Trinitrotolueno
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
El trinitrotolueno (TNT) és un compost orgànic aromàtic cristalino de color groc pàlit que fon a 81 °C. És un compost químic explosiu i part de vàries mescles explosives, per eixemple el amatol, que s'obté mesclant TNT en nitrat d'amoni. Es prepara per la nitración del tolueno
(C6H5CH3). El seu fòrmula química
C6H2(NO2)3CH3.
En la seua forma refinada, el trinitrotolueno és prou estable i, a diferència de la nitroglicerina, és relativament insensible a la fricció, als colps o a l'agitació. Explosiona quan rep una energia d'aproximadament 6,86 juliol. La seua temperatura d'explosió, quan és anhidro, és de 470 °C. Açò significa que es deu utilisar un detonador.
La seua explosió es produïx segons les següents reaccions:
C6H2(NO2)3CH3 → 6CO+2.5H2+1.5N2+C
C6H2(CH3)(CH2)2 → 6CO+0.5CH4+0.5H2+1.5N2
L'anàlisis dels gasos de l'explosió és el següent:
| Substància | Percentage |
|---|---|
| CO2 | 3.7 % |
| CO | 70.5 % |
| H2 | 1.7 % |
| N2 | 19.9 % |
| C | 4.2 % |
No reacciona en metalés ni absorbix aigua, per lo que és molt estable per a almagasenar-ho durant llarcs periodos de temps, a diferència de la dinamita.
Reacciona en álcalis formant composts inestables molt sensibles a la calor i a l'impacte.
Història
[editar | editar còdic]El químic alemà Julius Bernhard Friedrich Adolph Wilbrand va fabricar per primera volta TNT en 1863. Va ser usat com a colorant groc-ocre per a teñir. La seua potencialitat com a explosiu no va ser apreciada fins al cap de varis anys, sobretot per ser més difícil la seua detonació en comparació a atres explosius i per ser menys potent que atres alternatives. Entre les seues ventages, no obstant, es trobava la facilitat de licuarlo de forma segura utilisant vapor o aigua calenta, podent llavors ser introduït en forma líquida dins de les baïnes dels proyectils d'artilleria. És també tan estable que en 1910 va ser retirat de la British Explosives Act 1875, perdent la consideració d'explosiu a efectes de fabricació i almagasenage.[1]
L'eixèrcit alemà ho va adoptar per als seus proyectils d'artilleria en 1902. Els proyectils antiblindaje explotaven despuix d'haver penetrat en l'interior dels principals bucs de guerra britànics, mentres que els proyectils britànics farcidures en lidita tendien a explotar en colpejar els blindages, malgastant gran part de la seua energia en l'exterior dels bucs. Els britànics varen escomençar a amprar-ho com a substitut de la lidita en 1907.
Per l'alta demanda d'explosius en la Segona Guerra Mundial, el TNT es mesclava freqüentment en un 40–80 % de nitrat d'amoni, produint un explosiu denominat amatol. Encara que era pràcticament igual de potent que el TNT i molt més barat, el Amatol tenia la llaugera desventaja de ser higroscòpic (té afinitat per absorbir aigua). Una atra variació anomenada minol, que consistix en amatol mesclat en aproximadament un 20 % de pols d'alumini, es va utilisar pels britànics en les mines i com carregues de profunditat. Encara que hi ha disponibles blocs de TNT en diversos tamanys (250, 500, 1000 grams) és més comú trobar-ho en forma de mescles en un percentage variable de TNT i una certa cantitat d'atres components. Alguns eixemples d'explosius que contenen TNT són:[1]
Perills per a la salut humana
[editar | editar còdic]Potencialment cancerígeno, afecta la reproducció.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «TNT (explosiu)».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Trinitrotolueno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.