Diferència entre les revisions de "Ciència"

Revisió de 08:25 10 set 2015

La ciència (del llatí scientia 'coneiximent') és la recopilació i desenroll previ a l'experimentació metodològica (o accidental) del coneiximent.

És el coneiximent sistematisat, elaborat per mig d'observacions, raonaments i proves metòdicament organisades. La ciència utilisa diferents métodos i tècniques per a l'adquisició i organisació de coneiximents sobre l'estructura d'un conjunt de fets objectius i accessibles a diversos observadors, ademés d'estar basada en un criteri de veritat i una correcció permanent. L'aplicació d'eixos métodos i coneiximents conduïx a la generació de més coneiximent objectiu en forma de prediccions concretes, quantitatives i comprovables referides a fets observables passats, presents i futurs. Ben sovint eixes prediccions poden formular-se per mig de raonaments i estructurar-se com a regles o lleis generals, que donen conte del comportament d'un sistema i prediuen com actuarà el dit sistema en determinades circumstàncies.

Descripció i classificació de les ciències

Dins de les ciències, la ciència experimental s'ocupa només de l'estudi de l'univers natural ya que, per definició, tot el que pot ser detectat o mesurat forma part d'ell. En la seua investigació els científics s'ajusten a un cert método, el método científic, un procés per a l'adquisició de coneiximent empíric. Al seu torn, la ciència pot diferenciar-se en ciència bàsica i aplicada, sent esta última l'aplicació del coneiximent científic a les necessitats humanes i al desenroll tecnològic.

Alguns descobriments científics poden resultar contraris al sentit comú. Eixemples d'açò són la teoria atòmica o la mecànica quàntica, que desafien nocions comunes sobre la matèria. Moltes concepcions intuïtives de la naturalea han segut transformades a partir de troballes científics, com el moviment de translació de la Terra al voltant del Sol o la teoria evolutiva de Charles Darwin.

+ Disciplines científiques
Esquema de classificació plantejat pel epistemòlec alemà Rudolf Carnap qui fon el primer a dividir a la ciència en:
Ciències formals	Estudien les formes vàlides d'inferència: Llògica - Matemàtica. Per això no tenen contingut concret, és un contingut formal en contraposició al restant de les ciències fàctiques o empíriques.
Ciències naturals	En elles s'enquadren les ciències naturals que tenen com a objecte l'estudi de la naturalea. Seguixen el método científic: Astronomia - Biologia - Física - Química - Geologia - Geografia física
Ciències socials	Són totes les disciplines que s'ocupen dels aspectes del ser humà - cultura i societat- El método depén de cada disciplina particular: Antropologia - Ciència política - Demografia- Economia - Història - Sicologia - Sociologia - Geografia humana - Treball social

Mario Bunge (1983) classifica la ciència en funció de l'enfocament que es dòna al coneiximent científic sobre l'estudi dels processos naturals o socials (estudi de fets), o be, a l'estudi de processos purament llògics i matemàtics (estudi d'idees), és a dir, ciència factual i ciència formal.

La ciència factual s'encarrega d'estudiar fets auxiliant-se de l'observació i l'experimentació. Per eixemple la física i la sicologia són ciències factuals perqué es referixen a fets que se supon ocorren en la realitat i, per consegüent, han d'apelar a l'examen de l'evidència empírica per a comprovar-los. En conclusió, el objecte d'estudi de la ciència formal no són les coses ni els processos, sino les relacions abstractes entre signes, és a dir, s'estudien idees. Són ciències formals la llògica i les matemàtiques.

Terminologies usades en ciències

Els térmens model, hipòtesis, llei i teoria tenen significats distints en la ciència que en el discurs coloquial. Els científics utilisen el terme model per a referir-se a una descripció d'alguna cosa, especialment una que puga ser usada per a realisar prediccions que puguen ser someses a prova per experimentació o observació. Una hipòtesis és una afirmació que (encara) no ha segut ben abonada o be no ha segut descartada. Una llei física o llei natural és una generalisació científica basada en observacions empíriques.

La paraula teoria és incompresa particularment pel comú de la gent. L'us vulgar de la paraula "teoria" es referix, equivocadament, a idees que no posseïxen demostracions fermes. En contraposició, els científics generalment utilisen esta paraula per a referir-se a cossos de lleis que realisen prediccions sobre fenòmens específics. Formalment una teoria és un sistema conceptual, comprensiu i explicatiu; racional, objectiu i empíric, sobre fets o algun aspecte de la realitat.^{cita requerida}

Método científic

Artícul principal → Método científic.

Cada ciència, i inclús cada investigació concreta genera el seu propi método d'investigació. Com a método de forma general s'entén el procés per mig del qual una teoria científica és validada o be descartada. La forma clàssica del método de la ciència ha segut la inducció (formalisada per Francis Bacon en la ciència moderna), pero que ha segut fortament qüestionada com el método de la ciència, especialment per Karl Popper, qui sosté que el método de la ciència és l'hipoteticodeductiu.^{cita requerida}

En tot cas qualsevol método científic requerix estos criteris:

La reproductibilitat, és dir, la capacitat de repetir un determinat experiment en qualsevol lloc i per qualsevol persona. Açò es basa, essencialment, en la comunicació i publicitat dels resultats obtinguts. En l'actualitat estos són publicats generalment en revistes científiques i revisades per parixes.
La falsabilitat, és dir, la capacitat d'una teoria de ser somesa a potencials proves que la contradiguen. Davall este criteri es delimita l'àmbit del que és ciència de qualsevol atre coneiximent que no ho siga: Criteri de Demarcació de Karl Popper. La corroboració experimental d'una teoria científicament "provada" —Inclús la més fonamental d'elles— Es manté sempre oberta a escrutini (vore falsacionismo).
En les ciències empíriques no és possible la verificació; no hi ha el "coneiximent perfecte", és a dir, "provat". En les ciències formals les deduccions llògiques o demostracions matemàtiques, provan només dins del marc del sistema definit per uns axiomes i unes regles d'inferència; el sistema lògic perfecte, que seria consistent, decidible i complet no és possible d'acort al Teorema de Gödel.

Hi ha una série de passos inherents al procés científic, els quals són generalment respectats en la construcció i desenroll de noves teories. Estos són:

Archiu:Model de Bohr.png

El model atòmic de Bohr, un eixemple d'una idea alguna vegada acceptada i despuix refutada per mig de l'experimentació.

Observació: el primer pas consistix en l'observació de fenòmens davall una mostra.
Descripció: el segon pas tracta d'una detallada descripció del fenomen.
Inducció: l'extracció del principi general implícit en els resultats observats.
Hipòtesis: plantejament de les hipòtesis que expliquen els dits resultats i la seua relació causa-efecte.
Experimentació: comprovació de les hipòtesis per mig de l'experimentació controlada.
Demostració o refutació de les hipòtesis.
Comparació universal: constant contrastació d'hipòtesis en la realitat.

L'experimentació no és aplicable a totes les branques de la ciència; la seua exigència no és necessària generalment en àrees del coneiximent com la vulcanologia, la astronomia, la física teòrica, etc. No obstant, la repetibilitat de l'observació dels fenòmens naturals és un requisit fonamental de tota ciència establint les condicions que, de produir-se, farien falsa falsació la teoria o hipòtesis investigada.

D'atra banda, hi ha ciències, especialment en el cas de les ciències humanes i socials, on els fenòmens no sols no es poden repetir controlada i artificialment (que és en el que consistix un experiment), sino que són, per la seua essència, irrepetibles, v.G. la història. De manera que el concepte de método científic aplicat a estes ciències hauria de ser repensat, acostant-se més a una definició com la següent: "procés de coneiximent caracterisat per l'us constant i irrestricte de la capacitat crítica de la raó, que busca establir l'explicació d'un fenomen atenint-se al prèviament conegut, resultant una explicació plenament congruent en les senyes de l'observació".

Aplicacions de la llògica i de les matemàtiques en la ciència

Artícul principal → Càlcul.

La llògica i la matemàtica són essencials per a totes les ciències perqué sempre són exactes. La funció més important de les dos és la creació de sistemes formals d'inferència i la concreció en l'expressió de models científics. L'observació i colecció de mesures, aixina com la creació d'hipòtesis i la predicció requerixen sovint models logicomatemàtics i l'us extensiu del càlcul, sent d'especial rellevància en l'actualitat la creació de models numèrics, per les enormes possibilitats de càlcul que oferixen els ordenadors (vore computació).

Les branques de la matemàtica més comunment empleades en la ciència inclouen l'anàlisis matemàtica, el càlcul matemàtic i les estadístiques, encara que virtualment tota branca de la matemàtica té aplicacions en la ciència, inclús àrees "pures" com la teoria de números i la topologia. L'us de matemàtica és particularment freqüent en física, i en menor grau en química, biologia i algunes ciències socials (per eixemple, els constants càlculs estadístics necessaris en les investigacions de la sicologia).

Alguns pensadors veuen la matemàtica com una ciència, considerant que l'experimentació física no és essencial a la ciència o que la demostració matemàtica equival a l'experimentació. Atres opinen lo contrari, ya que en matemàtica no es requerix evaluació experimental de les teories i hipòtesis. En tot cas, l'utilitat de la matemàtica per a descriure l'univers és un tema central de la filosofia de la matemàtica.

Filosofia de la ciència

Artícul principal → Filosofia de la ciència.

L'efectivitat de la ciència com a modo d'adquisició de coneiximent ha constituït un notable camp d'estudi per a la filosofia. La filosofia de la ciència intenta comprendre el caràcter i justificació del coneiximent científic i les seues implicacions ètiques. Hi ha resultat particularment difícil proveir una definició del método científic que puga servir per a distinguir en forma clara la ciència de la no ciència.

La més bella i profunda emoció que mos és Donat sentir és la sensació del místic. Ella és la que genera tota verdadera ciència. L'home que desconeix eixa emoció, que és incapaç de maravellar-se i sentir l'encant i la sorpresa, està pràcticament mort. Saber que allò que per a mosatros és impenetrable realment existix, que es manifesta com la més alta saviea i la més radiant bellea, sobre la qual les nostres atordides facultats només poden comprendre en les seues formes més primitives. Eixe coneiximent, eixa sensació, és la verdadera religió.

Albert Einstein

En l'actualitat, la posició generalisada és la naturaliste, enfront del fundacionalisme predominant en tota la tradició. Tant és aixina que inclús podria considerar-se una moda filosòfica, desdibuixant el sentit originari del naturalisme. Les característiques bàsiques del naturalisme original són, com va senyalar Quine en La naturalisació de l'epistemologia, una posició no fundacionaliste i multidisciplinària. Mentres que l'objectiu tradicional de la filosofia de la ciència ha sigut el de justificar i llegitimar el coneiximent científic, l'objectiu posterior és el d'entendre com es dòna tal coneiximent científic, entés com a activitat i empresa humana, utilisant per a això tots els recursos pertinents, és a dir, totes les disciplines rellevants: biologia, sicologia, antropologia, sociologia,... i inclús economia i tecnologia.

Història de la ciència

Artícul principal → Historia de la ciència.

Nicolau Copèrnic

A pesar de ser relativament recent el método científic (concebut en la revolució científica), l'història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la dita ruptura. Al contrari, esta intenta rastrejar els precursors a la ciència moderna fins a temps prehistòrics.

La ciència moderna té els seus orígens en civilisacions antigues, com la babilònica, la chinenca i l'egípcia. No obstant, van ser els grecs els que van deixar més escrits científics en l'Antiguetat. Tant en les cultures orientals com en les precolombines van evolucionar les idees científiques i, durant sigles, van ser molt superiors a les occidentals, sobretot en matemàtiques i astronomia.

Durant molts anys les idees científiques van conviure en mits, llegendes i pseudociències (falses ciències). Aixina, per eixemple, l'astrologia i l'alquímia en la química. L'astrologia sosté que els astres eixercixen influència sobre la nostra personalitat. L'alquimia, per la seua banda, té per objectiu trobar la fòrmula per a convertir qualsevol metal en or i descobrir l'elixir de l'eterna joventut. Cap d'estes dos disciplines aplica el método científic de forma rigorosa i, per tant, no poden cridar-se ciències.

Després de la caiguda del Imperi Romà d'Occident (476 dC) gran part de Europa va perdre contacte en el coneiximent escrit i es va iniciar la Edat Mijana. En l'actualitat, és més comú considerar el desenroll de la ciència com un procés continuat i gradual, en els seus antecedents també medievals.

El Renaiximent (sigle XIV en Itàlia), cridat aixina pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar el fi de la Edat Mijana i va fundar fonaments sòlits per al desenroll de nous coneiximents. Dels científics d'esta época es destaca Nicolau Copèrnic, a qui se li atribuïx haver iniciat la revolució científica en el seu teoria heliocèntrica.

Entre els moltíssims pensadors més prominents que van donar forma al método científic i a l'orige de la ciència com a sistema d'adquisició de coneiximent, val la pena destacar a Roger Bacon (1214 - 1294) en Anglaterra, a René Descartes (1596 - 1650) en França i a Galileu Galilei (1564 - 1642) en Itàlia. Este últim fon el primer científic que va basar les seues idees en l'experimentació i que va establir el método científic com la base del seu treball. Per això és considerat el pare de totes les ciències modernes.

Des de llavors fins hui la ciència ha alvançat a passos enjagantits. La ciència s'ha convertit en part de la nostra cultura i va lligada a l'alvanç tecnològic. És important que la divulgació científica arribe a tota la societat. Per a això, ademés dels científics, els mijos de comunicació i els museus tenen un paper de vital importància.

Actualitat

L'història recent de la ciència està marcada pel continu refinat del coneiximent adquirit i el desenroll tecnològic, accelerat des de l'aparició del método científic.

Si be les revolucions científiques de principis del sigle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenroll de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el sigle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica.

El desenroll modern de la ciència avança en paralel en el desenroll tecnològic, impulsant-se abdós camps mútuament.

Vore també: Revolució científica i alvanços científics recents

Divulgació científica

Artícul principal → Divulgació científica.

La divulgació científica pretén fer assequible el coneiximent científic a la societat més allà del món purament acadèmic. La divulgació pot referir-se als descobriments científics del moment com la determinació de la massa del neutrí, de teories ben establides com la teoria de l'evolució o de camps sancers del coneiximent científic. La divulgació científica és una tasca abordada per escritors, científics, museus i mijos de comunicació.

Alguns científics notables han contribuït especialment a la divulgació del coneiximent científic més allà del món estrictament acadèmic. Entre els més coneguts citarem ací a Stephen Hawking, Carl Sagan, Richard Dawkins, Stephen Jay Gould, Martin Gardner i a autors de ciència-ficció com Isaac Asimov. Atres científics han realisat les seues tasques de divulgació tant en llibres divulgatius com en noveles de ciència-ficció, com Fred Hoyle. La major part de les agències o instituts científics destacats als Estats Units en un departament de divulgació (Education and Outreach), si be esta no és una situació comuna en la majoria dels països. Finalment, no hem d'oblidar mencionar el fet que molts artistes, encara que no siga la seua activitat formal la divulgació científica, han realisat esta tasca a través de les seues obres d'art: gran número de noveles i contes i atres tipos d'obres de ficció narren històries directament o indirectament relacionades en descobriments científics diversos.

Influència en la societat

Donat el caràcter universal de la ciència, la seua influència s'estén a tots els camps de la societat. Des del desenroll tecnològic als moderns problemes de tipos jurídic relacionats en camps de la medicina o la genètica. De vegades la investigació científica permet abordar temes de gran calat social com el Proyecte Genoma Humà i d'implicacions morals com el desenroll del armament nuclear i la clonació.

Aixina mateix, la investigació científica moderna requerix de vegades importants inversions en grans instalacions com grans acceleradors de partícules (CERN), la exploració espacial o la investigació de la fusió nuclear en proyectes com ITER. En tots estos cassos és desijable que els èxits científics conseguits arriben a la societat.

Vore també

Referències

Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Ciencia de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.

@@ Llínea 63: / Llínea 63: @@
 La [[llògica]] i la [[matemàtica]] són essencials per a totes les ciències perqué sempre són exactes. La funció més important de les dos és la creació de [[sistemes]] [[forma]]ls d'[[inferència]] i la concreció en l'expressió de [[models]] científics. L'observació i colecció de mesures, aixina com la creació d'hipòtesis i la predicció requerixen sovint models [[logicomatemàtic]]s i l'us extensiu del [[càlcul]], sent d'especial rellevància en l'actualitat la creació de [[models]] [[càlcul numèric|numèrics]], per les enormes possibilitats de càlcul que oferixen els [[ordenadors]] (vore [[computació]]).
-Les branques de la matemàtica més comunament empleades en la ciència inclouen el [[anàlisis matemàtica]], el [[càlcul matemàtic]] i les [[estadística]]s, encara que virtualment tota branca de la matemàtica té aplicacions en la ciència, inclús àrees "pures" com la [[teoria de números]] i la [[topologia]]. L'us de matemàtica és particularment freqüent en física, i en menor grau en [[química]], [[biologia]] i algunes [[ciències socials]] (per eixemple, els constants càlculs [[estadístic]]s necessaris en les investigacions de la [[sicologia]]).
+Les branques de la matemàtica més comunment empleades en la ciència inclouen l'[[anàlisis matemàtica]], el [[càlcul matemàtic]] i les [[estadística|estadístiques]], encara que virtualment tota branca de la matemàtica té aplicacions en la ciència, inclús àrees "pures" com la [[teoria de números]] i la [[topologia]]. L'us de matemàtica és particularment freqüent en física, i en menor grau en [[química]], [[biologia]] i algunes [[ciències socials]] (per eixemple, els constants càlculs [[estadístic]]s necessaris en les investigacions de la [[sicologia]]).
-Alguns pensadors veuen la matemàtica com una ciència, considerant que l'experimentació física no és essencial a la ciència o que la [[demostració matemàtica]] equival a l'experimentació. Atres opinen lo contrari, ya que en matemàtica no es requerix evaluació experimental de les teories i hipòtesis. En tot cas, la utilitat de la matemàtica per a descriure el [[univers]] és un tema central de la [[filosofia de la matemàtica]].
+Alguns pensadors veuen la matemàtica com una ciència, considerant que l'experimentació física no és essencial a la ciència o que la [[demostració matemàtica]] equival a l'experimentació. Atres opinen lo contrari, ya que en matemàtica no es requerix evaluació experimental de les teories i hipòtesis. En tot cas, l'utilitat de la matemàtica per a descriure l'[[univers]] és un tema central de la [[filosofia de la matemàtica]].
 == Filosofia de la ciència ==