Usurpador (Imperi romà)

Els usurpadores eren persones o grups de persones que obtenien i mantenien el poder o drets d'uns atres per la força i sense autorisació llegal. L'usurpació va ser endèmica durant l'época del imperi romà, especialment a partir de la [[crisis del sigle III|crisis de el III]], quan l'inestabilitat política es va convertir en alguna cosa habitual.

Silueta d'un usurpador romà vestint una corona de llorers.

La primera dinastia d'emperadors romans, la dinastia Juliol-Claudia (27 a. C.-68 a. C.), justificaven el tro imperial solament per víncul familiar, concretament en la conexió (encara que solament per adopció) en Augusto, el primer emperador. Continus conflictes entre la família dels Juliol-Claudianos varen desencadenar una série d'assessinats, que varen provocar la desaparició de la família. Nerón, mort en l'estatus d'enemic públic, en suïcidar-se va provocar una chicoteta guerra civil, coneguda com l'any dels quatre emperadors. La dinastia Flavia va començar en Vespasiano acabant en l'assessinat del seu segon fill Domiciano. El II va ser un periodo de relativa pau marcada pel govern dels denominats cinc emperadors bons, pero els sigles següents es caracterisarien per un inestabilitat política endèmica, un dels factors que finalment varen contribuir a la caiguda de l'Imperi romà d'Occident, i a la proliferació dels usurpadores.

Vore també

• Llesta de usurpadores romans
• Usurpador

Referències

• Genealogia dels emperadors romans (253-275 d. C.) — www.homar.org