Triticum dicoccum

Archiu:Usdaemmer1.jpg

Triticum dicoccum

Triticum dicoccum, blat farro o farro (a voltes també emmer per influència anglosaxona), és un cereal de blat antic, un gènero de gramínea estretament relacionat en el blat espelta i el blat escanda ―en els quals sol confondre's― i en el blat bla harinero.

El T. dicoccum (el nom taxonómico binomial a voltes és llaugerament variat com Triticum dicoccon) és una espècie tetraploide, en 28 cromosomas, derivada de la hibridació fèrtil de dos gramíneas selvades diploides: el Triticum urartus i una espècie encara no identificada de Aegilops relacionada en el Aegilops speltoides.

El farro conté gluten i no és apte per al consum de persones en trastorns relacionats en el gluten.

Evolució i història

Es coneixen varietats selvades de Triticum dicoccum, com les trobades en el jaciment Ohalo II (en Israel), datades cap al 8000 a. C. (açò és, durant el Neolític precerámico). Espècies domesticades es troben en el Creixent fèrtil des del 7200 al 6000 a. C.

El farro i l'ordi eren els cultius dominants en el Propenc Oriente durant el Neolític. En eixa época este cereal es va estendre a Europa i al Subcontinent indi. En el Propenc Oriente els cultius del farro varen declinar durant la tardana Edat del Bronze ―cap al 3000 a. C.. En canvi en l'Antic Egipte, el farro mantenia un lloc rellevant entre els cultius ―era molt utilisat per a preparar pa i cervesa―, pese a que en països veïns s'anaven preferint el blat harinero i el blat dur (Triticum durum).

Algunes de les primeres mencions d'este cereal es troben en la Bíblia, per eixemple en el Llibre de Ezequiel (4:9) se li aludix com un dels constituents del pa. També se li menciona com un dels «cinc grans prohibits» durant el periodo del Pésaj ―en distintes traduccions de la Bíblia li l'ha confòs en l'espelta, la qual cosa és incorrecte―.

En grec antic el farro ha rebut el nom de ολυρα (/olüra/). En llatí li'l va conéixer inicialment en el nom de ador i després far (o farris). D'este nom llatí deriva la paraula farina). La farina del farro era la base de l'alimentació de les poblacions llatines: en farris preparaven pa i un precedent de la polenta, cridat puls.

Entre els romans, el pa de farris era consumit conjuntament pels recién casado durant el rito cridat confarreatio o nuptiae farreatae, que era la forma més solemne de matrimoni en l'antiga Roma. Per una atra part existien preparacions com la chidra (d'orige grec) basada en els mechons torrats d'este cereal, el tragum (una mescla de farris en llet) o el athera (espècie d'aixarop procedent d'Egipte).

No obstant, despuix del cultiu d'atres cereals ―per eixemple el blat harinero― el cultiu del farro casi va desaparéixer i és des de finals de el XX quan ha començat la seua recuperació en certes zones gràcies a la seua resistència i a les seues òptimes qualitats dietètiques.

Cultiu i recolecció

El farro creix be en terrenys pobres en nutrients i és particularment resistent a la fredor. La sembra es fa en autumne en la llavor recoberta pel seu clafoll, sobre el terreny prèviament preparat. No es requerixen herbicida ya que la planta és forta, açò també l'eximix de aditamentos químics i de agrotóxicos. No obstant la collita és més tardana que la del blat, s'efectua en ple estío en les mateixes maquinàries que les requerides per al blat.

La llavor es presenta en tres varietats: menuda, mijana i gran (moltes voltes anomenada erròneament «espelta»); les varietats mijanes i grans són les més usades per al cultiu.

Una peculiaritat d'este cereal és que encara despuix de ser trilladones les llavors collides mantenen encara el cascabillo (o cascarilla) i per açò és necessari un descascarillado. Tal inconvenient ―unit al relativament baix rendiment (60-70 % respecte a la producció inicial― ha segut un dels principals motius per a que se li substituyera pel blat harinero.