Anar al contingut

Tocat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
El singular tocat ibero de la Dama d'Elig (IV). Museu Arqueològic Nacional (Espanya).

Un tocat[1] és una penyora que de forma total o parcial s'usa per a cobrir el cap,Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut i que en el tocat femení inclou el pentinat o adorn dels cabells i el conjunt d'elements que ho componen. El terme pot aplicar-se també a una variada tipologia de penyores de la mateixa raïl (toques, toquillas) i fer-se extensiu a capells, cofias, caixcos, bonete, mocadors, pañolones, pañoletas, cintes, encaixos, etc.[2]


Història

De l'Edat Mija a la Renaixença

L'evolució del tocat femení, entre els sigles XIII i XV en Europa, oferix una rica i caprichosa varietat de models:[3]

  1. La crespina de seda en soport d'aram associada a l'ús del barboquejo («barbuquejo, caramielo, carrillera») i el «fillet», un recurs de l'indumentària femenina per a suavisar la prohibició moral de que la dòna duguera els seus cabells al descobert.[4]
  2. El «vés-ho encrespat», contemporàneu de l'aparició de la crespina i també conegut com «pentinat nebula» o «tocat nebula». Es formava a partir d'un semicírcul de lli que emmarcava el cap.
  3. El «fillet», seguint dissenys molt primitius, es va construir a partir de dos rodetes buits que servien per a dur dins el pèl.
  4. El «tocat coixí»: un rodete almohadillado sobre una redecilla. El pèl formava dos abultaments o «templers» conseguits pentinant-los en espiral sobre les orelles (en els models menys discrets i més atrevits, els dos «templers» aplegaven a superar el doble de l'ample de la cara.
  5. Cap a 1410 comença l'ús del estrambótico «tocat de banyes», simulant l'ampla cornamenta d'una vaca gràcies a una estructura d'aram i en un vel coser unint els extrems romos de les astes. Un model evolucionat d'orige francés i molt desenrollat entre 1450 i 1470 va ser el «tocat de banyes en armadura de trufas» i cobert de vels.[5] Similar a estos models en aspecte i estructura va ser el «tocat de cor».
  6. En l'Espanya del XV es va fer molt popular el discret «chapel», tocat formant una diadema.
  7. A partir de la segona mitat del XV els tocats —variadísimos— varen guanyar en altura, aplegant a formar estructures de difícil equilibre. D'este tipo varen ser el «tocat tubo de fumeral» —en el seu típic vel coser en la part més alta—, el «tocat turbant» i el «tocat salchicha allargat», cridat aixina per estar construït en un roll o «salchicha» de tela acolchada i colocada sobre la front com una estreta lletra ‘O’. És obvi que tota esta terminologia és una convenció dels investigadors i que en la seua época no es dien aixina.[6]
Erro al crear miniatura:
El "tocat palometa" en una escena allumenada de el Salteri de L uttrell (cap a 1325-1335).
  1. Típic en França va ser el «hennin» («tocat agulla») que en la veïna Anglaterra es va convertir en un con truncat similar al referit «de tubo de fumeral», encara que alguns especialistes proponen el nom de «macetero».
  2. En esta fantasia de tocats renaixentistes, potser el més espectacular va ser el «tocat palometa», cridat aixina per dispondre d'un vel trasparente com dos ales de palometa, alçat sobre una estructura d'aram proveïda d'un gorrito per a «guardar» el pèl arreplegat; molt de moda fins a 1485.
  3. Molt freqüent en l'iconografia de les reines i cortesanas europees del XVI va ser la cridada toca de papos, similar a la que en el XXI oferixen les orejeras de diadema en els seus abultats pompones.[7]


Evolució del tocat en Espanya

Tocats iberos

La Dama de Basa, la els Sants|Dama oferent i la Dama d'Elig mostren sorprenents eixemples de l'art del tocat en la dòna ibera, grans rodetes trenats i mitres còniques que complementaven en diadema i grans pendents.[8] Precisament seran les diademes i tiaras els tocats més freqüents en l'Hispania Romana, tenint en conte la costum de la dòna romana -funcional com casi tot en eixe Imperi- de dur el pèl al descobert i en senzills pentinats, llevat en les jóvens.[9]


Sigles V a el XV

  1. En el seu Etimologies, sant Isidoro va deixar notícia d'un tocat, el «capitulara», i la senya important de que les donzelles dugueren el pèl solt, moda que perduraria en la península ibèrica durant varis sigles.[10]
  2. El tocat, d'orige bizantí del periodo romànic que, cobrint el cap, coll i muscles, podia descendir fins al pit.
  3. Tocat «espanyol» que emmarca el rostre en tires de tela rullada i se subjecta en un bonete.
  4. Tocats «purament espanyols», com el que presenta «elements laterals cònics o plans» per damunt de la copa, o el tocat «casi cilíndric», més alt que el birret masculí. Excelents eixemples d'abdós models es varen trobar en el convent burgalés de les Folgues. Cal anotar també que, com a signe de permanència de l'estètica musulmana, estos tocats «espanyols» es combinaven a sovint en «toques o bandes rullades de tela» que a modo de vel aplegaven a tapar part del rostre.[11]
  5. Tocat del periodo tardà (sigles XII a el XIV), despuix de les creuades, similar a un turbant, a partir d'una llarga i estreta peça de tela enrollada al cap.
  6. Tocat d'una sola peça deixant el coll a la vista o cobrint-ho en un atre complementari, també del romànic tardà i que es conservaria fins a finals del XV).[12]
  7. Les teques, original tocat que aplegava a cobrir la cara —i evident orige— en el periodo de transició dels XIV i XV.[13]


Erro al crear miniatura:
Dama en una cofia blanca en el cap. XVI.

Els tocats espanyols, seguint la costum de la dòna renaixentista europea de dur coberta el cap- i arreplegant influències de Borgoña i els estats que despuix compondrien Itàlia varen desenrollar un important capítul en la moda dels complements del vestir de la dòna, a excepció d'en les donzelles.[14][15] Ordenant-los per grups més afins:

  • Tocats, com els «chapeles» o les «tires de cap» (adorns imitant diademes), que emmarcaven el rostre de la dòna espanyola renaixentista reforçant el pentinat típic del cabell pla tapant part de les galtes.[5]
  • Toques: confeccionades habitualment en lli, holanda i sedes fines. A partir d'una certa edat moltes dònes usaven toques trasparentes sobre la cofia (potser com a signe de ranc o riquea).
  • Les garlandas, que solien usar-se junt en la toca.
  • Cofias o albanegas: confeccionades en les mateixes teles que les toques, encara que en un tall més elaborat que s'adaptava a la forma del cap. D'entre els diversos models, descolla la cofia de tranzado (en a) que apareix al final del XIV, proveïda d'una coa en la que podia introduir-se la trena, per lo general adornada en cintes. Entre les cofias de ret, aixina mateix originades en el XIV, estan les «crespinas» —fetes en fils d'or, argent i perles— i els «capillejos» de seda.[5]


Simbolisme

El tocat, en moltes de les seues variants, influïx en la representació, ya que un tocat sobre el cap sembla aumentar l'estatura. Els guerrers antics usaven caixcos, de cuiro o metàlics, que ademés de protegir contra els colps del rival tenien penachos cridaners per a atemorisar al rival, de la mateixa manera que molts animals erizan pèls o plomes. En este sentit poden tindre el seu orige les corones de reis i nobles, o els voluminosos turbants de l'Imperi otomà, que servien tant per a identificar l'ocupació del portador, com per a resaltar l'importància del seu càrrec o funció en la societat. El tocat de boda és una corona, tradicionalment d'azahares, que du la nóvia sobre el cap per a sostindre el vel.

Erro al crear miniatura:
Centre de reciclage sense ànim de lucre Sure We Ca, Brooklyn, NYC, June 2021


Vore també


Referències

  1. ↑
  2. ↑ Toussaint-Samat, Maguelonne (1994). Historia técnica y moral del vestido III. Complementos y estrategias, Madrid: Alianza Editorial. ISBN 8420698431.
  3. ↑ Laver, 1988, p. 68.
  4. ↑ Sousa, 2007, p. 455.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Sousa, 2007, p. 107.
  6. ↑ Laver, 1988, p. 69.
  7. ↑ Sousa, 2007, p. 133.
  8. ↑ Sousa, 2007, pp. 24-29.
  9. ↑ Alfaro Giner, 2011, p. 144.
  10. ↑ Albizua, 2006, p. 292.
  11. ↑ Sousa, 2007, p. 77.
  12. ↑ Sousa, 2007, p. 64-65.
  13. ↑ Albizua, 2006, p. 308.
  14. ↑ Sousa, 2007, pp. 106-7.
  15. ↑ Citando a Carmen Bernis, de su Indumentaria medieval española (págs. 38 a 41)

Enllaços externs