésia va tindre també un enorme poder material, ya que tenia el dret al delme, la dècima part que cada un devia pagar de les seues entrades a l'Iglésia i, ademés, rebé grans donacions de terres. |
| − | L'iglésia acompanyava a l'home durant tota la seua vida. Per mig del sacrament del batisme el chiquet se convertia en cristià i rebia un nom cristià. Per mig de la confirmació el batejat era rebut definitivament en l'Iglésia. La confessió i | + | L'iglésia acompanyava a l'home durant tota la seua vida. Per mig del sacrament del batisme el chiquet se convertia en cristià i rebia un nom cristià. Per mig de la confirmació el batejat era rebut definitivament en l'Iglésia. La confessió i penitència absolien al pecador dels seus pecats. En la celebració de la Santa Eucaristia el sacerdot consagrava el pa i el vi en commemoració de l'[[ultim sopar]]. |
| − | El matrimoni soles era reconegut quan rebia la sanció i bendició per mig del sacrament del matrimoni. El sacrament de l'ordenació era conferit als que s'ordenaven sacerdots. El sacrament de l' | + | El matrimoni a soles era reconegut quan rebia la sanció i bendició per mig del sacrament del matrimoni. El sacrament de l'ordenació era conferit als que s'ordenaven sacerdots. El sacrament de l'[[extremaunció]] era donat pel sacerdot abans de la mort. Els sacerdots eren essencials per a la salvació eterna. Els sacraments els conferia l'Iglésia a través dels seus sacerdots. |
| − | Durant l'Edat Mija l'Iglésia s'esforçà per suavisar les costums, suprimir els espants de la guerra i | + | Durant l'Edat Mija l'Iglésia s'esforçà per suavisar les costums, suprimir els espants de la guerra i impondre l'ideal cristià de la pau. Per mig de la [[Treua de Deu]] l'Iglésia conseguí llimitar les accions bèliques a certs dies de la semana, quedant prohibit l'us de l'espasa en els dies consagrats especialment a [[Deu]]. |
| − | L'Iglésia mantenia els seus propis tribunals en el fi de protegir als | + | L'Iglésia mantenia els seus propis tribunals en el fi de protegir als dèbils i desamparats i de castigar als que violaven els manaments religiosos i eclesiàstics. Administrava justícia segons el [[Dret Canonge]], el dret de l'Iglésia , una recopilació basada en les [[Sagrades Escritures]], els escrits dels [[Sants Pares]], les resolucions dels [[Concilis]] i els decrets dels [[Papa|Papas]]. |
| − | |||
| − | |||
| + | El pijor crim i pecat era l'[[heregia]], la creència en erros que, per ser contraris al dogma, havien segut condenats per l'Iglésia. L'heregia era un crim contra Deu i la societat. L'herètic se colocava al marge de la societat religiosa i de la societat civil i era castigat per abdós. Per a perseguir i castigar als hereges, l'Iglésia establí els tribunals de l'[[Inquisició]]. | ||
| + | |||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
{{Commonscat|Middle Ages}} | {{Commonscat|Middle Ages}} | ||
Última revisió del 17:45 29 jun 2024
L'Edat Mija és el periodo de l'història europea que transcorre des de la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident, en el sigle V, fins al sigle XV.
El seu començament se situa tradicionalment en l'any 476 en la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i el seu final en 1492 en el descobriment d'Amèrica, o en l'any 1453 en la caiguda de l'Imperi Bizanti, data que coincidix en l'invenció de l'imprenta (Biblia de Gutemberg) i en el final de la Guerra dels cents anys.
El terme implicà en el seu orige una paràlisis del progrés, considerant que l'Edat Mija fon un periodo d'estancament cultural, ubicat cronològicament entre la glòria de l'antiguetat clàssica i el Renaiximent. L'investigació actual tendix, no obstant, a reconéixer este periodo com un més dels que constituïxen l'evolució històrica europea, en els seus propis procesos crítics i de desenroll. Se dividix generalment l'Edat Mija en tres époques.
Inicís de l'Edat Mija[editar | editar còdic]
Ningun event concret determina el final de l'antiguetat i l'inici de l'Edat Mija: ni els ya mencionats com referencia aproximada ni el bandeig de Roma pels gots dirigits per Alaric I en l'any 410, ni el derrocament de Romul Augustul (últim emperador romà d'Occident) foren successos que els seus contemporàneus consideraren iniciadors d'una nova época.
La culminació a finals del sigle V d'una série de procesos de llarga duració, entre ells la greu crisis econòmica i les invasions i assentament dels pobles germànics en l'Imperi romà, feu canviar la faç d'Europa. Durant els següent trescents anys Europa occidental mantingué una cultura primitiva encara que instalat sobre la complexa i elaborada cultura de l'Imperi romà, que mai arribà a perdre's o oblidar-se per complet.
Desintegració del poder central i vassallage[editar | editar còdic]
| Història humana |
|---|
| ↑ abans de l'Homo (Pliocé) |
|
|
|
|
|
|
| ↓Futur |
L'imperi de Carlomagne (742-814) constituí el primer intent de crear un nou orde despuix dels greus trastorns que s'havien produït a arrel de les invasions dels pobles germanics i la decadencia i caiguda final de l'Imperi romà.
A la mort de Carlomagne (814) seguiren noves commocions produides en gran part per noves migracions i invasions: els germans del nort o normants, provinents d'Escandinavia, se dirigiren a Russia, Ànglaterra, el nort de França i el Mediterraneu.
Els pobles eslaus s'estengueren per l'Europa centre-oriental. Els hongaresos o magiars, ginets nómades provinents del centre d'Àsia, recorregueren la conca del Danubi. En el curs del sigle X estos pobles se feren sedentaris i se convertiren al cristianisme. Començaren a formar-se els pobles que en definitiva determinarien la fisonomia d'Europa.
Tots estos canvis se produiren en mig d'una transformació general de les formes econòmiques, socials i polítiques. Decaigueren les ciutats, disminuí i casi desaparegué el comerç internacional, se reduí l'us de la moneda i la terra quedà com la principal riquea. Els poders centrals pergueren tota autoritat i desaparegué l'organisació administrativa burocratica.
Llentament se formà un nou orde que ha rebut el nom de feudalisme.
Iglésia i societat en l'Europa migeval[editar | editar còdic]
A diferència del feudalisme, que se caracterisava per l'existència d'una multiplicitat de poders locals, l'Iglésia disponia d'una forta organisació centralisada que constituí la principal força unificadora durant l'Edat Mija. Baix la direcció de l'Iglésia, la cristiandat o República cristiana se comprengué com a unitat. L'Iglésia eixerci numeroses funcions pròpies del govern civil i tingué decisiva influència sobre tot el desenroll social i cultural. L'Iglésia va tindre també un enorme poder material, ya que tenia el dret al delme, la dècima part que cada un devia pagar de les seues entrades a l'Iglésia i, ademés, rebé grans donacions de terres.
L'iglésia acompanyava a l'home durant tota la seua vida. Per mig del sacrament del batisme el chiquet se convertia en cristià i rebia un nom cristià. Per mig de la confirmació el batejat era rebut definitivament en l'Iglésia. La confessió i penitència absolien al pecador dels seus pecats. En la celebració de la Santa Eucaristia el sacerdot consagrava el pa i el vi en commemoració de l'ultim sopar.
El matrimoni a soles era reconegut quan rebia la sanció i bendició per mig del sacrament del matrimoni. El sacrament de l'ordenació era conferit als que s'ordenaven sacerdots. El sacrament de l'extremaunció era donat pel sacerdot abans de la mort. Els sacerdots eren essencials per a la salvació eterna. Els sacraments els conferia l'Iglésia a través dels seus sacerdots.
Durant l'Edat Mija l'Iglésia s'esforçà per suavisar les costums, suprimir els espants de la guerra i impondre l'ideal cristià de la pau. Per mig de la Treua de Deu l'Iglésia conseguí llimitar les accions bèliques a certs dies de la semana, quedant prohibit l'us de l'espasa en els dies consagrats especialment a Deu.
L'Iglésia mantenia els seus propis tribunals en el fi de protegir als dèbils i desamparats i de castigar als que violaven els manaments religiosos i eclesiàstics. Administrava justícia segons el Dret Canonge, el dret de l'Iglésia , una recopilació basada en les Sagrades Escritures, els escrits dels Sants Pares, les resolucions dels Concilis i els decrets dels Papas.
El pijor crim i pecat era l'heregia, la creència en erros que, per ser contraris al dogma, havien segut condenats per l'Iglésia. L'heregia era un crim contra Deu i la societat. L'herètic se colocava al marge de la societat religiosa i de la societat civil i era castigat per abdós. Per a perseguir i castigar als hereges, l'Iglésia establí els tribunals de l'Inquisició.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Edat Mija.