Zonación altitudinal

Zonación altitudinal

Pisos vegetals en els Alps

La zonificación altitudinal o zonificación d'elevació en les regions montanyoses descriu l'estratificació natural dels ecosistemes que es produïx en distintes elevació per les condicions ambientals variables. La temperatura, la humitat, la composició del sol i la radiació solar són factors importants en la determinació de les zones d'altitut, que per tant sustenten diferents espècies vegetals i animals.

Història

Posteriorment, Salvador Rivas Martínez va definir, en (1987), pis bioclimàtic com cada u dels espais que se succeïxen altitudinalmente, en les consegüents variacions de temperatura. La zonificación altitudinal va ser la primera hipòtesis del geógrafo Alexander von Humboldt, que va observar que la temperatura descendix a mida que aumenta l'elevació ya en el XVIII. Pese a açò, va ser Giraud de Soulavié el primer en usar el terme (en el seu francés original, étage de végétation). Des de llavors s'han amprat el terme per a caracterisar diversos ecosistemes montanyosos, com el Teide o els Alps. La zonificación també es produïx en els entorns intermareales i marins, aixina com en les costes i en els chapulls. El científic C. Hart Merriam va observar que els canvis en la vegetació i els animals en les zones d'altitut es reflectixen en els canvis que s'esperen en l'aument de la latitut en el seu concepte de zones de vida. Hui en dia, la zonificación altitudinal representa un concepte central en l'investigació de les montanyes.

Pisos bioclimàtics i de vegetació

De la mateixa manera que la temperatura delimita distints pisos de vegetació, les condicions bioclimàtiques delimiten, en funció de les temperatures, de les precipitacions i de la distribució d'abdós a lo llarc de l'any, diversos pisos bioclimàtics, als que corresponen una série de comunitats vegetals que varien en funció de les regions biogeográficas. Cada regió presenta una série de pisos bioclimàtics, definits per la temperatura; i una série de pisos de vegetació, conformats pels tàxons vegetals que habiten cada u dels bioclimas. En Espanya, existixen els següents pisos:

Regió eurosiberiana

Presenta els climes alpí, subalpino, montano i colino.

Regió mediterrànea

Veta Tiñoso en el parc natural de la Serra de la Molga, Veta Tiñoso i Roldán, en la Regió de Múrcia, una representació del pis bioclimàtic inframediterráneo.

Vegetació costera

En les latitut més baixes, pròxim a condicions desérticas, es dona el pis inframediterráneo. La aridez és la seua traça definitorio, i moltes espècies perden el full en estiu per a combatre l'intens estrés hídric. La vegetació es caracterisa normalment per xares espinoses o crasos, encara que existixen alguns arbres com el argán o el drago que soporten estes condicions de aridez.

En la península ibèrica es pot trobar el pis inframediterráneo en una molt estreta franja de les costes del surest a on l'influència de la mar impedix les gelades en hivern. Espècies típiques del inframediterráneo són el cornical (Periploca angustifolia), el margallonera (Chamaerops humilis), arrascaviejas (Launaea arborescens), el oroval (Withania frutescens) o el esparto (Stipa tenacissima).

Vegetació de zones baixes

Per baix dels 700 metros d'altitut, únicament en la cara sur del massiç, es desenrolla el cridat pis termomediterráneo. En este pis els estius són molt calorosos i les gelades són casi inexistents en hivern. Poques parts d'esta franja de territoris no han segut cultivats, pero els estudis afirmen que a esta zona correspondria un encinar combinat en una xara de lentisco (Pistacia lentiscus), ginebreras, candiles (Aristolochia baetica), zarzaparrilla (Smilax aspera). En sols empobrits per fenomens com, per eixemple, els incendis forestals, també apareixen romerales (Sàlvia rosmarinus), landa de Ulex parviflorus i jaraels.

Vegetació de baixa montanya

Entre els 700 i els 1300 metros es desenrolla el pis mesomediterráneo. Ací, els estius seguixen sent calorosos, pero en hivern es produïxen gelades. Són freqüents el lentisco (Pistacia lentiscus), olivera selvada i zarzaparrilla (Smilax aspera). El encinar sobre sols silíceos és pobre en espècies; junt a la carrasca, ginebreras, torvisco i madreselva (Lonicera etrusca).

Vegetació de mija montanya

Entre 1300 i 1900 metros aproximadament es desenrolla el pis supramediterráneo. En este pis els estius són templats i els hiverns són llaugerament frets, en freqüents gelades i nevades. Les espècies predominants són el melojo, i en menor mida, el quejigo i el arce; estes tres espècies es desenrollen en formacions boscoses. Més freqüents són els encinares, que se situen generalment entre els 1300 i els 1750 m. Tenen a desenrollar-se tant sobre sols carbonatados com sobre roques àcides. Els encinares són dominats per la carrasca i, segons el tipo de sol i l'altitut, arbustos com ginebreras (Juniperus oxycedrus), agracejo (Berberis hispanica), torvisco (Daphne gnidium), rusco (Ruscus aculeatus) i majuelo (Crataegus monogyna) sobre sols bàsics.

Vegetació d'alta montanya

A partir dels 1900 metros, fins als 2700 metros aproximadament, es desenrolla el pis oromediterráneo. És a partir d'esta franja d'altures a on apareixen la majoria de les espècies que convertixen a Serra Nevada en un paraís botànic. Les temperatures són fredes en hivern i fresques en estiu. Les precipitacions són abundants tot l'any, la majoria es produïxen en forma de neu, desenrollant-se pinades i sabinares. La vegetació està formada per espècies de porte arbòreu i arbustivo (Pi selvat (Pinus sylvestris), sabina rastrera (Juniperus sabina), J. communis subsp. hemisphaerica, Prunus ramburii) i una xara pulvinular (Vella spinosa, Erinacea anthyllis, Bupleurum spinosum).

Sobre sols més evolucionats apareixen enebrales i piornales, formant comunitats riques en caméfitos fruticosos i hemicriptòfits (Arenaria imbricata, Festuca indigesta). També abunda la flora endèmica: Genista versicolor, Arenaria pungens, Potentilla nevadensis. En àrees calcáreas a major altitut (capçalera del riu Dúrcal, Dornajo), i per l'escassea de sol, es desenrolla un espinal en sabinas i ginebreres, mesclat en un tomillar almohadillado, apareixent espècies com són Sideritis carbonellis i Astragalus granatesis.

Estrela de les neus (Plantago nivalis).

Vegetació dels cims

El pis crioromediterráneo es desenrolla a partir dels 2600 o 2800 m. Les condicions climàtiques de forta insolación, temperatures extremes, forts vents, la sequia estival pròpia de les latitut mediterrànees i la presència de neu més de 8 mesos a l'any impedixen el desenroll d'espècies llenyoses. En este entorn es desenrollen els borreguiles (nom que reben en Granada els pasturages nevadenses d'alta montanya o pasturages de montanya). Este tipo de vegetació (que també en part es desenrolla en els estadis alts del pis oromediterráneo) presenta certes similituts en la tundra àrtica, en el cervuno (Nardus stricta) com a planta més representativa, i un elevadíssim número d'endemismes.

• Burgos, eixemple de supramediterráneo
  Burgos, eixemple de supramediterráneo
• Saragossa, eixemple de mesomediterráneo
  Saragossa, eixemple de mesomediterráneo
• Alacant , eixemple de termomediterráneo
  Alacant , eixemple de termomediterráneo
• Almeria té clima Inframediterráneo
  Almeria té clima Inframediterráneo

Regió macaronésica

Per la seua extremada similitut bioclimàtica, en freqüència estos pisos de vegetació són assimilats als seus equivalents mediterràneus. Són els pisos Supracanario, Mesocanario, Termocanario i Infracanario.