Viátichi
Els Viátichis o més pròpiament Viátichi o Vyátichi (rus: вя́тичи) eren una tribu nativa dels primers eslaus orientals que habitaven regions al voltant dels rius Oká,[1] Moscova i Don.[2]
Els Viátichi durant molt temps no varen tindre príncips, pero el seu estructura social es va caracterisar per la democràcia i l'autogovern.[3] De la mateixa manera que vàries atres tribus eslaves, la gent Viátichi va construir kurganes en un territori que ara pertany a l'estat rus modern.[4] La Crònica de Néstor del XII va registrar que els Viátichi, Radímiches i Severianos "tenien les mateixes costums", tots vivien estils de vida violents, "cremaven als seus morts i conservaven les cendres en urnes colocades en postes junt a les carreteres". No contreen matrimonis monógamos, pero en canvi varen practicar la poligàmia, en concret la poliginia.[5][6]
La Crònica de Néstor nomena a cert líder tribal Vyatko com l'antepassat de la tribu, que era un germà lendiano de Radim, de qui varen sorgir els Radímiches.[5] Els Viátichi es dedicaven principalment a l'agricultura i la ganaderia. Entre els sigles IX i X, els Viátichi varen rendir homenage als jázaros i més vesprada als príncips de Kiev.[5] La tribu, no obstant, va estar constantment tractant de defendre la seua pròpia independència política fins a principis del XII. En el XI, els Viátichi ya havia poblat la conca del Moscova i l'àrea de l'actual Moscou. En els sigles XI i XII, la tribu va fundar vàries ciutats pel desenroll de l'artesania i a l'aument del comerç, incloses Moscou, Koltesk, Dedoslav, Nerinsk i unes atres. En la segona mitat del XII, la terra dels Viátichi es va distribuir entre els príncips de Súzdal i Chernígov. L'última referència directa als Viátichi es va fer en una crònica de l'any 1197. Les referències indirectes, no obstant, es remonten a principis del XIV.
Sant Kuksha, hieromonje del Monasteri de les Cuevas de Kiev, va anar un misionero que va convertir a molts Viátichi al cristianisme (en 1115), sent decapitat pels caps Viátichi el 27 d'agost ca. 1115.
Hi ha numerosos monuments arqueològics en Moscou que conten als historiadors sobre els Viátichi. Els seus assentaments fortificados del XI estaven ubicats en el centre històric de l'actual Moscou, a saber, el tossal Borovitski, Kolómenskoye (el lloc de l'antic poble de Diákovskoye), Kúntsevo (un districte de Moscou) i uns atres. També es poden trobar rastres d'assentaments Viátichi en Bratéievo, Zyúzino, Alióshkino, Matvéievskoye i atres localitats de Moscou. S'han trobat túmulos funeraris en cossos cremados a lo llarc dels trams superiors dels rius Oká i Don.
Assentaments
Les vivendes dels Viátichi eren refugis semienterrados (en rus, zemlyanka) de 4 metros per 4 metros, revestits de fusta per dins; parets de troncs en sostre a dos aigües que s'elevaven sobre el sol. Els assentaments estaven ubicats a grans distàncies entre sí i, per regla general, a lo llarc de les vores dels rius. Molts pobles estaven rodejats per profunts fossos. La terra excavada en la sanga era abocada pels Viátichi en una muralla, reforçada en taules i pilotes, i després apisonada fins que la paret alcançava l'altura desijada. L'entrada es feya per una porta forta en la paret. Front a l'entrada es construïa un pont de fusta sobre el fos.[7]
Referències
- ↑ Subtelny, Orest (2009-11-10). Ukraine: A History, 4th Edition. University of Toronto Press. ISBN 9781442697287.
- ↑ Diels, Paul, 1882-1963. (1963). Die slavischen Völker. Mit einer Literatur übersicht von Alexander Adamczyk. pp. 38, 39. OCLC 1086798889.
- ↑ «"Slavic tribes as one people"».
- ↑ «"Footwear from the Stone Age"».
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Samuel Hazzard Cross and Olgerd P. Sherbowitz-Wetzor (1953). The Russian Primary Chronicle. Laurentian Text (PDF). Cambridge, Mass., Mediaeval Academy of America. ps. 37–38, 56–57, 59, 84, 95, 119, 211, 212.
- ↑ Eve Levin (1995). Sex and Society in the World of the Orthodox Slavs, 900–1700. Cornell University Press. pp. 41–42. ISBN 9780801483042
- ↑ Арциховский А. В. Курганы вятичей. 1930
- Este artícul conté una traducció derivada de «Viátichi» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.