Zona arqueològica del Pla de Nadal

La Zona arqueològica del Pla de Nadal constituïx un be d'interés cultural situat en el municipi valencià de Ribarroja del Turia.^[1]

El jaciment està catalogat com BIC en número ministerial R-I-55-0000244 de 25 de giner de 1991.^[1]

El jaciment conserva part d'un edifici visigodo de la segona mitat d'el VII.^[2] Va ser descobert en 1970 durant la realisació d'uns treballs agraris. En el jaciment s'han trobat peces arqueològiques romanes i bizantines, ademés de visigodas.^[3]

Emplaçament

L'edifici conegut com Pla de Nadal es troba en la part baixa d'una ala de la zona de Carasols, en el terme municipal de Ribarroja del Turia,^[4] a uns 20 quilómetros al noroest de Valéncia. S'ubica en un entorn prou pla, en una llaugera elevació respecte al terreny circumdant.

Descripció

El jaciment de Pla de Nadal formava part d'un conjunt palatino que es va construir en el territori de la ciutat de Valentia. Reproduïx el model clàssic de viles en galeria i torres angulars en els cantons. Està obert a un pati central i conta en un pis superior. S'ha conservat un aula central, que conta en un pis superior. Els principals s'òbrin a un pòrtic, mentres que els secundaris donen a vestíbuls accessibles a través de tres arcs. L'edifici estava format per una planta baixa, d'aspecte més auster i funcional. El pis superior, a on es disponien els espais del senyor, estava pavimentado en un sol de opus signinum en taulells bizcochades. D'estos espais provenen els restants de la decoració escultòrica i els estuc. Les cobertes eren de teixixques planes i ímbrices a distintes aigües.

L'edifici tindria un aspecte de palau-fortalea, encara que la presència de numerosos accessos i la tipologia de les torres no s'ajusten a una verdadera funció defensiva. Este esquema presenta elements de continuïtat en les viles clàssiques, pero en característiques noves com la planta residencial del pis superior, sent els seus paralels més propencs els palaus bizantins de l'época justiniana, com Qasr ibn Wardan (Síria). Estos models es varen copiar també en la capital del regne, Toledo, i contem en eixemples de menors dimensions en el suburbi de la ciutat regio i en el seu territori, com el palau-panteón de les Fites (Arisgotas, Toledo).

Decoració

La decoració escultòrica de Pla de Nadal constituïx el conjunt més important, tant pel número de fragments, com per la calitat de la seua talla, de la Hispania visigoda, i un dels més significatius d'Occident. S'han conservat peces d'escultura de Pla de Nadal I i II, encara que el lot més numerós procedix de la planta superior de Pla de Nadal I, que també es trobava estucada i pintada.

La decoració escultòrica pot dividir-se en dos grups. Per un costat, les peces romanes reutilisades, que estan representades en menor número i que solen ser de bona calitat i tamany. Ademés, tindrien una funció arquitectònica i escultural.

Per un atre costat, es troben les numeroses peces que es varen treballar in situ i es varen realisar a propòsit per al programa iconográfico dels dos edificis. D'estes últimes, unes 400, més de la mitat són elements ornamentals i decoratius que estarien ubicats en l'estància principal del pis superior de Pla de Nadal I, encara que alguns elements formaven part de les finestres. També són molt numerós els elements sustentantes - capiteles, columnes, bases, dovelas, etc. -, encara que sense funcionalitat arquitectònica.

Des del punt de vista iconográfico la temàtica és prou repetitiva, bàsicament veneres, acants i trifolias, que és un element recurrent en els programes iconográficos regio. Estos models són una còpia del món toledà, a on estava el palau dels reis visigodos, el model dels quals reproduïx Pla de Nadal, encara que en la seua pròpia personalitat.

L'edifici disponia també d'una decoració estucada que complementava l'escultòrica. És un fenomen habitual en el món tardoantiguo peninsular, que no obedix a importacions orientals, tal com fins fa poc s'havia plantejat. El problema per al seu estudi ha segut l'escassa i difícil conservació d'este tipo d'ornamentacions. És el cas, per eixemple, de l'iglésia-mausoleu de Santa María de Melque, que conserva part de la decoració estucada que cobria les voltes en l'arrancada de les pechinas. Com diem, l'espai de representació del palau de Pla de Nadal també contava en decoració estucada que ha aplegat a nosatres molt deteriorada. Dita decoració desenrolla una iconografia similar a la que hem citat en l'escultura, a lo manco en la planta superior.

Aixina mateix, és molt provable que l'edifici estiguera decorat en pintures, pero, igual que succeïx en els estuc de Pla, estigueren sense arrematar. Esta circumstància explica la pervivencia de tallers d'estucadores i pintors en el Regne d'Astúries, a on es conserven alguns conjunts excepcionals, com les pintures de Sant Julián dels Prats.

Per últim, quedaria el mobiliari que complementaria l'arquitectura, del que no queda restant algun. No obstant, sembla clar que algunes de les peces escultòriques caldria interpretar-les com a complement a la decoració moble, encara que siga difícil precisar la seua funció.

Epigrafia

L'epigrafia que s'ha conservat en Pla de Nadal és molt escassa, pero molt reveladora i significativa. Fins al punt que gràcies a això podem conéixer el nom del promotor de la construcció del conjunt, el Dux Teodomiro.

La peça més important, que es conserva en el Museu de Prehistòria de Valéncia, és un tondo en un monograma cruciforme en el que pot llegir-se: TEBUD[IN]R. Este tipo de peces són habituals en les construccions lligades a la monarquia visigoda, com són per eixemple els monogrames de la capçalera de l'iglésia burgalesa de Quintanilla de les Vinyes. Per un atre costat, un grafit incís sobre una venera, que també es conserva en el Museu de Prehistòria, es pot llegir: TEUDINIR. Les dos peces es referixen al promotor de l'edifici, el Dux del territori de Valentia que va subscriure un pacte en els àraps per a governar la zona llitoral de l'antiga província Carthaginensis i que segurament va intentar configurar un territori més o menys independent en estes terres.

El restant dels epígrafs conservats estan en relació en el funcionament dels tallers de cantería, com per eixemple una série de lletres (per eixemple, la A), que serien una marca de cantero per a identificar els treballs realisats. Ademés, també trobem grafits en numerals, que estarien en relació en algunes de les activitats econòmiques del conjunt, aixina com en una mecànica molt contemporànea: escriure lletres com una espècie de 'firma', a l'estil dels grafiteros urbans (per eixemple, la P, que està escrita en el fuste d'una columna).

Lo important és que tant l'epigrafia monumental com els grafits reflectixen l'existència d'una societat tardovisigoda, que llig, escriu i conte en llatí i que este procés forma part de la seua vida quotidiana, lo que nos indica un notable grau d'alfabetisació.

El final de Pla de Nadal

El Dux Teodomiro va alcançar un pacte en els musulmans, que li varen reconéixer com l'autoritat del territori de sèt ciutats esteses per una àmplia zona del surest hispà, des de Valéncia fins a Lorca. A canvi, tenia que governar en nom del Califa de Damasc i els seus emirs d'Còrdova i recaptar els imposts per a ells. Estos acorts entre els invasores musulmans i les èlits visigodas varen ser molt habituals en els primers temps de la conquista. Alguns, convertits al Islam, varen mantindre el seu poder durant més de dos sigles.

No va ser el cas de Teodomiro, massa prop de la zona neuràlgica del poder andalusí, que a dures penes va mantindre la seua autonomia, i poc a poc va vore mermat el seu patrimoni. Poc abans de la seua mort, cap a 740, va tindre que cedir part de les seues terres a contingents àraps nouvinguts i va casar a la seua filla en un àrap prominent. Del seu successor, Athanagildo, a penes se sap que era molt ric i que va ser sancionat en una multa sustanciosa pel governador cordovés.

Els greus disturbis ètnics, tribals i dinàstics que a mitan d'el VIII varen afectar a tot l'imperi musulmà, en especial incidència en la península ibèrica, supondria el principi del fi d'esta zona autònoma, que ya hauria segut amputada de part del seu territori original.

En este context d'inseguritat prolongada, no és d'estranyar que un gran edifici en pretensions de ser el centre del poder d'una àmplia regió, fòra un dels objectius més obvis de qualsevol de les parts enfrontades. Els historiadors àraps mencionen que Valentia va ser destruïda per un eixèrcit de l'emir Abderrahman I cap a l'any 778-779, durant la repressió d'un alçament promogut pel califa de Bagdad. En este context va deure ser arrasat el Pla de Nadal.